Arxiu d'etiquetes: periodistes

Sopena i Daganzo, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 novembre 1942 – )

Periodista. Llicenciat en ciències de la informació per la Universitat de Navarra i la Universitat Autònoma de Barcelona. Redactor de “La Vanguardia” (1967-74), fou cap de redacció de política al “Diario de Barcelona” (1974-78), del qual fou nomenat director en l’etapa en català (1988-89).

El 1978 s’incorporà a Radio España de Barcelona, on s’encarregà de La nit, premi Ciutat de Barcelona i un dels programes més emblemàtics de la transició. Del 1983 al 1985 fou director d’informatius de Televisió Espanyola a Catalunya i del 1985 al 1986 es féu càrrec dels serveis informatius de TVE.

Membre del consell d’administració de la SER. Posteriorment, fou nomenat director general de Radio Nacional d’Espanya i director del centre de Radiotelevisió Espanyola (RTVE) a Catalunya. Fou també director general de COMRàdio (1996-2000).

Membre actiu del Grup Democràtic de Periodistes, organització clandestina durant el franquisme, fou detingut arran de la creació de l’Assemblea de Catalunya.

Professor de periodisme a l’Escola de l’Església de Barcelona, ha col·laborat com a analista polític a diversos mitjans escrits i ha presidit l’Associació de Premsa de Barcelona, des d’on impulsà la creació del Col·legi de Periodistes.

Solsona i Ronda, Brauli

Deixa un comentari

(València, 12 agost 1896 – Kremlin-Bicêtre, Illa de França, 26 març 1981)

Periodista i polític. Havent-se traslladat el 1910 a Barcelona, s’afilià al partit radical (provenia del blasquisme) i col·laborà a “El Progreso” i “Los Bárbaros”; després, a “La Publicidad”, “El Día Gráfico”, etc. Fou corresponsal de diaris de Madrid i València.

Per al teatre escriví algunes revistes, amb Francesc Madrid i Màrius Aguilar.

Durant els primers mesos de la Segona República fou secretari dels governadors de Barcelona, Esplà i Anguera. Del 1931 al 1936 fou governador de Burgos, Huelva, Alacant i València.

Pertangué a Izquierda Republicana, el partit de M. Azaña, amb qui l’uní una certa amistat.

Exiliat el 1939, habità a París, on exercí de corresponsal per a diverses publicacions, entre les quals “El Noticiero Universal” de Barcelona, amb el pseudònim de J. Rosal.

Publicà les memòries Evocaciones políticas y periodísticas (1970).

Soldevila i Zubiburu, Carles

10 Respostes

(Barcelona, 26 març 1892 – 10 gener 1967)

Escriptor i periodista. Fill de Carles Maria Soldevila i Boixader i germà de Ferran. Advocat, va ésser funcionari de la diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Durant la guerra civil i la immediata postguerra (1936-42) es va estar a París.

Col·laborà a la “Revista de Catalunya” i a “Mirador” i dirigí el magazin “D’Ací i d’Allà” (1924-36); a “La Publicitat” (i abans a “La Publicidad”) va fer cèlebre una col·laboració regular titulada Fulls de dietari (abans Hojas de dietario).

En el camp teatral, a més d’una comèdia costumista sobre l’ambient de la classe mitjana barcelonina, va escriure Civilitzats tanmateix (1921), Vacances reials (1923), Bola de neu (1926), Els milions de l’oncle (1927), L’escola de senyores (1930) i Leonor o el problema domèstic (1933), dins l’esquema de la comèdia burgesa europea.

Dins el gènere narratiu, va crear un tipus de novel·la psicològica que seguia la tècnica del retrat: L’abrandament (1917), Fanny (1930), Eva (1931), Valentina (1934) i la trilogia Els anys tèrbols, que, encetada amb l’optimisme relatiu de Moment musical (1936), continua l’intriga amorosa amb Bob és a París (1952) i acabà amb la desfeta col·lectiva de Papers de família (1960). En conjunt, es tracta de jocs de passions, de vegades a la manera de Maurois, on la presència femenina és un element decisiu. Moltes trames novel·lístiques pròpies va dur-les a les taules.

Les narracions breus foren reunides en les Obres Completes, sota els títols d’Històries barcelonines i d’Històries d’altres llocs.

Va dirigir una col·lecció important de literatura mundial en català (Biblioteca Univers), per a la qual va traduir el Càndid de Voltaire.

