Arxiu d'etiquetes: periodistes

Soldevila i Zubiburu, Carles

10 Respostes

(Barcelona, 26 març 1892 – 10 gener 1967)

Escriptor i periodista. Fill de Carles Maria Soldevila i Boixader i germà de Ferran. Advocat, va ésser funcionari de la diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Durant la guerra civil i la immediata postguerra (1936-42) es va estar a París.

Col·laborà a la “Revista de Catalunya” i a “Mirador” i dirigí el magazin “D’Ací i d’Allà” (1924-36); a “La Publicitat” (i abans a “La Publicidad”) va fer cèlebre una col·laboració regular titulada Fulls de dietari (abans Hojas de dietario).

En el camp teatral, a més d’una comèdia costumista sobre l’ambient de la classe mitjana barcelonina, va escriure Civilitzats tanmateix (1921), Vacances reials (1923), Bola de neu (1926), Els milions de l’oncle (1927), L’escola de senyores (1930) i Leonor o el problema domèstic (1933), dins l’esquema de la comèdia burgesa europea.

Dins el gènere narratiu, va crear un tipus de novel·la psicològica que seguia la tècnica del retrat: L’abrandament (1917), Fanny (1930), Eva (1931), Valentina (1934) i la trilogia Els anys tèrbols, que, encetada amb l’optimisme relatiu de Moment musical (1936), continua l’intriga amorosa amb Bob és a París (1952) i acabà amb la desfeta col·lectiva de Papers de família (1960). En conjunt, es tracta de jocs de passions, de vegades a la manera de Maurois, on la presència femenina és un element decisiu. Moltes trames novel·lístiques pròpies va dur-les a les taules.

Les narracions breus foren reunides en les Obres Completes, sota els títols d’Històries barcelonines i d’Històries d’altres llocs.

Va dirigir una col·lecció important de literatura mundial en català (Biblioteca Univers), per a la qual va traduir el Càndid de Voltaire.

També va escriure literatura infantil, Lau o les aventures d’un aprenent de pilot (1926).

La vocació pedagògica el va dur a escriure uns opuscles de bon tracte social, L’home ben educat (1926), La dona ben educada (1926), amb el pseudònim Myself. La seva dedicació de lector pacient va destil·lar una guia de lectures, Què cal llegir (1928). Va publicar unes memòries, Del llum de gas al llum elèctric (1951).

Durant l’exili parisenc va escriure en francès, en col·laboració, una obra sobre el marquès de la Ensenada i el seu temps, i en tornar-ne, unes impressions, en castellà, titulades El París que yo he visto (1942).

A la postguerra hagué de guanyar-se la vida escrivint en castellà i fent encàrrecs editorials.

Gran divulgador i sintetitzador de la cultura, publicà algunes antologies il·lustrades d’una gran dignitat: Figura de Catalunya (1955), Barcelona vista pels seus artistes (1957) i Bellesa de Catalunya (1957).

Simó i Monllor, Isabel-Clara

1 Resposta

(Alcoi, Alcoià, 4 abril 1943 – Barcelona, 13 gener 2020)

Escriptora i periodista. Llicenciada en filosofia a la Universitat de València, exercí l’ensenyament a Bunyol, Figueres i Barcelona. Col·laboradora habitual en diaris i revistes, dirigí la revista “Canigó” del 1973 fins a la desaparició (1983).

Ha publicat els reculls de contes És quan miro que hi veig clar (1979, premi Víctor Català 1978), Bresca (1985), Alcoi-Nova York (1987), Històries perverses (1992, premi Serra d’Or de Narrativa), Spiritual (1993), Perfils cruels (1995) i Dones (1997).

És autora també de les novel·les Júlia (1983), Ídols (1985), T’estimo, Marta (1986), El Mossèn (1987, biografia novel·lada de J. Verdaguer), Els ulls de Clídice (1990), La salvatge (1993, premi Sant Jordi) i El professor de música (1998).

