Arxiu d'etiquetes: químics/ques

Baltà de Cela, Josep

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1866 – 1937)

Enginyer tècnic químic i llicenciat en ciències físico-químiques.

Dirigí i administrà les revistes “La atmósfera” (1892-94), dedicada a la meteorologia, i “La fotografía práctica” (1893-1908), que gaudí d’una extraordinària difusió arreu de l’estat espanyol. Fou director de l’Escola Industrial Superior de Terrassa (1908-30).

Publicà: Compendio de electroquímica (1927) i Electroquímica general (1927).

El 1916 patentà el cupriol, producte químic que combatia el mildiu i l’oïdi.

Ballester i Nolla, Antoni

Deixa un comentari

(Mont-roig del Camp, Baix Camp, 16 maig 1920 – Barcelona, 15 febrer 2017)

Químic i oceanògraf. Ha treballat en l’anàlisi i l’enregistrament continuat de les dades referents a la composició química de les aigües marines i en les aplicacions dels sensors remots a l’estudi dels oceans.

Ballester i Boix, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 27 juny 1919 – 5 abril 2005)

Químic. Professor de les universitats de Harvard (EUA) i Barcelona, i director de l’Instituto de Química Orgánica Aplicada del CSIC.

Entre les investigacions que ha portat a terme destaquen: l’inici i el descobriment de la química percloorgànica, el descobriment de la llei lineal pels derivats benzènics, el descobriment i desenvolupament dels radicals lliures inerts i el descobriment del bescanvi spin-càrrega.

Ha obtingut el premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tecnològica (1982).

Balcells i Camps, Josep Antoni

Deixa un comentari

(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 15 agost 1777 – Barcelona, 1 juny 1857)

Químic i farmacèutic. Catedràtic del Col·legi de Farmàcia de Barcelona.

L’any 1802 va introduir el “roig d’Adrianòpolis“, per a la tinció del cotó, només usat, fins aleshores, a Turquia.

Escriví diverses monografies i fou un dels col·laboradors més importants del “Periódico de la Salut Pública de Cataluña” (1821).

Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la Société Linnéenne, de París, i de la de Narbona.

Participà com a farmacèutic en la Guerra del Francès.

Exiliat a França a causa de la seva filiació borbònica, de retorn passà a Madrid i finalment a Barcelona.

Arbós i Tur, Jaume

1 Resposta

(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 1824 – Barcelona, 1882)

Químic. El 1857 instal·là una fàbrica de gas a Mataró; el 1859 obtingué la càtedra de Física i Química del Seminari conciliar de Barcelona; el 1862 patentà el primer gasogen d’aspiració.

Féu diversos treballs sobre temes químics i d’interpretació de la ciència des d’un punt de vista teològic.

Sureda i Blanes, Josep

1 Resposta

(Artà, Mallorca, 23 juny 1890 – Barcelona, 26 maig 1984)

Químic i escriptor. Doctor en farmàcia; va estudiar a Munic i a Zuric. Dirigí fàbriques importants i fou autor de molts treballs d’ínvestigació química.

Humanista, va escriure, sobretot, assaigs històrics, en una prosa rica i suggestiva. Així, El paisatge d’Artà (1931), Goethe i la química (1932), La creació científica (1933), Chopin a Mallorca (1954), Vacunació científica (1963), Pau Piferrer a Mallorca (1966) i Orfila i la seva època (1969), obra premiada per la Reial Acadèmia de Medicina de Palma de Mallorca, i darrerament, Petites històries (1971) i Històries aldanes (1976).

Fou el pare de l’economista Josep Lluís Sureda i Carrion.

Roura i Estrada, Josep

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 9 abril 1797 – Barcelona, 25 maig 1860)

Químic. Es doctorà a Montpeller (1820) i fou catedràtic de química durant l’efímer retorn de la Universitat de Cervera a Barcelona (1823); amplià estudis a França i Holanda i el 1826 ocupà la càtedra de química de la Junta de Comerç de Barcelona.

Fou el primer a assajar la il·luminació amb gas als Països Catalans (1824) i el 1826 en féu les primeres demostracions públiques a Barcelona. Posteriorment en féu a Madrid amb motiu del naixement de la infanta Maria Lluïsa Fernanda (1832). Tot i això, l’ajuntament de Barcelona no instal·là l’enllumenat públic de gas fins el 1841.

Es dedicà més tard a l’enologia i publicà Memoria sobre los vinos y su destilación… (1839). El 1846 descobrí l’anomenada pólvora blanca.

Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i catedràtic i més tard director de l’Escola Industrial de Barcelona.

Font i Quer, Pius

14 Respostes

(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)

Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.

Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.

Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).

El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.

Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.

Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.

Casassas i Simó, Enric

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 2 novembre 1920 – Barcelona, 16 febrer 2000)

Químic. Doctorat a la Universitat de Barcelona, d’on fou professor adjunt els anys 1950-66. Fou catedràtic de química inorgànica i analítica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1969-76), de química analítica a la universitat de La Laguna (1967-69) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-76) i de la Facultat de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona (a partir del 1976). Treballà als EUA sobre polarografia (1954-55).

Ha publicat força treballs, i s’ha especialitzat en diversos aspectes de la microanàlisi, particularment en les tècniques electromagnètiques. El 1968 obtingué el premi Martí d’Ardenyà, de l’IEC. Ha participat en tasques relacionades amb l’organització de la recerca: fou vice-rector d’investigació a la Universitat Autònoma, vice-rector d’ordenació acadèmica a la Universitat de Barcelona, president de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual en fou president (1982), i president del Consell Científic i Tecnològic de la CIRIT de la Generalitat de Catalunya d’ençà del 1981.

Albaigés i Riera, Joan

Deixa un comentari

(Tarragona, 25 octubre 1942 – )

Químic. Doctor per la Universitat de Barcelona (1968) i professor d’investigació del CSIC i de geoquímica orgànica ambiental a la mateixa universitat, ha estat director del Centre d’Investigació i Desenvolupament del CSIC a Barcelona (1984-91), delegat del CSIC a Catalunya (1992-93), president del Centre UNESCO de Catalunya (1987-96) i director general de Recerca de la Generalitat de Catalunya (1993-95).

Des del 1993 és president de la CIRIT, i des del 1995 és comissionat per a Universitats i Recerca de la Generalitat. Ha estat un dels principals impulsors i redactors del Pla de Recerca de Catalunya.

Com a assessor de la UNESCO, ha col·laborat extensament en el desenvolupament de programes d’educació superior i recerca a països de l’Amèrica Llatina.

Guardonat amb nombroses distincions, entre les quals hi ha la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic de la Generalitat (1989), és membre de l’Acadèmia Europea de Ciències i Arts (1991) i d’Europaea (1992).