Arxiu d'etiquetes: professors/es

Moreu-Rey, Enric

(Barcelona, 27 maig 1917 – 26 febrer 1992)

Erudit i professor. Dirigí el Teatre Universitari de Catalunya (1934) i durant la guerra civil lluità al costat de la Generalitat i arribà al grau de capità. Doctor en lletres per la Universitat de Barcelona, de la qual va ser professor.

De mare francesa, va ser corresponsal de premsa i president del Cercle Lumière de l’Institut Francès de Barcelona.

Autor i estudiós polifacètic, va publicar, entre d’altres, Sartine, un barceloní a la cort de Maria Antonieta (1955), El naixement del metre (1956), Els immigrants francesos a Barcelona (1959), El pro i el contra dels Borja (1958), La rodalia de Caldes de Montbui (1962), Els noms de lloc. Introducció a la toponímia (1966), Revolució a Barcelona el 1879 (1967), Memorial de Greuges de 1760 (1968), Processats milvuitcentistes (1974), Toponímia urbana i onomàstica vària (1974), Toponímia catalana (1974), Els nostres noms de lloc (1981) i diversos llibres de poesia i teatre.

El 1980 va fundar la Societat d’Onomàstica.

Milà i Sagnier, Miquel

(Barcelona, 7 febrer 1931 – Bilbao, País Basc, 13 agost 2024)

Dissenyador industrial i interiorista. Fill de Josep Maria Milà i Camps i germà d’Alfons. Format a l’ETSAB i com a autodidacte.

A més de la seva tasca professional, guardonada en diferents ocasions amb els Deltes d’ADI-FAD, el Premi de la Crítica i d’altres estatals, ha estat professor a les escoles de disseny Elisava i Eina.

Ha estat vocal, tresorer i president d’ADI-FAD.

Ha dissenyat un ampli repertori d’objectes i mobles.

Mayol i Fernández, Carme

(Barcelona, 28 març 1937 – )

Professora i bibliotecària. Llicenciada en llengua i literatura castellanes, acabà els estudis a l’Escola de Bibliotecàries l’any 1959.

Treballà a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona fins el 1980, i des del 1976, a l’Escola Universitària de Biblioteconomia i Documentació, de la qual, a més, fou directora entre els anys 1985 i 1991.

Membre del Consell de Biblioteques de Catalunya, des de la seva creació el 1988. En 1995-2000 fou presidenta del Col·legi Oficial de Bibliotecaris Documentalistes de Catalunya.

El 1998, la seva trajectòria fou premiada per la FESABID (Federación Española de Sociedades de Archivística, Biblioteconomía y Documentación), que li concedí el premi IWE-Asedie.

Marzal i Bertomeu, Miquel

(Sueca, Ribera Baixa, 1856 – Barcelona, 1915)

Matemàtic. Estudià ciències exactes a la universitat de Madrid, i en fou professor auxiliar.

Guanyà la càtedra d’anàlisi matemàtica a València, i més tard passà a Barcelona.

És autor de diversos llibres de text, un dels més coneguts, traduït a diversos idiomes, és Análisis matemático.

Martín i Toval, Eduard

(Màlaga, Andalusia, 5 març 1942 – 15 gener 2019)

Polític. Es traslladà a Barcelona com a inspector de Treball (1967) i fou després professor de dret del treball a la Universitat Autònoma. Milità a l’ORT (1970-72), al grup “El Topo Obrero” i a CSC, i tingué un paper rellevant en la formació del PSC-Congrés.

Com a diputat al congrés (1977 i 1979), participà en l’elaboració de la Constitució (1978) i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1979). Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980), on fou el portaveu del PSC-PSOE.

Des del 1982 fins al 1995 fou diputat al congrés, on exercí també com a portaveu del partit en els anys 1985-93. El 1995 renuncià al seu escó parlamentari per tal d’optar a l’alcaldia de Màlaga, que no aconseguí.

Martí i Descatllar, Pròsper

(Balsareny, Bages, 1716 – Ferrara, Itàlia, 1799)

Jesuïta. Professor de filosofia a Tortosa i rector dels col·legis de la Vila d’Eivissa i Formentera i de Graus (Aragó).

Obres: Memorias históricas y geográficas de Ibiza y Formentera, llamadas antiguamente las islas Pitiusas i Storica naturales dell’Isola d’Ibiza, ambdués publicades el 1798 a Ferrara.

Martí i Camps, Ferran

(Barcelona, 1917 – Ciutadella, Menorca, 1993)

Escriptor. Sacerdot (1943), des de jove residí a Menorca, on ocupà els càrrecs d’arxiver diocesà i de professor al seminari de Ciutadella.

Col·laborà en les revistes “Monte Toro” i “Serra d’Or” i en el diari “Menorca”.

Autor de nombroses poesies i obres en prosa, la majoria inèdites, publicà novel·les breus d’ambient històric menorquí: Xilografies menorquines (1965), Un campaner (1965) i El rellotge de caixa (1967), i el llibre de narracions curtes de divulgació històrica Estampes mallorquines del segle XVII (1975).

Martí, Bru

(Barcelona, 1728 – Faenza, Itàlia, 1778)

Polemista religiós. Jesuïta des del 1747, ensenyà filosofia a Calataiud i a Saragossa.

Durant l’exili visqué a Faenza i intervingué en les polèmiques sobre la supressió de la Companyia de Jesús.

Fou autor de les Lettere di un francese all’autore italiano dell’indifferenza nel secolo XVIII (Venècia, 1776) i d’algunes tragèdies d’un valor molt desigual.

Marquina i Audouard, Rafael

(Madrid, 3 novembre 1921 – Galliners, Pla de l’Estany, 6 juny 2013)

Dissenyador industrial. Fill de Rafael Marquina i Angulo.

Soci fundador d’ADI-FAD, professor de l’Escola Elisava i col·laborador de “Cuadernos de Arquitectura”.

Guanyà el Delta ADI-FAD d’or del 1961 pel seu disseny del setrill antidegoteig.

Marineo Siculo, Lucio

(Vizzini, Sicília, Itàlia, vers 1460 – Valladolid, Castella, 15 octubre 1536)

(o Luca)  Humanista. Professor de la Universitat de Salamanca del 1486 al 1498. Historiador oficial de Ferran II de Catalunya (1500), en enviduar (1504) l’acompanyà quan es reclogué a la corona catalano-aragonesa.

Publicà De laudibus Hispaniae (v 1495), per encàrrec de la universitat de Salamanca, i De genealogia regum Aragonum (Saragossa, 1509), edició promoguda pel seu amic i mecenes, l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, obres que inclogué més tard en De rebus Hispaniae memorabilibus opus (Alcalà, 1530).

Aquesta obra, en la qual treballà des del 1500, se centra bàsicament en el regnat de Joan II de Catalunya i, més concretament, en l’episodi de la guerra civil. Seguí, en bona part, la versió castellana de la Vita de Joan II, del jurista i historiador saragossà Gonzalo García de Santa María, que hi treballà entre el 1501 i el 1515.

La dedicà a l’emperador Carles I de Catalunya, i representa una síntesi de la interpretació humanística (a l’estil de Beccadelli i de Bartolomeo Fazio) i providencial del regnat dels Reis Catòlics; no s’estigué d’elogiar extraordinàriament l’obra d’Erasme.

Preciosa font de notícies polítiques i culturals són també els seus Epistolarum familiarum libri XVII (Valladolid, 1514), que també dedicà a l’arquebisbe de Saragossa. N’hi ha publicada una selecció per P. Verrua (1940).