Sierra i Fabra, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 juliol 1947 – )

Escriptor i periodista. És autor d’una abundant i variada obra (més de 200 títols), la majoria de novel·la infantil i juvenil, i conrea també la ciència-ficció, la novel·la negra i l’assaig.

També és un especialista en música, sobretot en ‘rock’, tema sobre el qual ha publicat Historia de la música rock (1981), Serrat (1988) i Gran enciclopedia del rock de la A a la Z (1993), i fou director del programa radiofònic “Mitjans de música rock”.

Els seus llibres mostren els conflictes de la realitat que ens envolta i també la més allunyada i aborda amb vehemència i compromís els temes més durs de l’actualitat.

Entre la seva producció, cal esmentar Històries sorprenents (1989), Un llibre monstruós (premi El Vaixell de Vapor 1990), El temps de l’oblit (premi Columna Jove 1993), Banda sonora (1994), Mai no serem estrelles del rock (1995), Concert en Sol Major (premi  Joaquim Ruyra 1996), Camp de maduixes (1997), Les històries perdudes (premi El Vaixell de Vapor 1998), L’or dels déus (premi Columna Jove 1998), Flashback (1998), El vol del drac (1999), Jara (1999) i Adormit sobre els miralls (2000).

Ha estat traduït a més de vint idiomes.

Enllaç web: Sierra i Fabra

Sentís i Anfruns, Carles

2 Respostes

(Barcelona, 9 desembre 1911 – 19 juliol 2011)

Periodista i polític. S’inicià amb èxit a “La Publicitat” i “Mirador” i el 1936 s’exilià a París, on treballà per als serveis d’informació de Francesc Cambó, que col·laboraven amb el bàndol franquista. Posteriorment passà al front, on arribà a alferes provisional.

Col·laborà a “Destino” i fou corresponsal d'”ABC”, “La Vanguardia” (diari al qual estigué vinculat al llarg de tota la seva vida) i “Clarín” de Buenos Aires. Col·laborà també a “El Correo Catalán”.

Seguí el desembarcament dels aliats, el procés de Nuremberg (on fou un dels dos únics periodistes espanyols acreditats) i la crisi del Congo.

Fou agregat de premsa de l’ambaixada espanyola a Brussel·les i, després, a París, director de l’agència EFE (1963), fundador i director de “Tele/eXprés” (1966), director de Ràdio Barcelona (1974), president de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona (1974-77 i des del 1984) i director general de coordinació informativa durant el primer govern de la monarquia.

Encapçalant la candidatura de la Unión de Centro Democrático a Barcelona, sortí diputat a corts el 1977 i, novament, el 1979.

El 1977 gestionà el retorn de Josep Tarradellas i Joan i l’acompanyà des de París a les primeres entrevistes amb Adolfo Suárez González i el rei Joan Carles I de Borbó. Fou conseller polític de la Generalitat de Catalunya provisional (1977-80), secretari general de la UCD catalana (1977-80), president d’honor de Centristes de Catalunya-UCD des del 1979 fins a l’extinció del partit i ambaixador extraordinari de l’estat espanyol (1980).

Publicà nombrosos llibres que reflecteixen la seva llarga trajectòria de cronista del segle XX: La Europa que he visto morir (1942), África en blanco y negro (1944), Protagonistas que conocí (1982), El procés de Nuremberg (1995), Viatge en transmiserià (1994), sobre les emigracions a Catalunya de la postguerra espanyola, Al filo del siglo (2000), Reviure la Costa Brava (2001), I de sobte, Tarradellas (2002), el recull d’articles publicats al diari “L’instant” L’instant abans del 36 (2004), Seis generaciones de Borbones y un cronista (2004), les Memòries d’un espectador (2006) i Cien años de sociedad. Recuerdos de un periodista centenario (2010).

El 1989 rebé el premi Ciutat de Barcelona de periodisme, el 1998, el Premio Nacional de periodisme i el 2008 la Medalla al Mèrit al Treball del govern espanyol.

