(València, segle XVI – 1610)
Eclesiàstic. Estudià gramàtica i retòrica. Ensenyà aquesta disciplina al monestir de Poblet. Després es doctorà en teologia. En fou catedràtic a València.
Fou paborde de l’Almoina, a la seu. Sobresortí com a teòleg expert i persona d’altes virtuts.
És autor d’un Libro de la reverencia debida al altísimo sacrificio de la Misa, publicat l’any de la seva mort.
(País Valencià, 1496)
Obra de Jaume Gassull. Publicada per primera vegada el 1497.
Constitueix una mena de continuació de Lo procés de les olives, i en ella l’autor simula un somni d’un tal Joan Joan en el qual aquest, dins la cambra d’una partera, segueix una conversa entre diverses dones; aquestes continuen, en un moment donat la discussió encetada en Lo procés… sobre la capacitat amatòria dels homes vells, en la qual intervenen diversos personatges (entre altres Joan Moreno, la deessa Venus, la Raó, etc) i que acaba amb el triomf absolut dels joves.
L’obra, que conté una burla molt poc àcida de l’estament burgès (juristes, advocats, notaris), és escrita en vers de codolada i constitueix un interessant document de llenguatge i costums de l’època.
(Catalunya, segle XIII – València, 1243)
Primer bisbe de València després de la conquesta, nomenat per Jaume I de Catalunya el 1239 o el 1240.
El papa Gregori IX li confirmà el nomenament.
(País Valencià, vers 1400 – 1424)
Cavaller i escriptor. És un dels lírics més importants de la literatura catalana anterior a Ausiàs Marc. Poeta cortesà i militar, va estar al servei d’Alfons el Magnànim, el qual seguí en el setge de Bonifaci i el 1422 apareix atestat al costat del rei a Nàpols, ciutat en la qual fou presoner de Francesco Sforza (testimoni d’aquesta captivitat és el seu poema Presoner).
Per a la seva obra pren temes ja tractats pels trobadors. El poema Lo setge d’amor és una al·legoria pròpia de poetes cavallers, amb ascendència ovidiana. Una de les seves composicions més conegudes és La Passió d’Amor, joc al·legòric sobre l’amor que mostra una marcada diferència envers el Roman de la Rose.
Una altra característica notable d’aquest poeta és la d’intercalar citacions de versos procedents d’altres composicions trobadoresques, tot acceptant els models dels trobadors dels segles XII i XIII i allunyant la seva poesia dels esquemes creats pel Consistori de la Gaia Ciència de Tolosa.
Escriptor en català, es val encara de gran nombre de provençalismes. Tal com feren altres poetes, utilitza els senhals per cantar una dama, que en molts d’ells és la reina Margarida de Prades. No n’han pervingut gaires poemes.
(València, 5 gener 1867 – 21 maig 1937)
Eclesiàstic i historiador. Havent seguit la carrera eclesiàstica, el 1903 fou canonge de la seu de Sogorb i més tard del capítol de València, d’on era també arxiver.
Va pertànyer a l’Acadèmia de Bones Lletres, a l’Institut d’Estudis Catalans i a l’Academia de la Historia, entre altres centres. Els seus estudis se centren principalment en la València medieval.
Cal esmentar: Historia de San Vicente Ferrer (1896), La orfebrería valenciana en la Edad Media (1924), Bibliografía valenciana medieval (1930), Dietari del capellà d’Anfós el Magnànim (1932) i Sermons de Sant Vicent Ferrer (1932).
(València, 9 setembre 1911 – 16 desembre 1981)
Filòleg, historiador i folklorista. Cursà els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de València. El 1933 va publicar l’opuscle La llengua dels valencians, molt important en la tasca de conscienciació idiomàtica. Fou oficial de l’exèrcit republicà i, per això, condemnat a mort; bandejat, hagué de viure a Mallorca.
Col·laborà en el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i F. de B. Moll, en la part catalana de l’Atlas lingüístico de la Península (obra començada pel professor Tomás Navarro Tomás i publicada pel CSIC). Amb la Gramàtica valenciana (1950), va proporcionar als escriptors valencians (amb molta prudència i amb sòlida preparació científica, tot aprofitant l’experiència empírica del Diccionari) la norma fabriana en una solució de compromís, no massa distant de la llengua parlada al país.
Amb tot aquest treball lingüístic reblà la liquidació de les desviacions anarquitzants menada per Fullana, Nebot i altres, liquidació encetada en una reunió d’intel·lectuals valencians a Castelló de la Plana el 21 de desembre de 1932, i acomplerta amb la col·laboració més popular i humil de Carles Salvador i Gimeno.
També és important la tasca investigadora que Sanchis va fer en el camp filosòfic i en l’històric, en obres com Introducción a la historia lingüística de Valencia, Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista (2ª. edició, 1961), la part Època musulmana del volum I (1965) de la Història del País Valencià i el primer volum d’Aproximació a la història de la llengua catalana (1980).
Publicà, així mateix, estudis folklòrics: Els vents segons la cultura popular (1952), Els molins de vent a Mallorca (1955), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963, 1965 i 1968). Autor, encara, de Contribució al nomenclàtro geogràfic del País Valencià (1966) i Renaixença al País Valencià (1968), etc.
(Saragossa, Aragó, vers 1630 – València, 1707)
Humanista. Mercedari, el 1659 fou destinat al convent de Santa Maria del Puig. Era bon teòleg i mestre de l’orde. Fou comanador de Terol i d’Oriola i predicador per Aragó, València, Múrcia i Barcelona.
És autor de moltes obres sobre gramàtica, poesia i sintaxi i una obra sobre vides dels sants de l’orde de la Mercè, impresa entre el 1672 i el 1705. Escrivia en llatí i en castellà.
(Xàtiva, Costera, segle XVI)
Darrer abat vitalici del monestir de Benifassà. Abat des del 1531, el 1554 cessà en el càrrec arran de l’establiment per part del papa d’abats triennals.
És autor d’un arbre genealògic dels reis de Catalunya-Aragó fins a Carles I (el 1526), amb explicacions en castellà (Aragonum clara insignia regum, 1541), i d’una Vita Joannis II Aragonum regis.
Traduí al castellà la regla de sant Benet, que fou impresa en llatí i castellà el 1543.
(País Valencià, 1627 – )
Jurisdicció senyorial vinculada el 1677, amb prèvia facultat reial, per Roderic de Borja-Llançol de Romaní i Olivera, baró de Campo Sobrarbe, cavaller de Sant Jaume.
El succeïren els seus fills Josep de Borja-Llançol de Romaní i Mascarell, i Maria Josepa de Borja-Llançol de Romaní i Mascarell, muller de Melcior de Ribera i Tallada.
Passà dels Ribera als Nunyes, als Berguedà, als Basile, als Salvador, als Gómez de Barreda i als Caruana.
(País Valencià, segle XIV – València, 1349)
Darrer capitost de la Unió Valenciana contra Pere III de Catalunya. Fou elegit cap dels unionistes el 1348 a la mort de Dalmau de Cruïlles en un moment ja molt crític, després de la derrota a Épila dels unionistes aragonesos i la presència de l’exèrcit reial al País Valencià.
Amb tot, aconseguí de prendre el Puig, Puçol i Riba-roja i d’atacar Morvedre. Després de la capitulació de València, es refugià a Gandia, però fou pres a Corbera i portat a València on fou arrossegat i penjat.
Dades dels Països Catalans 