(Perpinyà, 1818 – Saint-Cloud, París, França, 1854)
Compositor i crític musical. Obtingué el premi Roma amb la cantata La vendetta (1838).
Fou director d’orquestra a l’Opéra de París i al Théâtre Italien.
Escriví música d’església i les òperes L’hôtesse de Lyon (1844), Le mousquetaire (1844), Tabarin (1852).
(Perpinyà, 1822 – París, França, 1886)
Químic. Fou membre de l’Acadèmie de Mèdecine i professor a l’École Supérieure de Pharmacie.
És autor de Cours de chimie analytique (1871) i de Traité élémentaire de chimie légale (1873).
Jaume del Bosc * Veure> Jaume del Bosch (poeta valencià del segle XV).
Joan del Bosc (Xàtiva, Costera, segle XV) Poeta. Autor d’una Resposta… en llaor de la Verge Maria mirant a la joia, publicada a Les trobes en llaors de la Verge Maria (València, 1474).
Josep Bosc (Perpinyà, 1680 – 1752) Numismata i notari. És autor de Regles pour connaître la valour des vieilles espèces de monnaie… du Roussillon (1771), obra publicada per Josep Jaume, el qual hi afegí notes i complements.
(Perpinyà, 1570 – 1631)
Historiador i jurista. Jutge del Rosselló i de la Cerdanya. Impulsà la construcció de la catedral de Sant Joan i la instal·lació d’un mausoleu per a Francesc Eiximenis a l’església dels frares menors de Perpinyà (1623).
Va escriure Summari, índex i epítome dels admirables i nobilíssims títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya, i de les gràcies, privilegis i prerrogatives, preeminències, llibertats e immunitats gosan segons les pròpies i naturals lleis (1628), estructurada de forma cronològica, aquesta obra és encara avui fonamental per a l’estudi de la seva època i de la defensa de la llengua catalana, i conté, a més, un apèndix amb 1.097 documents relatius a Perpinyà del 1173 al 1620.
(Perpinyà, 9 setembre 1815 – Tolosa, Llenguadoc, 21 març 1887)
Historiador i epigrafista. Continuà la publicació del periòdic rossellonès “Le Publicateur”, i és autor d’estudis arqueològics i, sobretot, de l’important treball L’epigraphie roussillonnaise (1856 a 1866), treball complet i seriós, amb notes històriques que en faciliten la lectura.
Fou l’ànima del XXXV Congrés Arqueològic de França, celebrat el 1868 a Perpinyà.
Des del 1869 visqué a Tolosa.
(Perpinyà, 14 gener 1774 – 9 novembre 1854)
Metge i botànic. Deixeble de Gouan, fou nomenat director del Jardí Botànic de Perpinyà el 1794 i, dos anys després, professor d’història natural de l’Escola Central de Perpinyà (1796-1808).
Herboritzà pel Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Cerdanya i la vall de Núria i reféu el jardí botànic, molt malmès per les operacions bèl·liques durant la Guerra Gran. Fou un dels introductors dels vaccins a la Catalunya Nord (1800).
A partir de la Restauració dels Borbons a França i fins a la Revolució del 1848 fou un dels metges més influents de Perpinyà i acumulà un gran nombre de càrrecs. El 1854 fou, amb Amat Massot, un dels primer membres catalans de la Societat Botànica de França, tot just fundada.
(Perpinyà, 1679 – 1741)
Cavaller. Senyor de Millars, Pollestres, Fontcoberta, Vulfric, Nefiac, la Reglella, Barrià i Volpillera.
El 1719 Lluís XV de França el nomenà marquès del Millars.
Fou el pare de Joan Esteve de Blanes i d’Évrad.
(Perpinyà, 1 octubre 1897 – París, França, 21 desembre 1982)
Militar de l’exèrcit francès. Participà en la batalla de la Somme durant la Primera Guerra Mundial (1916). El 1941 s’incorporà a l’exèrcit del Marroc, i el 1942, a Algèria, fou nomenat sots-cap d’estat major general.
Desembarcà a Provença amb el general De Lattre de Tassigny (1944) i el seguí a la campanya del Rin i del Danubi. Fou cap d’estat major dels exèrcits aliats a l’Europa occidental (1944).
El 1949 fou cap d’estat major de l’exèrcit francès. El 1953 fou promogut a general de cinc estrelles.
(Perpinyà, 1768 – 3 agost 1832)
Eclesiàstic. Germà de Joan Bonaventura. Professor de teologia a la universitat de Perpinyà i rector del seminari.
Oposat a la constitució civil del clericat, especialment a través dels seus escrits polèmics Observations chrétiennes (1791) i Doctrine des observations chrétiennes (1792), hagué d’exiliar-se.
Després del concordat del 1801 retornà a la seva diòcesi, on fou nomenat vicari general. Participà activament en la reorganització diocesana.
També és autor d’Essai sur les rapports de la religion catholique avec la société civile (1801).
(Perpinyà, 21 octubre 1758 – Bordeus, França, 24 octubre 1793)
Advocat i polític. Germà de Josep. Administrador del departament dels Pirineus Orientals i cap d’una companyia de milícies durant la Revolució Francesa, fou elegit diputat a la Convenció (1792).
Afiliat a la fracció més moderada dels girondins, lluità contra els excessos de la repressió i el monopoli polític de París. Proscrit i empresonat, assolí d’escapar, però intentà, vanament, d’aixecar el país des de Lió; capturat prop de Bordeus, morí guillotinat.
Dades dels Països Catalans 