Sempau i Barril, Ramon

2 Respostes
(Barcelona, 21 febrer 1868 – 22 gener 1910) Escriptor i periodista. Formà part de la Colla del Foc Nou i de l’equip de redacció d’“El Diluvio”. En iniciar-se el procés de Montjuïc, hagué de fugir a França (1896-97). De tornada, atemptà el 3 de setembre de 1897 contra Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l’anarquisme i principal responsable de les tortures del procés de Montjuïc. Fou empresonat i jutjat militarment abans de passar a la jurisdicció civil, que l’absolgué. Escriví llavors Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich (1900) i la novel·la Esclavas del oro (Trata de blancas) (1902). Posteriorment col·laborà a “Occitània” (Tolosa 1905).

Samblancat i Salanova, Àngel

1 Resposta

(Graus, Aragó, 1 març 1885 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 24 febrer 1963)

Advocat, polític i periodista. Com a periodista, destacà per les seves campanyes anticlericals i antimonàrquiques a la premsa barcelonina, sobretot a “La Campana de Gràcia”, que dirigí.

Militant del Partit Republicà Català des del 1917, el 1931 fou elegit diputat per ERC. A causa de la guerra civil espanyola s’exilià a Mèxic.

És autor de fullets editats per organismes obrers cenatistes: Bocanadas de fuego (1920) i La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les: Jesús atado a la columna (1925), La Ascensión de María Magdalena (1927), Barro en las alas, llibres d’assaig: El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura (1930), El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República (1935) i memòries que tracten sobretot de la Barcelona republicana: Hubo una Francia (1945), Caravana nazarena. Éxodo y odisea de España (1936-1940).

Rahola i Martínez, Pilar

Deixa un comentari

(Barcelona, 21 octubre 1958 – )

Periodista i política. Llicenciada en filologia, ha col·laborat en diverses publicacions catalanes, així com a ràdio i televisió. Després d’ingressar a ERC, el 1993 fou elegida diputada a Madrid i el 1995 regidora de l’Ajuntament de Barcelona.

Pròxima al secretari general del partit, Àngel Colom, ambdós protagonitzaren una escissió d’ERC, i junt amb d’altres militants, fundaren el Partit per la Independència (PI), que perdé la representació al consistori barceloní el 1999. Ha publicat recull d’articles i novel·les.

Puyal i Ortiga, Joaquim Maria

2 Respostes

(Barcelona, 24 març 1949 – )

Periodista. Llicenciat en filologia romànica i en ciències de la informació. Ha col·laborat i ha dirigit diversos programes de ràdio i de televisió. Tant les retransmissions esportives per ràdio -féu la primera retransmissió d’un partit de futbol en català el 1976- com els programes de televisió –Vostè pregunta, Vostè jutja, La vida en un xip i Un tomb per la vida– l’han convertit en un dels periodistes més populars de Catalunya.

Ha rebut tres vegades el premi Ondas (1978, 1979 i 1986) i el premi Ciutat de Barcelona (1983).

Puigbó i Valeri, Josep

1 Resposta

(Olot, Garrotxa, 17 febrer 1958 – )

Periodista. Llicenciat en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. En l’àmbit de l’activitat radiofònica, l’any 1973 entrà a Ràdio Olot, on treballà en diversos programes i serveis informatius. El 1975 fou nomenat cap de programes i informatius de l’emissora, i dissenyà la programació que portà Ràdio Olot a ésser, el 1976, la primera emissora a emetre en català les vint-i-quatre hores.

El 1983 fou soci fundador i primer director de Ràdio Costa Brava, i el 1988 fou nomenat director de Ràdio Olot, càrrec que simultaniejà amb la direcció de Ràdio Costa Brava fins el 1989.

Entre els anys 1991 i 1996 dirigí i presentà diversos programes informatius a Catalunya Ràdio (Catalunya nit, Catalunya vespre i Hora punta). Soci fundador d’Ona Catalana, al jul/1999 en fou nomenat conseller director general i director d’Ona Barcelona.

En l’àmbit televisiu, ha treballat per a TVE-Catalunya com a presentador d’informatius (1989) i per a TVC, a partir del 1990, conduint diversos programes (Telenotícies cap de setmana, Diners, Telenotícies migdia i Àgora).

