(València, 16 juliol 1948 – Madrid, 23 novembre 2016)
Política. Diputada al Parlament valencià pel Partit Popular del 1984 a 1991, any en què fou elegida alcaldessa de València, fins al 2015.
Fou també presidenta de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (1995-2003).
Abans de morir era investigada per presumpte blanqueig de capitals.
(Alaquàs, Horta, 20 desembre 1850 – València, 5 gener 1924)
Metge, erudit i polític. Com a metge destacà pels seus estudis sobre otorinolaringologia (La fisiología del lenguaje, La intubación laríngea, etc). Introduí a Espanya els nous mètodes d’ensenyament per als sordmuts (De la enseñanza del sordomudo por el método oral puro, 1894). Edità, també, manuscrits mèdics valencians del segle XV.
Fou l’organitzador del Congrès Mèdic Regional de València (1891). Vicepresident de la societat Lo Rat Penat, contribuí a fundar l’entitat València Nova (1904), de la qual aviat fou president.
Publicà una interessant obra doctrinal, De regionalisme i valentinicultura (1910), que representava l’abandó del provincionalisme romàntic i la formulació d’un programa d’actuació política regionalista a València.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 24 novembre 1802 – Castelló de la Plana, 25 octubre 1876)
Polític liberal. Lluità contra els carlins, sobretot en el setge de Castelló de la Plana posat per Ramon Cabrera.
Fou comandant de la Milícia Nacional els anys 1832-40 i 1854 i participà en la revolució de 1868. Després fou alcalde de Castelló i diputat provincial.
(Perpinyà, 1949 – )
Historiador i polític. Llicenciat en història per la universitat de Montpeller (1971), professor al Liceu Aragó de Perpinyà. Arran dels fets de maig de 1968 a l’estat francès, dels quals era un dels impulsors a l’àrea occitano-catalana, s’adherí al Parti Socialiste Unifié (PSU), en el qual ocupà la secretaria de la Federació dels Pirineus Orientals (1971-72).
Ha participat en la major part de les iniciatives nord-catalanes (GREC, Universitat Catalana d’Estiu, Grup Cultural de Joventut Catalana, etc) i en l’acció sindical dels ensenyants d’esquerres. Col·laborà a les revistes “Massana”, “Conflent”, “Aïnes”, “Sant Joan i Barres” i d’altres periòdics polítics de l’estat francès.
Ha publicat Els partits polítics al Principat (1971), Història de les organitzacions obreres a Catalunya-Nord, 1848-1914 (1977), premi Josep de la Trinxeria, i, en col·laboració amb Miquel Cadé, Histoire du Parti socialiste dans les Pyrénées-Orientales de sa fundation, 1895, au Congrès de Tours, 1920 (1982).
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 27 març 1775 – Madrid, 9 febrer 1843)
Militar i polític. Germà d’Ignasi. Fou ministre de la Guerra en el govern de Martínez de la Rosa (febrer-octubre 1822).
Mariscal de camp (1833) i capità general de Granada (1834), fou ascendit a tinent general (1839) i elegit senador.
Antoni Balaguer (Algaida, Mallorca, 1723 ? – Palma de Mallorca, 1783) Franciscà observant. És autor de diverses obres, entre les quals destaquen Significat de les vuit parts de l’oració, Diccionari mallorquí, Compendi de la vida d’en Ramon Llull i Vides de sants, en imatges.
Joan Balaguer (Illes Balears, 1859 – 1915) Actor. Conreà amb èxit el teatre en castellà i obtingué bons triomfs a Madrid.
Joan Baltasar Balaguer (València, segle XV – segle XVI) Poeta i eclesiàstic. Religiós cistercenc. El 1489 ingressà al monestir de la Valldigna, i en fou prior l’any 1504. Escriví poesia original i traduccions al català d’altres obres de diverses llengües, sempre d’inspiració religiosa.
Marià Balaguer (Catalunya, segle XIX – Cuba, segle XIX) Independentista cubà. Defensà l’emancipació de l’illa, a despit de les persecucions de les autoritats.
Ramon Balaguer (Catalunya, segle XV) Marí. Navegà per la Mediterrània per compte de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
(Cadis, Andalusia, novembre 1874 – València, 20 juny 1929)
Polític. Fill de pares italians, arribà a València de petit. S’afilià ben aviat al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez, de qui fou el més íntim col·laborador. Quan Blasco i Ibáñez es retirà de la política activa (1908), Azzati el substituí a la direcció del diari “El Pueblo” i a l’escó parlamentari.
El 1912 independitzà el blasquisme de la disciplina lerrouxista, reestructurant l’organització del partit -del qual fou cap indiscutit fins a la seva mort-, que adoptà el nom oficial de Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA). Fou diputat a corts en nombroses ocasions i portà el seu partit, per mitjà d’una política poc escrupolosa i oportunista, a controlar la vida política a la província de València.
Combaté durament les idees valencianistes, però arran del 1918 modificà aquesta actitud i mantingué una posició política ambigua envers els grups valencianistes. Comptà amb el suport electoral dels anarco-sindicalistes, de decisiva importància al País Valencià.
La seva actuació en la vaga de ferroviaris valencians, el juliol de 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris, fou considerada com la d’un agent provocador del govern.
A la seva mort, el PURA, dirigit per Sigfrid Blasco-Ibáñez, entrà de nou en l’òrbita del radicalisme lerrouxista.
(València, 8 novembre 1797 – Madrid, 14 octubre 1868)
Militar. Fill de l’intendent de València al temps de la invasió napoleònica, fou educat a París i seguí després la carrera militar. Durant la Primera Guerra Carlina es distingí en el setge d’Alpont, pel qual fou ascendit a mariscal de camp.
Afiliat al partit moderat, fou ministre de la guerra durant menys de quinze dies (agost-setembre 1840) en un dels governs interins que precediren la presa del poder per Espartero. Nomenat capità general de València.
Hom li concedí el títol de comte d’Alpont.
(Cadis, Andalusia, 11 gener 1775 – Palma de Mallorca, 27 octubre 1841)
Militar i polític. Fou coronel de voluntaris reialistes.
Nomenat ministre de la guerra (1824), dirigí una repressió política antiliberal tan dura que li valgué la destitució (1825) a la fi del període més violent de la dècada absolutista de Ferran VII de Borbó.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 18 octubre 1801 – Madrid, 17 gener 1873)
Escriptor i polític. De tendència liberal, prengué part a la primera guerra carlina amb el grau de comandant i fou elegit diputat diverses vegades. Ja de jove s’establí a Madrid, un obrí una impremta. Va ser deportat a les Illes Balears el 1840.
Va traduir E. Sue i va escriure ell mateix diverses novel·les fulletonesques: Maria, la hija de un jornalero (1845-46) i la seva continuació La marquesa de Bellaflor o el niño de la inclusa (1846-47), El tigre del Maestrazgo (1849), Pobres y ricos o la bruja de Madrid (1849).
També escriví drames com El primer crimen de Nerón (1830) i llibres didàctics: El panteón universal (1853-54), El palacio de los crímenes o el pueblo y sus opresores (1955), etc.
Edità una “Biblioteca Popular” on aparegueren obres a preus populars.
Dades dels Països Catalans 