Arxiu d'etiquetes: Sardenya

Torrelles i de Blanes, Pere de

25 Respostes

(Catalunya, s XIV – l’Alguer, Sardenya, 1410)

Lloctinent de Sardenya. Fill d’Antoni de Torrelles i Marc, i germà de Ramon. Senyor de Castellet (Penedès).

Ocupà els càrrecs de conseller de Martí l’Humà i de cap de l’expedició del 1409 contra els rebels sards i els seus aliats, els genovesos i el vescomte de Narbona.

Nomenat també capità general de l’armada catalana, es posà al servei de Martí el Jove de Sicília, i fou lloctinent reial a Sardenya. Obtingué la gran victòria de Sanluri i conquerí Esglésies i Oristany.

Martí l’Humà li encarregà la tutoria del petit Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove. Morí de pesta.

Foren fills seus Martí i Joan de Torrelles i López de Gurrea, i:

Carles de Torrelles i de Gurrea  (Aragó, segle XV – 1483)  Hospitaler. Actuà en el setge d’Ischia. Amb la capitulació de Barcelona recuperà la seva comanda de Castellot (1472).

Sespujades, Bernat

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, segle XIV)

Cavaller i vicealmirall. En 1323-25 es distingí a la campanya per sotmetre Sardenya que dirigia l’infant Alfons, el futur rei Benigne. Degué operar especialment amb l’estol de l’almirall Francesc Carroç.

Dominats els pisans de l’illa, resultà afavorit pel repartiment de terres. Fou nomenat vicealmirall i governador de Càller. El 1325 disposava de 12 galeres. Actuà amb eficàcia contra la revolta pisana. Capturà dues naus pisanes el 1325, davant de Càller.

Exercí durant força temps la governació i capitania de la plaça. El 1332 hi rebutjà molt meritòriament l’atac de 13 galeres genoveses, tot i que ell comptava aleshores amb efectius molt escassos. El mateix any figurava a la relació dels senyors feudals de l’illa.

Fou segurament el pare de Bernat Sespujades (Sardenya, Itàlia, segle XIV)  Cavaller. Continuador de l’acció del seu pare a Sardenya. El 1369 col·laborava amb Gilabert de Cruïlles a sufocar la revolta de Sàsser. Tenia llavors el títol de vicealmirall.

Senesterra de Santaeugènia -germans-

1 Resposta

Eren fills de Bernat I Senesterra de Santaeugènia.

Guillem I Senesterra de Santaeugènia  (Empordà, segle XIII – Sardenya, Itàlia, segle XIV)  Fou el successor del seu pare, amb el qual participà a la campanya d’Almeria (1309). Serví l’infant Alfons i tingué, vitalícia, la jurisdicció de Palau-sator. Fou conseller d’Alfons III. Amb els seus germans anà a Sardenya, potser després de la conquesta, i tots hi adquiriren feus. Guillem fou succeït probablement pel seu germà Ramon I.

Ramon I Senesterra de Santaeugènia  (Catalunya, segle XIV – 1349)  Conseller reial. El 1332 figurava entre els senyors feudals de Sardenya. Actuà com a ambaixador de Pere III el Cerimoniós prop de la infanta Elionor de Sicília, de cara a convenir el projectat i no realitzat matrimoni d’aquella amb l’infant Ramon Berenguer, oncle del rei (1337). El 1343 era cap militar a la frontera de l’Empordà. Cooperà aleshores als preparatius per a la primera invasió del Rosselló, de cara a desposseir Jaume III de Mallorca. A la segona campanya rossellonesa, el 1344, era membre del consell reial. Rebé, amb Francesc de Cervià, la submissió de Montesquiu.

Bernat II Senesterra de Santaeugènia  (Catalunya, segle XIII – Calàbria, Itàlia, 1331)  Anà a Sardenya amb el seu pare i germans, potser després de la conquesta, i tots hi adquiriren feus. Lluità per Frederic II de Sicília a Calàbria.

Scanu, Pasqual

Deixa un comentari

(l’Alguer, 1908 – Sàsser, Itàlia, 1978)

Escriptor i pedagog. Doctorat en lletres a Roma, exercí la docència del 1937 al 1975 com a professor de gramàtica catalana a la Universitat de Sàsser i fou un entusiasta impulsor de les relacions entre Catalunya i l’Alguer.

Dedicat a la cultura popular i a la història de l’Alguer, publicà Alguero e la Catalogna (1962), Pervivència de la llengua catalana oficial a l’Alguer (1964), Sardegna (1964), Sardegna nostra (1976), Poesia d’Alguer (1970), Guida d’Alghero (1971) i Rondalles alguereses (1985). També conreà la poesia.

Satrilla, Francesc

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Cavaller. Serví a la campanya de Sardenya amb Pere Torrelles.

Pel setembre de 1410 aquell el comissionà a Catalunya, acompanyat per Andreu de Biure, perquè informés de paraula sobre la situació a Sardenya i sobre el parer de Torrelles respecte als drets successoris de Frederic de Luna. Comparegué davant el Parlament català per exposar-hi aquestes qüestions.