També va escriure literatura infantil, Lau o les aventures d’un aprenent de pilot (1926).

La vocació pedagògica el va dur a escriure uns opuscles de bon tracte social, L’home ben educat (1926), La dona ben educada (1926), amb el pseudònim Myself. La seva dedicació de lector pacient va destil·lar una guia de lectures, Què cal llegir (1928). Va publicar unes memòries, Del llum de gas al llum elèctric (1951).

Durant l’exili parisenc va escriure en francès, en col·laboració, una obra sobre el marquès de la Ensenada i el seu temps, i en tornar-ne, unes impressions, en castellà, titulades El París que yo he visto (1942).

A la postguerra hagué de guanyar-se la vida escrivint en castellà i fent encàrrecs editorials.

Gran divulgador i sintetitzador de la cultura, publicà algunes antologies il·lustrades d’una gran dignitat: Figura de Catalunya (1955), Barcelona vista pels seus artistes (1957) i Bellesa de Catalunya (1957).

Simó i Monllor, Isabel-Clara

1 Resposta

(Alcoi, Alcoià, 4 abril 1943 – Barcelona, 13 gener 2020)

Escriptora i periodista. Llicenciada en filosofia a la Universitat de València, exercí l’ensenyament a Bunyol, Figueres i Barcelona. Col·laboradora habitual en diaris i revistes, dirigí la revista “Canigó” del 1973 fins a la desaparició (1983).

Ha publicat els reculls de contes És quan miro que hi veig clar (1979, premi Víctor Català 1978), Bresca (1985), Alcoi-Nova York (1987), Històries perverses (1992, premi Serra d’Or de Narrativa), Spiritual (1993), Perfils cruels (1995) i Dones (1997).

És autora també de les novel·les Júlia (1983), Ídols (1985), T’estimo, Marta (1986), El Mossèn (1987, biografia novel·lada de J. Verdaguer), Els ulls de Clídice (1990), La salvatge (1993, premi Sant Jordi) i El professor de música (1998).

Sierra i Fabra, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 juliol 1947 – )

Escriptor i periodista. És autor d’una abundant i variada obra (més de 200 títols), la majoria de novel·la infantil i juvenil, i conrea també la ciència-ficció, la novel·la negra i l’assaig.

També és un especialista en música, sobretot en ‘rock’, tema sobre el qual ha publicat Historia de la música rock (1981), Serrat (1988) i Gran enciclopedia del rock de la A a la Z (1993), i fou director del programa radiofònic “Mitjans de música rock”.

Els seus llibres mostren els conflictes de la realitat que ens envolta i també la més allunyada i aborda amb vehemència i compromís els temes més durs de l’actualitat.

Entre la seva producció, cal esmentar Històries sorprenents (1989), Un llibre monstruós (premi El Vaixell de Vapor 1990), El temps de l’oblit (premi Columna Jove 1993), Banda sonora (1994), Mai no serem estrelles del rock (1995), Concert en Sol Major (premi  Joaquim Ruyra 1996), Camp de maduixes (1997), Les històries perdudes (premi El Vaixell de Vapor 1998), L’or dels déus (premi Columna Jove 1998), Flashback (1998), El vol del drac (1999), Jara (1999) i Adormit sobre els miralls (2000).

Ha estat traduït a més de vint idiomes.

Enllaç web: Sierra i Fabra

Sentís i Anfruns, Carles

2 Respostes

(Barcelona, 9 desembre 1911 – 19 juliol 2011)

Periodista i polític. S’inicià amb èxit a “La Publicitat” i “Mirador” i el 1936 s’exilià a París, on treballà per als serveis d’informació de Francesc Cambó, que col·laboraven amb el bàndol franquista. Posteriorment passà al front, on arribà a alferes provisional.

Col·laborà a “Destino” i fou corresponsal d'”ABC”, “La Vanguardia” (diari al qual estigué vinculat al llarg de tota la seva vida) i “Clarín” de Buenos Aires. Col·laborà també a “El Correo Catalán”.

Seguí el desembarcament dels aliats, el procés de Nuremberg (on fou un dels dos únics periodistes espanyols acreditats) i la crisi del Congo.

Fou agregat de premsa de l’ambaixada espanyola a Brussel·les i, després, a París, director de l’agència EFE (1963), fundador i director de “Tele/eXprés” (1966), director de Ràdio Barcelona (1974), president de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona (1974-77 i des del 1984) i director general de coordinació informativa durant el primer govern de la monarquia.

