Arxiu d'etiquetes: Sardenya

Centelles, Bernat de -varis-

4 Respostes

Bernat de Centelles  (Catalunya, segle XII)  Noble. El 1134 fou un dels qui prometeren ingressar per un any a l’orde del Temple, autoritzat aleshores a Catalunya, per bé que encara trigaria nou anys a establir-s’hi. El 1152 té alguna aparició al consell de Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Bernat (I) de Centelles  (Catalunya, segle XII – després 1185)  Fill de Gilabert (II) i pare de Ramon, Berenguer i Gilabert (III) de Centelles. Conseller de Ramon Berenguer IV de Barcelona (1152).

Bernat (II) de Centelles  (Catalunya, segle XII – vers 1238)  Fill i successor de Gilabert (III) de Centelles i germà del bisbe Pere de Centelles. Amb el seu pare, sembla que acompanyà el rei Pere I de Catalunya en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). Fou el pare de Bernat (III) de Centelles.

Bernat (III) de Centelles  (Catalunya, segle XIII – vers 1277)  Fill de Bernat (II) de Centelles. Infeudà el castell de Sant Esteve, del qual tenia ja ple domini, a Pere de Santa Eugènia (1242) i figurà en el seguici de Jaume I el Conqueridor. El seu fill i hereu fou Gilabert (IV) de Centelles, i també tingué un fill il·legítim, Bernat de Centelles i Gruny.

Bernat de Centelles  (País Valencià, segle XIV – Illes Balears ?, segle XV)  Eclesiàstic. Pertanyent al llinatge noble valencià del seu cognom. Era nebot de Ramon de Perellós, vescomte de Rueda i de Perellós. L’acompanyà al seu curiós itinerari fins a l’anomenat Purgatori de Sant Patrici, a Irlanda, el 1397. Era sagristà de la seu de Mallorca.

Bernat de Centelles  (País Valencià, segle XV)  Noble. Va ésser un dels dirigents del partit de la noblesa, el qual propugnava la candidatura de l’infant castellà Ferran d’Antequera com a successor del rei Martí I l’Humà. Participà en la batalla de Morvedre (1412), on vencé els partidaris del comte d’Urgell. El 1413 va combatre la revolta de Jaume II d’Urgell contra Ferran I. Posteriorment serví Alfons IV el Magnànim i es distingí en la campanya de Nàpols. Pel 1433 exercia el càrrec de lloctinent reial a Sardenya.

Cardona i Enríquez, Antoni de

3 Respostes

(Catalunya, segle XVI – 1555)

Lloctinent de Sardenya (1534-49). Baró de Sant Boi i comanador de l’orde de Sant Jaume. Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona. Es casà amb la filla dels comtes de Trivento, Maria de Requesens.

Durant la seva lloctinència tingué lloc la persecució de les famílies Arquer, Eimeric i Sabata i el pas de Carles V (1535) camí de Tunis.

Cancerc, Galceran de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Militar. Prengué part a l’expedició de l’infant Alfons, fill de Jaume II de Catalunya, per conquerir Sardenya (1323).

El 1324, com a capità de l’infant, es féu càrrec del castell de Montagut.

Camps, Narcís

Deixa un comentari

(Girona, segle XVII – Catalunya, segle XVII)

Jurista. Fou conseller del reial patrimoni a Sardenya.

Escriví comentaris sobre dret romà: Rationalia in quatuor priores titulos libri vigesimi Pandectarum i Sardonichi regni aureus clipeus, inèdits.

Bonaire -Sardenya-

1 Resposta

(Càller, Sardenya, Itàlia)

(it: Bonaria)  Actual barri de la ciutat. Era una antiga ciutat fundada en un puig vora la mar per l’infant Alfons, damunt el campament instal·lat durant el setge de Càller.

Després del tractat amb Pisa, Alfons l’encerclà amb un mur i hi construí un port i un castell, amb la intenció que aquesta nova ciutat, poblada de catalans, superés la Càller pisana.

Jaume II li atorgà (1325) privilegis similars a Barcelona i per això fou anomenada també Barceloneta. El 1336 arribà a tenir uns 8.000 habitants, però des del 1327, l’any següent de la rendició de Càller, fou agregada al castell de Càller.

La seva antiga església parroquial, edifici d’un sola nau d’estil gòtic català, conservat en una petita part, donada el 1336 a l’orde de la Mercè, esdevingué el més gran santuari marià de Sardenya. Pau VI la visità el 1970.