Probablement fou germà seu, Ramon Satrilla  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Cavaller. Serví com ell a Sardenya. Fou nomenat governador del Cap de Logudor. En aquest càrrec, el 1411, certificà al Parlament de Catalunya que el lloctinent reial a Sardenya Pere Torrelles, mort a l’Alguer a la primeria de 1410, havia nomenat successor seu Joan de Corbera. Pel desembre de 1411 demanà socors al Parlament de Catalunya amb el seu emissari Bartomeu Sacosta.

Sardenya, influència catalana a -1326/1713-

410 Respostes

(Sardenya, Itàlia, 1326 – 1713)

Període en que l’illa estigué en possessió de la corona catalano-aragonesa.

La conquesta i la lluita per Sardenya va exigir enormes esforços a Catalunya, va enfrontar-la a Gènova (totes dues eren nacions que competien per la senyoria del mar) i a la fi Catalunya-Aragó va reeixir-hi.

Però el 1329, regnant Alfons III el Benigne, començà una revolta anticatalana a Sàsser instigada pels Oria. El domini català va quedar reduït a Sàsser, Càller i la Vila d’Esglésies. El regne de Sardenya mai no fou completament sotmès; les insurreccions dirigides per la poderosa família dels Oria, senyora de l’Alguer, eren animades per Gènova, Pisa i Milà (1349). Els genovesos arribaren a assetjar Sàsser i ocupar l’Alguer (1350).

Pere III el Cerimoniós es va aliar amb Venècia i va vèncer els genovesos prop de Constantinoble (1352) i prop de Sardenya (1353). Així, l’illa continuà sota el domini de la corona catalano-aragonesa, la qual hagué de sufocar repetits aixecaments.

El 1713, pel tractat d’Utrecht, passà a Àustria.

Sardenya, conquesta de -1323/26-

127 Respostes

(Sardenya, Itàlia, 1323 – 1326)

Campanya militar de Jaume II de Catalunya-Aragó.

Pel tractat d’Anagni (1295) fou promès ja a Jaume II, en feu pontifici, el regne de Còrsega i Sardenya en canvi del de Sicília; el papa Bonifaci VIII li atorgà després la corresponent investidura (1297). Al cap de 25 anys, Jaume II es decidí a emprendre’n la conquesta.

El monarca català aspirava a convertir en profit propi els recursos de l’illa, entre ells les mines d’argent, i a guanyar una base estratègica a la Mediterrània occidental; la conquesta representava no sols la lluita contra Pisa, sinó també l’exacerbació de la rivalitat comercial amb Gènova.

La direcció de la conquesta fou encomanada a l’infant Alfons; abans d’arribar a l’illa, el jutge d’Arborea ja havia trencat les hostilitats amb els pisans (1323). L’infant posà setge a la vila d’Esglésies i al castell de Càller. Esglésies capitulà el 1324.

El regne de Sardenya passà al rei de Catalunya-Aragó, però aquest havia de donar a Pisa el castell de Càller amb les seves dependències, i els pisans havien de poder viure i comerciar no sols a Sardenya, sinó a tots els dominis del regne catalano-aragonès.

La conquesta de Sardenya és la prova més manifesta que la política exterior de Catalunya es decantava cap al mar.

Santapau, Galceran de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Esglésies, Sardenya, segle XIV)

Noble. Féu la campanya de conquesta de Sardenya el 1323, a les ordres de l’infant Alfons.

Segurament hi anà, com Hug de Santapau, incorporat a la força del vescomte de Rocabertí, una mica avançada al gros de l’expedició.

Morí durant el setge de la vila d’Esglésies.

Sanluri, batalla de -1409-

21 Respostes

(Càller, Sardenya, Itàlia, 30 juny 1409)

Fet d’armes entre les tropes catalanes dirigides per Martí I de Sicília i les sardes que havia dirigit Brancaleó Dòria i llurs aliades, les del vescomte Guillem II de Narbona.

Malgrat la superioritat numèrica sarda, els catalans assoliren una victòria completa, amb un botí nombrós, l’ocupació de la vila de Sanluri i la captura de l’estendard del vescomte, que fou enviat a Barcelona com a trofeu. Les pèrdues catalanes foren escasses, si bé hi moriren diversos personatges.

La nova de la victòria causà una gran alegria a Barcelona, on el rei Martí I féu fer importants celebracions; l’alegria es canvià aviat en dol, però, en saber-se la mort de Martí I de Sicília, hereu de la corona catalano-aragonesa i únic descendent varó de la família reial catalana.

Rosanes, Hug de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV)

Cavaller. Durant el regnat de Martí l’Humà fou governador de Càller i el districte de Gallura, a Sardenya, per relleu el 1404 de Francesc Sagarriga, que havia estat elegit bisbe de Lleida.

Rellevat ell al seu torn, el 1408, per Marc de Montbui, seguí a l’illa secundant-hi Martí el Jove, que hi havia arribat en expedició. Per encàrrec d’aquell, amb Joan Serra, recorregué part de Sardenya pel maig de 1409, prometent l’indult a tots els rebels que abandonessin la causa del vescomte de Narbona, cap de la revolta.