(Valls, Alt Camp, 1 octubre 1908 – Tiana, Maresme, 25 juliol 1936)
Religiós carmelità descalç. Es dedicà a l’ensenyament al col·legi internacional de Roma.
De vacances a Catalunya, coincidí amb l’esclat de la guerra civil, que li costà la vida.
Publicà algunes obres llatines i unes Biografies carmelitanes que, traduïdes del català al llatí, foren publicades a Roma el 1939.
(Barcelona, 29 maig 1940 – )
Historiador. Especialitzat en la història moderna i contemporània de Catalunya -professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i altres institucions-.
N’ha estudiat especialment els aspectes socials (El sindicalisme a Barcelona; Rafael Campalans, socialista català; Los anarquistas y la cuestión nacional) i ha dirigit la Història dels Països Catalans.
(Reus, Baix Camp, 2 febrer 1794 – Barcelona, 7 febrer 1876)
Professor de llatí. Catedràtic a Girona i a diverses ciutats d’Espanya.
Compongué un poema llatí en hexàmetres dedicat al setge de Girona pels napoleònics i titulat Obsidium oppugnatio et defensio urbis gerundensis.
(Barcelona, 8 juny 1824 – 5 juliol 1893)
Compositor i director d’orquestra. A Milà dirigí l’orquestra del Teatre del Re.
Dirigí l’orquestra del Teatre Principal de València i a partir de 1886 ensenyà al Conservatori del Liceu de Barcelona, del qual n’acaba essent director.
Obres seves són: La prisione di Edimburgo i la sarsuela La almoneda del diablo (1884).
(Barcelona, 1827 – Catalunya, segle XIX)
Compositor i fagotista. Fou primer fagot del teatre del Liceu i professor d’aquest instrument al Conservatori del Liceu.
Escriví música sacra, dues sarsueles i un tractat de teoria i pràctica del solfeig.
(Barcelona, 6 novembre 1946 – )
Pintor i director teatral. L’any 1964 fundà la companyia El vaixell blanc. El 1967 se centrà en l’estudi de màscares, titelles i altres formes tradicionals del teatre de la imatge.
Creà, el mateix any, el Teatre de la Claca on escriví, dirigí i interpretà quinze espectacles realitzats en col·laboració amb pintors. La companyia viatjà per tot el món fins que la clausurà l’any 1988 per dedicar-se a la seva obra personal d’investigació pictòrica i teatral.
Ha col·laborat també en la direcció artística d’espectacles de diverses companyies.
Des del 1989 fou professor de l’Institut del Teatre de Barcelona, director artístic del Festival Internacional de Titelles de Barcelona i membre del Centre Internationale de la Recherche des Arts de la Mariomnette.
(Blanes, Selva, 23 abril 1775 – Barcelona, 24 novembre 1841)
Metge i botànic. Estudià a la Universitat de Cervera i fou professor de botànica a l’Escola de Botànica i Agricultura creada per la Junta de Comerç el 1807.
Va dirigir la secció d’agricultura de les “Memorias de Agricultura y Artes”. És un dels homes que més va treballar per a la racionalització de l’agricultura.
Durant l’epidèmia de febre groga del 1821 a Barcelona, defensà la teoria del contagi de la malaltia, que provocà una aferrissada polèmica.
El 1816 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i fou president de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1833). Entre altres treballs i traduccions publicà una Disertación sobre los prados artificiales.
Fou el pare de Joan Isidor Bahí i Fabrícias.
(Barcelona, 1900 – 1987)
Medievalista. Deixeble de Ferran Valls i Taberner i de Francesc Martorell als Estudis Universitaris Catalans. Es llicencià en dret i filosofia i lletres (1930), i fins al 1939 fou professor de la Universitat Autònoma i de l’Institut Escola de Barcelona.
Especialitzat en estudis medievals, ha escrit, entre altres, les següents obres: Historia de la cultura española. La Alta Edad Media (1953), Alfons el Benigne (1954), Pere el Catòlic (1960) i Els primers comtes-reis (1985).
Col·laborà amb Vicens Vives en el llibre pedagògic: Història: Primeres lectures, i s’encarregà d’edicions crítiques de textos historiogràfics antics.
També és autor de La dona i la cortesia a la societat medieval (1947), Pequeña historia de la Humanidad medieval (1953) i d’Història Universal (1968).
(Barcelona, 14 novembre 1897 – 2 maig 1975)
Soprano i professora de cant, també anomenada Conxita Badia. Estudià solfeig i piano amb Enric Granados, i cant al Conservatori del Liceu de Barcelona. Del 1938 al 1947 va viure al Brasil i a l’Argentina.
De retorn a Catalunya, estrenà La rosa als llavis (1948), d’Eduard Toldrà. Destacà com a intèrpret de cançons populars catalanes i de lieder.
També cal destacat la seva dedicació a l’ensenyament del cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.
(Torelló, Osona, 1847 – Barcelona, 2 maig 1923)
Metge. Completà els estudis professionals a Alemanya, i durant la guerra francoprussiana va servir en els hospitals de campanya alemanys.
Deixeble de Letamendi, propagà el sistema vegetarià i la hidroteràpia, i s’interessà per l’homeopatia.
Professor auxiliar de la Facultat de Medicina, col·laborà en nombroses revistes i escriví les obres Cartas médico-quirúrgicas sobre el terreno durante la última guerra franco-alemana (1872), Tratado de oncología o de los tumores (1874), Tuberculosis militar aguda (1878), La curacion de la sífilis por medio de las inyecciones hipodérmicas (1872), entre d’altres.
Dirigí l’Enciclopedia médico-farmacéutica i presidí l’Acadèmia Mèdico-farmacèutica de Barcelona.