Encapçalant la candidatura de la Unión de Centro Democrático a Barcelona, sortí diputat a corts el 1977 i, novament, el 1979.

El 1977 gestionà el retorn de Josep Tarradellas i Joan i l’acompanyà des de París a les primeres entrevistes amb Adolfo Suárez González i el rei Joan Carles I de Borbó. Fou conseller polític de la Generalitat de Catalunya provisional (1977-80), secretari general de la UCD catalana (1977-80), president d’honor de Centristes de Catalunya-UCD des del 1979 fins a l’extinció del partit i ambaixador extraordinari de l’estat espanyol (1980).

Publicà nombrosos llibres que reflecteixen la seva llarga trajectòria de cronista del segle XX: La Europa que he visto morir (1942), África en blanco y negro (1944), Protagonistas que conocí (1982), El procés de Nuremberg (1995), Viatge en transmiserià (1994), sobre les emigracions a Catalunya de la postguerra espanyola, Al filo del siglo (2000), Reviure la Costa Brava (2001), I de sobte, Tarradellas (2002), el recull d’articles publicats al diari “L’instant” L’instant abans del 36 (2004), Seis generaciones de Borbones y un cronista (2004), les Memòries d’un espectador (2006) i Cien años de sociedad. Recuerdos de un periodista centenario (2010).

El 1989 rebé el premi Ciutat de Barcelona de periodisme, el 1998, el Premio Nacional de periodisme i el 2008 la Medalla al Mèrit al Treball del govern espanyol.

Sempau i Barril, Ramon

2 Respostes
(Barcelona, 21 febrer 1868 – 22 gener 1910) Escriptor i periodista. Formà part de la Colla del Foc Nou i de l’equip de redacció d’“El Diluvio”. En iniciar-se el procés de Montjuïc, hagué de fugir a França (1896-97). De tornada, atemptà el 3 de setembre de 1897 contra Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l’anarquisme i principal responsable de les tortures del procés de Montjuïc. Fou empresonat i jutjat militarment abans de passar a la jurisdicció civil, que l’absolgué. Escriví llavors Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich (1900) i la novel·la Esclavas del oro (Trata de blancas) (1902). Posteriorment col·laborà a “Occitània” (Tolosa 1905).

Samblancat i Salanova, Àngel

1 Resposta

(Graus, Aragó, 1 març 1885 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 24 febrer 1963)

Advocat, polític i periodista. Com a periodista, destacà per les seves campanyes anticlericals i antimonàrquiques a la premsa barcelonina, sobretot a “La Campana de Gràcia”, que dirigí.

Militant del Partit Republicà Català des del 1917, el 1931 fou elegit diputat per ERC. A causa de la guerra civil espanyola s’exilià a Mèxic.

És autor de fullets editats per organismes obrers cenatistes: Bocanadas de fuego (1920) i La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les: Jesús atado a la columna (1925), La Ascensión de María Magdalena (1927), Barro en las alas, llibres d’assaig: El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura (1930), El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República (1935) i memòries que tracten sobretot de la Barcelona republicana: Hubo una Francia (1945), Caravana nazarena. Éxodo y odisea de España (1936-1940).

Rahola i Martínez, Pilar

Deixa un comentari

(Barcelona, 21 octubre 1958 – )

Periodista i política. Llicenciada en filologia, ha col·laborat en diverses publicacions catalanes, així com a ràdio i televisió. Després d’ingressar a ERC, el 1993 fou elegida diputada a Madrid i el 1995 regidora de l’Ajuntament de Barcelona.

Pròxima al secretari general del partit, Àngel Colom, ambdós protagonitzaren una escissió d’ERC, i junt amb d’altres militants, fundaren el Partit per la Independència (PI), que perdé la representació al consistori barceloní el 1999. Ha publicat recull d’articles i novel·les.

Puyal i Ortiga, Joaquim Maria

2 Respostes

(Barcelona, 24 març 1949 – )

Periodista. Llicenciat en filologia romànica i en ciències de la informació. Ha col·laborat i ha dirigit diversos programes de ràdio i de televisió. Tant les retransmissions esportives per ràdio -féu la primera retransmissió d’un partit de futbol en català el 1976- com els programes de televisió –Vostè pregunta, Vostè jutja, La vida en un xip i Un tomb per la vida– l’han convertit en un dels periodistes més populars de Catalunya.

Ha rebut tres vegades el premi Ondas (1978, 1979 i 1986) i el premi Ciutat de Barcelona (1983).