(Lleida, 1860 – Catalunya ?, 1921)
Escriptor i frare dominicà. Féu estudis parcials de medicina i es llicencià en filosofia i lletres. Fou publicista actiu de la premsa catòlica.
El seu orde l’envià a les Filipines. Fou professor del Col·legi de Sant Tomàs, a Manila.
És autor de poesies diverses i d’obres teatrals en castellà, així com d’alguns llibres docents i d’uns Ensayos de una síntesis de los trabajos realizados por las corporaciones religiosas españolas en Filipinas.
(Rubí, Vallès Occidental, 14 abril 1882 – Barcelona, 1974)
Enginyer industrial. Fou professor de l’Escola d’Indústries de Terrassa (1907-09), de l’Escola del Treball (1918-24) i de la d’Agricultura (1930-32). El 1912 fundà el Gremi d’Electricitat de Barcelona.
Fou ajudant de Cèsar Molinas a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic (EET) (1921-24), i posteriorment en fou director (1931-39). Dirigí també el Polytechnicum Postal (1924-31).
Publicà diversos texts de la col·lecció de l’EET, entre els quals cal destacar Instruments per a corrent continu, Motors de corrent continu, Transformadors estàtics i Línies electríques.
(Barcelona, 7 novembre 1943 – )
Historiador de la literatura, crític i professor. Deixeble de Joaquim Molas, es llicencià en llengües romàniques.
Ha publicat antologies de diversos escriptors i de la poesia catalana medieval i del segle XV.
El seu llibre més important és Aspectes del Modernisme (1975), replantejament crític d’aquest moviment, juntament amb La cultura del catalanisme (1996).
(Barcelona, 7 gener 1935 – 2 juliol 2020)
Escriptor. Es llicencià en lletres a la Universitat de Barcelona (1958), d’on fou professor. Fou lector de castellà a Liverpool (1961-62).
Com a poeta –Fiesta en la calle (1961), Abrir una ventana a veces no es sencillo (1965), Algunos crímenes y otros poemas (1971), Aire sin voz (1974), Esta noche (1978), El significado de nuestro presente (1983) i El muro de Berlín (2003)-, combina el realisme amb una lírica imatjada.
Crític i historiador de la literatura, ha col·laborat a “Destino”, “Ínsula”, “Estudis Romànics”, etc, i ha publicat Poesia popular política del segle XIX (1967), Sobre literatura catalana i altres assaigs (1968), Ejercicios literarios (1969), La nova poesia catalana (1980) -en col·laboració amb Jaume Pont-, La literatura hispanoamericana (1983) i El modernisme literari (1984).
(Manresa, Bages, 20 novembre 1875 – Barcelona, 13 març 1952)
Historiador. Jesuïta (1893), fou ordenat de sacerdot el 1908.
Professor d’història de l’Església des del 1911 a les facultats de teologia de l’orde de Tortosa i Sarrià, i a la Universitat Gregoriana de Roma.
Bibliotecari i arxiver. S’especialitzà en la història de la Companyia: El Beato José Pignatelli y su tiempo (1935-36), El Comendador mayor de Castilla Don Luis de Requesens en el gobierno de Milán (1946), Niñez y juventud de Felipe II (1952) i La batalla de Lepanto y Don Luis de Requesens (1954).
Difongué l’autobiografia d’Ignasi de Loiola (1920).
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1931 – Perpinyà, 30 octubre 2016)
Historiadora. Especialista en història moderna de la Catalunya Nord.
L’any 1939 s’exilià a París amb la seva família, i posteriorment estudià a la Sorbona. Treballà com a professora a la Universitat de Perpinyà des del 1969 fins a la seva jubilació el 1993.
Les seves línies de recerca han estat centrades en la història de les terres del nord de Catalunya i en mentalitats i comportament, cosa que li ha permès copsar el manteniment del caràcter diferencial dels catalans del nord davant l’estat francès.
Autora d’una extensa producció bibliogràfica, destaquen Breu història de les terres del nord (1988) i Le Rattachement du Roussillon à la France (1995).
Ha estat també una activa defensora de la identitat catalana de la Catalunya Nord i el 1990 fundà i presidí la Fundació Comte Guifré, dedicada a la defensa de l’ensenyament secundari en llengua catalana.
(Barcelona, 27 gener 1911 – 26 maig 1999)
Filòsof i polític. Fill de Joan Maragall i Gorina, i germà de Josep, Joan Antoni i Ernest.
Llicenciat en filosofia i dret per la Universitat de Barcelona (1928-32), fou influït per Ortega i Zubiri entre d’altres i ensenyà a l’Institut Escola.
Escollit senador a les llistes PSC-PSOE, per Barcelona el 1982, fou reelegit en les successives legislatives fins que el 1997 va renunciar al seu escó.
President de l’Ateneu Barcelonès, entre els seus llibres destaquen Balanç de la universitat autònoma (1969), El pensament filosòfic (1978) i el llibre de memòries El que passa i els qui han passat (1985).
Fou el pare del polític Pasqual Maragall i Mira.
(Gandesa, Terra Alta, 30 octubre 1884 – Tortosa, Baix Ebre, 22 desembre 1976)
Teòleg i escriptor. Format a Tortosa i Roma, exercí de professor a Tortosa i a Castelló, canonge des del 1918.
Les seves obres, molt nombroses, abasten la filosofia, la teologia i la història local; destaca l’obra, en cinc volums, Theologumena (1946-57).
Es mostrà sempre un acèrrim defensor de la catalanitat.
(Barcelona, 17 agost 1905 – 1983)
Advocat. Autor de Las clases serviles bajo la monarquía visigoda y en los estados cristianos de la reconquista española (1928), que constitueix la seva tesi doctoral, i de diverses obres jurídiques: El consentimiento matrimonial (1956), Hacía una ciencia general y unitaria del derecho (1960), Lógica para juristas (1969), entre d’altres.
Fou transcriptor del text original del Recognoverunt proceres i professor de dret canònic, director de la biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Professor de teologia, sacerdot i orador. Pronuncià discursos i sermons en llatí, català i castellà.
És conegut sobretot per Sermó vulgarment anomenat del sereníssimo senyor don Jaume segon, i història de la pèrdua de Espanya, grandesa de Catalunya, comtes de Barcelona i reis d’Aragó, predicat a la catedral de Barcelona i publicat el 1602.
Famós per la seva defensa de la llengua catalana, tenia pretensions d’historiador.
Fou un dels quatre censors de l’edició de la primera part de la Crònica Universal… de Jeroni Pujades.
Dades dels Països Catalans 