(Osca, Aragó, 29 octubre 1896 – Barcelona, 12 abril 1977)
Periodista. Establert a Barcelona. El 1924 ingressà a “El Correo Catalán”. Fou membre de l’assemblea nacional creada a Madrid pel general Primo de Rivera.
A Osca dirigí el diari de caràcter agrari “La Tierra” (1933-36). A Barcelona fou director de “Solidaridad Nacional” i fou nomenat sots-director de “La Prensa”.
El 1927 publicà Los Sindicatos Libres en España, su origen, su organización, su ideario, obra d’un gran valor documental.
(Barcelona, 21 març 1927 – 31 maig 2021)
Poeta i periodista en castellà.
Ha publicat assaigs: Razones para el lector i reculls poètics: Más allá del viento (1956), Baladas para la paz (1963), etc.
Són notables les seves traduccions al castellà de l’antologia La lírica medieval catalana (1966) i d’altres obres de Salvador Espriu i de Josep Vicenç Foix (1969).
(Barcelona, 6 desembre 1867 – gener 1940)
Comediògraf, poeta i periodista. Fundà i finançà “Catalunya Artística” i dirigí “El Artesano” i “Catalunya Literària”.
El 1886 reuní els seus poemes en Branquillons. Escriví algunes comèdies, la majoria còmiques i d’un sol acte (Els amics porten fatics, 1900; Un home de palla, 1891), i algunes de patriòtiques, com L’últim conseller, Rafael de Casanova (1900).
(Barcelona, 5 maig 1899 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1979/83)
Periodista. En la seva joventut s’especialitzà en assumptes esportius i col·laborà amb reportatges diversos a “La Publicitat” i “La Humanitat”.
A partir del desembre de 1936 dirigí la segona etapa del setmanari “Suport”, òrgan aleshores del Socors Roig Internacional.
Després del 1939 s’establí a Mèxic, on fou nomenat president de la Unió de Periodistes Catalans, i col·laborà a diverses publicacions de l’exili.
És autor de: Amb els braços oberts. Reportatge de l’Estatut (1932), Macià. Trenta anys de política catalanista (1933) i El sis d’octubre tal com jo l’he vist (1935).
(Barcelona, 1909 – )
Entitat. Bé que influïda pel lerrouxisme durant força anys, en el període 1922-24, durant el qual fou presidida per Eugeni d’Ors, publicà els volums de Vida de Periodistas Ilustres, que contenia un recull de conferències, en català, sobre diversos autors, i inaugurà una biblioteca del pueblo.
El 1924 intentà absorbir el Sindicat Professional de Periodistes i l’Associació de Periodistes de Barcelona, però no ho aconseguí perquè alguns dels seus membres s’hi oposaren.
Fou la primera entitat de la seva classe fundada a Barcelona i l’única que ha perdurat.
(Barcelona, 1920 – 1928)
Entitat. Fundada per tal d’agrupar tots els periodistes del Principat que per raons ideològiques, no pertanguessin a les entitats professionals d’aleshores.
Tingué com a president Sebastià J. Carner, redactor un temps d’“El Correo Catalán” i director de la revista “La Hormiga de Oro”. Bé que hi pertanyien les figures més prestigioses del periodisme català de l’època, la seva vida corporativa resultà molt precària.
El 1928 arribà a un acord amb l’Associació de Periodistes de Barcelona, de la qual ja molts dels seus membres eren socis, i es dissolgué.
(Barcelona, 16 juliol 1845 – 22 agost 1891)
Periodista i dramaturg. Col·laborà a diversos diaris de l’època i escriví nombroses peces escèniques (La Llúcia dels cabells d’or, 1872, Mai més Monarquia!, 1874, Lo comte en Jaume, 1874 i La taverna, 1884).
Militant republicà, fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880).
Deixà diversos llegats, el més conegut dels quals és la Biblioteca Arús.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1875 – Barcelona, 1956)
Historiador del teatre i periodista. Germà d’Avel·lí. Col·laborà a “La Publicidad” i “El Día Gráfico”.
Hom li deu Tres conferències sobre teatre retrospectiu (1933), i estudis sobre el teatre d’aficionats, sobre les “Passions” i sobre Josep Robrenyo. Escriví també una Història del Liceu.
Fou el pare d’Andreu Avel·lí Artís i Tomàs.
(Girona, 29 juny 1932 – 22 agost 2016)
Periodista i advocat. Un dels fundadors de “Presència”, en fou director del 1968 al 1980.
Col·laborador en diverses publicacions i corresponsal del diari “Tele/eXprés”, durant deu anys, director del Centre d’Informació de la Cambra de Comerç i Indústria, president de l’Associació de la Premsa i membre de la Comissió Jurídico Assessora de la Generalitat.
Ha publicat La Devesa, paradís perdut (1980), Protagonistes de la història econòmica gironina (1981), Girona ara i sempre (1982) i, juntament amb J.M. Casero, Girona grisa i negra (1972).
(Barcelona, 26 juliol 1870 – 1939)
Comediògraf, poeta i periodista humorístic. Tipògraf d’ofici, col·laborà en diversos periòdics satírics i assolí una gran anomenada popular.
Dels seus llibres sobresurten les Humorístiques -vers i prosa- i les comèdies L’última pallissa i Quina dona tinc!.
Dades dels Països Catalans 