(Sant Feliu Sasserra, Bages, 1 novembre 1830 – Haidu’o’ng, Tonquin, Vietnam, 1 novembre 1861)
Missioner i sant. Germà de Salvi. Ingressà a l’orde dominicà (1847) per consell d’Antoni Maria Claret; passà després a Filipines (1852) i a Tonkin (1856), on morí en la persecució decretada per Tu-Duc.
Fou beatificat el 1906 per l’Església Catòlica, que celebra la seva festa el 3 de novembre.
(Barcelona, 16 abril 1783 – 28 agost 1854)
Fundadora religiosa i santa. Germana de l’advocat Ramon de Vedruna. Casada a l’edat de 16 anys amb Teodor de Mas, tingué vuit fills.
El 1816, després de quedar vídua, fundà, amb el caputxí Esteve d’Olot, una congregació inspirada en l’orde de les carmelites, l’Institut de Germanes Carmelites de la Caritat (1826), dedicada a l’assistència de malalts i a l’ensenyament.
Desterrada a Perpinyà (1839), quan tornà (1843), fundà vint-i-dues comunitats caritatives.
Canonitzada el 12 d’abril de 1959. L’església catòlica en celebra la diada el 22 de maig.
(Arenys de Mar, Maresme, 11 octubre 1799 – Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 26 febrer 1889)
Religiosa i fundadora. Dedicada a la docència, el 1829 fundà a Figueres un col·legi femení amb un programa d’estudis força avançat per a l’època.
Fundà també escoles a Arenys de Mar (1842) i Sabadell (1846), on féu els vots (1847) i esdevingué la fundadora de la Congregació de Filles de Maria Religioses de les Escoles Pies, orde que, conegut popularment com a escolàpies, en els deu anys següents havia fundat diverses cases arreu de Catalunya.
A partir del 1859 desenvolupà la seva activitat a la comunitat i a l’escola d’Olesa de Montserrat.
Beatificada el 1993, fou canonitzada pel papa Joan Pau II el 25 de novembre de 2001 amb el nom de Paula de Sant Josep de Calassanç.
(Reus, Baix Camp, 24 març 1815 – Tortosa, Baix Ebre, 11 juny 1876)
Religiosa i fundadora de la congregació de germanes de Nostra Senyora del Consol. El 1841 ingressà a l’hospital de Reus per tenir cura de malalts i es féu germana de la caritat. Enviada, el 1849, a la Casa de Misericòrdia de Tortosa, hi fundà un col·legi el 1851, i el 1857, amb les germanes que habitaven amb ella, passà a l’obediència del bisbe i fundà la seva congregació.
El bisbe Benet Vilamitjana acceptà els seus vots perpetus (1869). La congregació rebé l’aprovació papal el 1901. Fundà una comunitat i un hospital a Castelló de la Plana (1859) i un noviciat i una casa mare a Tortosa (1860).
Fou beatificada per Pau VI el 1977 i canonitzada per Joan Pau II el 1988.
(Sallent, Bages, 23 desembre 1807 – Fontfreda, Llenguadoc, França, 23 octubre 1870)
Eclesiàstic i sant. Conegut popularment per pare Claret. Fill d’un teixidor, després de fer estudis a l’escola de Llotja, i els eclesiàstics, a Vic, on fou ordenat sacerdot (1825), fou rector durant uns quants anys. Passà a Roma per ingressar a la Companyia de Jesús.
Decantat, però, per la vocació missionera, tornà a Catalunya i recorregué a peu tot el país predicant missions populars. Fomentà la predicació i les edicions religioses en llengua catalana (fundà l’editorial Llibreria Religiosa, que publicà obres seves). A Vic, fundà la congregació de fills de l’Immaculat Cor de Maria (1849).
Arquebisbe de Santiago de Cuba (1851-60), hi exercí una gran obra pastoral i social (creació d’entitats benèfiques, caixes d’estalvi, etc). Cridat el 1857 a Madrid, fou confessor d’Isabel II de Borbó, fet que li reportà crítiques. Al concili Vaticà I (1869) defensà el dogma de l’Assumpció de Maria.
Morí exiliat, però la seva despulla fou duta a Vic, a la casa mare de la congregació fundada per ell. Fou canonitzat el 1950.
(Mascalbó, Reus, Baix Camp, 1180 – Vic, Osona, 26 octubre 1243)
Eclesiàstic i sant. Cavaller descendent d’una família de repobladors del Camp de Tarragona. Estudià dret i fou assessor de la cúria arquebisbal de Tarragona.
Després d’una malaltia greu (1213), ingressà a l’orde cistercenc, al monestir de Santes Creus, on professà el 1215. Vers el 1220 en fou designat prior, i posteriorment abat perpetu (1226). El seu prestigi va atraure molts personatges importants a Santes Creus.
Impulsà la reforma del monestir i fou un dels promotors de l’expedició de conquesta de Mallorca, en la qual fou conseller d’alguns dels barons que acompanyaren el rei Jaume I el Conqueridor; molts d’ells foren enterrats al monestir.
Assistí als concilis de Lleida (1229) i de Tarragona (1230, 1239 i 1243). El 1231 renuncià al bisbat d’Elna, però l’any següent acceptà d’ésser inquisidor general contra els valdesos (1232), i el 1233 fou designat bisbe de Vic.
Mentre continuà fent vida comunitària amb alguns monjos del seu monestir, reforçà l’observança regular a la canongia vigatana i vetllà per la disciplina eclesiàstica. Pacificà els grups ciutadans enemistats amb l’actuació del seu predecessor, Guillem de Tavertet, i els bàndols del bisbat. Participà amb sant Ramon de Penyafort i Jaume I en la conquesta de València des del 1238.
Poc després de morir començà a ésser objecte de culte a Vic i a Santes Creus; després del concili de Trento fou introduït a Roma el procés de canonització. El culte fou confirmat per la Santa Seu el 1710. Hom en celebra la festa el 24 d’octubre.
Dades dels Països Catalans 