(Andalusia, segle IX)
Poeta. Arxipreste de Còrdova.
Cap al 890 dedicà als comtes Guifré I de Barcelona i Guinedilda sengles poemes en hexàmetres que acompanyaren la tramesa d’un magnífic ventall cordovès decorat amb lletres d’or, regal d’algun personatge important.
(Manlleu, Osona, segle IX)
Religiós. Fou prior del monestir de la seva vila natal.
Gaudí de bon prestigi pel seu saber.
(Catalunya, segle IX – segle XII)
Antic pagus del comtat de Pallars, esmentat ja el segle IX, format per la vall de Bellera.
El seu centre era el monestir de Sant Genís de Bellera. Esdevingué el nucli de la baronia de Bellera.
(Catalunya, segle VIII – segle IX)
Antic comtat de la Marca Hispànica. Creat per Ludovic Pius amb els territoris conquerits de Vic, Cardona i Casserres.
Guifré I el Pelós (segle IX) el repoblà i integrà als comtats de Barcelona.
(França, segle VIII – segle IX)
Cronista anònim del regnat de Lluis el Piadós.
Escriví la Vita Ludovici que conté precisions molt valuoses per a la història de la pre-Catalunya carolíngia.
(Catalunya ?, segle IX)
Tia paterna de Guifré I el Pilós, el qual li llegà el lloc de Borredà junt amb el llibert Sarraí.
Hom l’havia confosa amb una filla del comte d’Urgell, Asnar Galí, aragonesa, de nom Eilo o Ailo.
(Catalunya, segle IX – )
Jurisdicció senyorial centrada en el castell de Gelida que comprenia els llocs de Gelida i de Sant Llorenç d’Hortons.
Des del segle IX pertangué als Cervelló, els quals vers el 1297 la vengueren al rei; aquest la vengué als comtes de Pallars, i aquests (1345), als Arborea. El 1367 l’adquirí el ciutadà de Barcelona Berenguer Bertran, i a mitjan segle XVI passà per successió als Erill.
Després fou creat un indivís: una meitat passà als Perapertusa, als Bournonville i als Pinós, que el 1733 la vengueren als Dalmau, i l’altra meitat passà als Despalau, als Tord i als Marimon.
(Montserrat, Bages, segle IX)
Protagonista d’una llegenda.
Segons la tradició, fou eremita a Montserrat i va viure vers el 900. Temptat pel diable, violà i matà Riquilda, filla del comte Guifré el Pilós de Barcelona. Confessà aquest crim al papa i li fou imposada la penitència de caminar de quatre grapes i viure com una bestiola fins que el càstig li fos llevat per un nen de pit. Fou capturat pel comte de Valldaura, i el fill del noble, mentre el batejaven, li revelà públicament el perdó.
Riquilda fou trobada viva a la tomba i ingressà al monestir de Sant Pere de les Puel·les, on fou abadessa; la comunitat d’aquest monestir passà després al de Montserrat, construït per Guifré. Fra Garí continuà fent vida d’anacoreta.
Notícies clares d’aquesta llegenda daten del segle. XV. Cristòfor de Virués, Jacint Verdaguer i Josep M. de Sagarra van compondre poemes sobre aquest tema, en el qual es basa també l’argument de l’òpera Garín de Tomás Bretón.
(Catalunya, segle IX)
Vescomte d’Osona. Col·laborador de Guifré I el Pelós.
Pel setembre de 879 presidí un judici al Ripollès.
De la seva actuació repobladora restà probablement el nom dels vilars de Francó a la vall de Sant Joan i a la Vallfogona.
(Catalunya, segle IX)
Bisbe intrús de Girona.
Fou consagrat, probablement el 888, per Esclua, bisbe intrús d’Urgell, i el bisbes Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, en perjudici del bisbe legítim, Servusdei.
El 889, a Orleans, obtingué uns preceptes del rei franc Odó.
A mitjan 891 fou expulsat i Servusdei recuperà el bisbat. El 892 fou desposat i excomunicat.
Dades dels Països Catalans 