La imatge de la Mare de Déu de Bonaire (1370), ben aviat patrona dels mariners, fou declarada patrona de Sardenya el 1907. Probablement, aquesta advocació mariana donà el nom a Buenos Aires (Santa Maria del Buen Aire) el 1536.

Boixadors, Bernat de -segle XIV-

9 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1340)

Governador de Sardenya. Possiblement fill de Berenguer de Boixadors (mort el 1311) i de Blanca.

Fou alcaid de Bunyol, majordom de l’infant Alfons, que acompanyà a la conquesta i pacificació de Sardenya i a qui prestà el cavall durant la batalla de Lucocisterna (1324). Fou enviat com a ambaixador al jutge d’Arborea, i després a Pisa per tal de ratificar el tractat entre els dos estats, i a la cort pontifícia per pagar el cens del regne de Sardenya.

Nomenat almirall i reformador, prengué part en el setge de Càller i obtingué diverses possessions a la ciutat i a l’illa. Després sufocà la revolta de Sàsser (1328), on fou acusat de tolerància i complicitat en el saqueig dels oficials reials en aquesta ciutat, fou substituït per Ramon de Cardona i tornà a la cort (1330), on guanyà la plena absolució.

Formà part d’una ambaixada a Avinyó per intentar la pau amb el genovesos (1334).

Fou lloctinent de procurador a Catalunya per l’infant Pere, fou enviat com a reformador a Sardenya per tal de tractar-hi la pau amb els Oria (1335). De tornada a Catalunya, obtingué la senyoria de Boixadors i la lloctinència de la procuració del comte d’Urgell.

El seu darrer títol fou novament de governador i reformador de Sardenya (1340).

Pere III de Catalunya ordenà la seva sepultura en el convent de framenors de Lleida, al costat de la del rei Alfons III el Benigne.

Blau, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Militar. Combaté a Sardenya el 1409, a les ordres de Martí I el Jove, que morí a la campanya.

Blau tornà a Barcelona pel desembre de 1409, trametent les peticions per rebre més ajut que formulava el cap d’operacions d’aleshores, Pere de Torrelles.

Alòs, Guerau d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Cavaller. Era servidor de Jaume II el Just. El 1326 li fou confiada una missió compromesa, que féu a tota satisfacció: la de conduir a Sardenya el marquès de Malaspina, gran baró sard que havia estat rebel i que finalment s’havia sotmès.

Complint els pactes convinguts durant la seva estada a Catalunya, el marquès lliurà el seu castell d’Osolo, un dels millors de Sardenya, a Guerau d’Alòs, que en prengué possessió en nom de la corona.

Alguer, influència catalana a l’ -1354/s. XVI-

20 Respostes

(l’Alguer, Sardenya, Itàlia)

L’Alguer constitueix un reducte de la llengua catalana (alguerès) dins del domini lingüístic sard.

Construïda com a plaça forta a la primeria del segle XII, la família genovesa dels Doria en féu, durant dos segles, la base de la  seva potència econòmica a Sardenya, i aquesta fou la raó per la qual esdevingué un objectiu per a Venècia.

El 1353 els venecians, aliats amb Pere III el Cerimoniós, hi derrotaren, en el combat naval de l’Alguer, una esquadra genovesa. Fou conquerida pel rei de Catalunya el 1354, després d’un setge molt llarg que provocà el despoblament de la ciutat i el seu repoblament per catalans, que es regiren per un estatut municipal semblant al de Barcelona.

Centre de l’activitat catalano-aragonesa al nord de Sardenya, experimentà un considerable creixement econòmic i demogràfic fins al segle XVI, seguit d’una fase de decadència que es prolongà fins al segle XIX.

Ha estat el lloc sard més catalanitzat i encara avui s’hi parla català (alguerès).

Uras, batalla d’ -1470-

Deixa un comentari

(Uras, Sardenya, 14 abril 1470)

Fet d’armes. Ocorregut prop d’aquest poble, entre les forces del virrei català Nicolau Carròs i els sards revoltats, encapçalats per Lleonard d’Alagó i d’Arborea.

Per primer cop a Sardenya, foren emprats canons a la batalla; tot i això, els sards -que no en disposaven- assoliren la victòria, però foren definitivament vençuts a la batalla de Macomer, el 1478.