Arxiu d'etiquetes: polítics/ques

Attard i Alonso, Emili

Deixa un comentari

(València, 8 abril 1915 – Rocafort, Horta, 16 desembre 1997)

Advocat i polític. Estudià dret a València i fou secretari (1956) i degà (1962) del Col·legi d’Advocats de València. President del Consell d’Administració del Banc de l’Exportació.

D’ençà del 1975 promogué el Partido Popular Regional Valenciano, que s’integrà després en la coalició Unión de Centro Democrático, d’ençà de les eleccions del 1977 i 1979, fou diputat per València, president de la Comissió Constitucional i vice-president del Congrés dels Diputats, en les legislatures de 1977 i 1979-83.

Atard i Llobell, Eduard

Deixa un comentari

(València, 1828 – 1905)

Advocat i polític. Fundador de la revista jurídica “El Foro Valenciano”.

Afiliat al partit conservador, fou president de la Diputació Provincial de València (1880-81) i diputat a corts per València (1891).

Seguidor de Silvela, presidia a València el Cercle Conservador i l’Acadèmia de Sant Carles, a la qual havia ingressat el 1900.

Asunción i Hernández, Antoni

Deixa un comentari

(Manises, Horta, 12 juliol 1951 – València, 5 març 2016)

Polític. Seguí els estudis de peritatge industrial. Militant del Partit Socialista del País Valencià des del 1977, el 1979 fou elegit alcalde de la seva localitat natal. Ha estat director general de Mitjans de Comunicació de la Generalitat Valenciana (1981-88) i president de la Diputació de València (1983-88).

L’any 1988 fou designat director general d’Institucions Penitenciàries, i el 1993 rellevà José Luis Corcuera com a ministre de l’Interior, càrrec del qual dimití el 1994. Passades les eleccions generals del 1996 encapçalà, junt amb Vicent Garcés, el moviment de reforma interna del PSPV-PSOE.

El 1999 fou el candidat socialista a la presidència de la Generalitat Valenciana, i després de la derrota soferta renuncià al càrrec de portaveu socialista a les Corts valencianes i a l’acta de diputat. Des d’aleshores s’ha dedicat a l’empresa familiar, vinculada a les indústries ceràmiques.

Aspiroz, Francesc Xavier

1 Resposta

(València, 1797 – Madrid, 1868)

Polític i militar. Fill de l’intendent de la província de València durant la invasió napoleònica, fou educat a París i seguí després la carrera militar.

Durant la Primera Guerra Carlina es distingí en el setge d’Alpont.

Afiliat al partit moderat, fou ministre de la guerra (1840) i capità general de València.

Arrando i Ballester, Josep

Deixa un comentari

(Onda, Plana Baixa, 18 març 1815 – Madrid, 15 gener 1893)

Militar i polític liberal. Prengué part en la Primera Guerra Carlina, en la qual ascendí a capità, i en la Segona arribà a coronel i a general de brigada.

Contribuí a apaivagar la insurrecció d’Alcoi, i per la seva victòria sobre les forces carlines manades per Cucala fou ascendit a general de divisió (1875), i, més tard, per les seves campanyes el Principat, a tinent general.

Fou diputat i senador pel partit liberal.

Armengol, Ramon

1 Resposta

(País Valencià, segle XVIII – València, 1817)

(dit el Vidrier)  Polític liberal. Membre del grup liberal que organitzà la conspiració anomenada la Conspiració del Vidrier (1817).

Descoberta a València pel general Elío i fracassada la revolta, fou executat. El seu cap fou penjat a la porta de la Trinitat.

Aranda, comte d’

5 Respostes

(Siétamo, Osca, Aragó, 28 desembre 1719 – Épila, Saragossa, Aragó, 9 gener 1798)

(Pedro Pablo Abarca de Bolea)  Militar i estadista espanyol, i senyor de la tinença d’Alcalatén.

Fruit del seu contacte amb Europa, on participà en diverses guerres i fou ambaixador en diversos països, fou l’orientació que volgué donar a la seva fàbrica de ceràmica de l’Alcora.

Fou nomenat capità general de València (1763-66). El 1766 Carles III de Borbó el nomenà president del Consell de Castella. El seu període de governació és el més fecund i el més típic del despotisme il·lustrat: expulsió dels jesuïtes, lluita contra la Inquisició, iniciació d’una reforma agrària, llibertat de comerç, primer cens individualitzat de població, ajut a les Societat d’Amics del País, etc.

Aragó, Francesc

11 Respostes

(Estagell, Rosselló, 26 febrer 1786 – París, França, 2 octubre 1853)

Científic. Germà d’Esteve. D’idees polítiques liberals, participà en les revolucions de 1830 i 1848, i fou ministre de l’Interior i de la Marina a la Segona República. Professor de l’Escola Politècnica, director de l’Observatori de París i secretari perpetu de l’Acadèmia de Ciències.

Passà uns anys als Països Catalans (1806-09) realitzant treballs geodèssics. Féu notables investigacions d’astronomia, física, mecànica, òptica, electricitat, magnetisme, meteorologia i geografia i descobrí els fenòmens de la polarització cromàtica, de la imantació del ferro per un corrent elèctric i detectà el punt d’Aragó.

Publicà unes memòries i llibres de divulgació científica (Astronomie Populaire, 1846).

Fou el pare del pintor Alfred Aragó.

Aragó, Esteve

2 Respostes

(Perpinyà, 9 febrer 1802 – París, França, 7 març 1892)

Polític i escriptor en francès. Germà de Francesc. Traslladat de jove a París, col·laborà amb Balzac a L’héritière de Birague (1822), però, davant el poc èxit de l’obra, es decanta pel teatre i esdevingué un popular autor de vodevils.

Paral·lelament tingué una significació activa en les lluites del partit republicà, i a causa de la seva actuació, el 1849, hagué d’exiliar-se deu anys. El 1870 fou alcalde de París.

Aparici i Guijarro, Antoni

5 Respostes

(València, 29 març 1815 – Madrid, 5 novembre 1872)

Advocat, escriptor i polític carlí. Féu la carrera de Dret a València i l’exercí en aquesta mateixa ciutat i a Madrid. Fundà diverses revistes catòliques i tradicionalistes. Fou diputat des del 1858 fins que emigrà, el 1868, i, en tornar, fou també senador.

Al Parlament i a la premsa es féu famós per les seves campanyes contra el liberalisme, les lleis desamortitzadores i el centralisme, i a favor del poder temporal del papa. Ingressà al partit carlí el 1868.

Durant el seu exili cerca de reconciliar Carles de Borbó amb Isabel II de Borbó (1869) i assistí a la conferència carlina de Suïssa (1870). Fou un gran propagador del carlisme i sortí d’ell la iniciativa de fundar el directori central d’aquell partit.

Entre els seus escrits polítics destaquen Las doctrinas católicas y monárquicas en el Congreso (1861), El Rey de España (1869) i La cuestión dinástica (1869).