En altres àmbits, fou soci fundador de l’Escola de Màrqueting i Comunicació de Girona (1993), on fou cap de l’àrea de comunicació audiovisual, i presidí el consell d’administració d’Olot Televisió SL, que posa en marxa el projecte de televisió local a Olot.

Puig i Ferreter, Joan

8 Respostes

(la Selva del Camp, Baix Camp, 5 febrer 1882 – París, França, 2 febrer 1956)

Escriptor. Cursà estudis de batxillerat a Reus, on entrà en relació amb el grup literari format entorn de Josep Aladern. Més tard (1899), a Barcelona, en contacte amb els grups literaris i artístics, i orientat per Ignasi Iglésias, inicià en diversos diaris i revistes la publicació de poemes, en els quals canta l’amor i la natura d’una manera exaltada i dionisíaca, d’acord amb un cert tipus de sensibilitat modernista.

Autodidacte i inadaptat dins la societat on vivia, anà a França (1902), on va menar una vida errant fins a 22 anys, període decisiu per a la formació de la seva personalitat; fruit d’aquesta etapa és el seu primer llibre Diàlegs dramàtics (1904).

Establert de nou a Barcelona, inicià amb l’estrena de La dama alegre (1904) la carrera d’autor dramàtic, que havia de culminar amb La dama enamorada (1908), seguida d’El gran Aleix (1912).

El seu teatre, juntament amb el d’Ignasi Iglésias, representa la màxima influència d’Ibsen a Catalunya, tot i que els personatges, més que respondre a les orientacions del teatre de tesi, es caracteritzen pel seu vitalisme apassionat.

En la seva producció teatral és constant el sentit poètic de l’individu que lluita contra la societat: Arrels mortes (1907) i Aigües encantades (1908). Unes altres obres oscil·len des de la tragèdia: Boires de la ciutat (1905), influïda per Gorki, a la comèdia, com Garidó i Francina (1917), basada en el cançoner popular.

Per sobreviure practicà intensament el periodisme, de vegades d’una manera anònima. Cap al 1920 abandonà definitivament el teatre i passà a conrear la novel·la amb L’home que tenia més d’una vida (1925).

Director literari de les Edicions Proa, donà a conèixer no sols els valors locals, sinó també els grans escriptors europeus.

L’etapa novel·lística, que abraça tota l’obra de maduresa, se situa en la línia dels grans autors del segle XIX, especialment dels russos, i es caracteritza pel contingut autobiogràfic, a causa d’un afany de realisme i una ambició de redempció moral, combinat amb una part de ficció mínima.

Dins aquest corrent cal situar Servitud (1926), Vida interior d’un escriptor (1928) i Camins de França (1934), obra cabdal en la narració catalana. Les obres en que predomina la imaginació són Els tres al·lucinats (1928) i El cercle màgic (1929).

En temps de la República intervingué en política: va ésser elegit diputat per ERC a les corts constituents espanyoles (1931) i al Parlament de Catalunya (1932). Durant la guerra civil, nomenat conseller d’Assistència Social de la Generalitat (juliol-setembre 1936), fou enviat a París com a delegat i pagador de la Generalitat, i continuà a l’exili fins a la mort.

En els darrers anys de la seva vida escriví el dietari Ressonàncies (1942-52) i es lliurà a la redacció del cicle novel·lístic: El pelegrí apassionat (12 vol, 1952-77), obra autobiogràfica i de ficció, que constitueix una veritable crònica dels últims cinquanta anys de la història de Catalunya i vol ésser, alhora, una defensa apassionada de la seva gestió a París (impugnada per Ferran Canyameres en el seu libel El gran sapastre) i una justificació dels seus amors, que el feren arribar a estats gairebé d’al·lucinació, a renyir amb certs amics i a sentir mania persecutòria; influïda per Proust, Dostoievski i Cervantes, és una de les obres més extenses i ambicioses de la literatura catalana.