(País Valencià, 1627 – )
Jurisdicció senyorial vinculada el 1677, amb prèvia facultat reial, per Roderic de Borja-Llançol de Romaní i Olivera, baró de Campo Sobrarbe, cavaller de Sant Jaume.
El succeïren els seus fills Josep de Borja-Llançol de Romaní i Mascarell, i Maria Josepa de Borja-Llançol de Romaní i Mascarell, muller de Melcior de Ribera i Tallada.
Passà dels Ribera als Nunyes, als Berguedà, als Basile, als Salvador, als Gómez de Barreda i als Caruana.
(País Valencià, segle XIV – València, 1349)
Darrer capitost de la Unió Valenciana contra Pere III de Catalunya. Fou elegit cap dels unionistes el 1348 a la mort de Dalmau de Cruïlles en un moment ja molt crític, després de la derrota a Épila dels unionistes aragonesos i la presència de l’exèrcit reial al País Valencià.
Amb tot, aconseguí de prendre el Puig, Puçol i Riba-roja i d’atacar Morvedre. Després de la capitulació de València, es refugià a Gandia, però fou pres a Corbera i portat a València on fou arrossegat i penjat.
(València, vers 1400 – Benimàmet, Horta, 5 abril 1478)
Escriptor. Fill d’un metge del mateix nom. Metge, el 1434 apareix atestat exercint la seva professió a València. Assistí la reina Maria de Castella en la seva darrera malaltia.
Fou administrador de l’hospital d’En Clapers i benefactor del convent de la Trinitat de les clarisses, on professà la seva filla Violant en temps que hi fou monja i abadessa Isabel de Villena. Era casat amb Isabel Pellisser.
Deixant de banda la seva esporàdica participació en certàmens literaris, la seva obra cabdal és el llibre intitulat Espill o Llibre de les dones.
(València, segle XVI – 2 desembre 1622)
Vicecanceller de la Corona d’Aragó (1612-22). Cavaller. Doctor en drets. Aconseguí el 1622 del rei que la Cambra de Castella declarés que la residència de l’ambaixador de Barcelona tingués les mateixes prerrogatives que les dels ambaixadors del papa, dels reis i de Venècia.
Sembla, en canvi, que no afavorí els interessos del Regne de València: el cronista Joan Porcar el titllà de gran enemic del regne. A la seva mort fou nomenat com a successor un no originari de la corona catalano-aragonesa amb el títol de president, títol que acabà per prevaler, com en els consells castellans.
La seva filla Joana Anna Roig es casà amb el canonista valencià Dionís Pau Llopis.
(Xelva, Serrans, 1862 – 1940)
Advocat. Es llicencià en dret (1884) i fou director de l’hospital i de la junta d’obres del port de València.
Liberal, fou diputat a corts i governador de Tarragona.
Publicà Regionalismo práctico i altres obres.
(País Valencià, segle XIV – València, 1354)
Noble. Senyor de la baronia de Riba-roja i de Catadau i del castell de Vilamalur, conseller i majordom del rei Pere III de Catalunya. Participà en les campanyes contra el rei Jaume III de Mallorca del 1343 i del 1344 i en la defensa de l’illa contra l’ex-rei el 1349.
Per la seva fidelitat al rei en les lluites de la Unió a València, la seva vila de Riba-roja fou atacada pels unionistes el 1348. Prengué part en les batalles de Bétera i de Mislata, on els reialistes foren vençuts (1348).
El 1354 fou l’encarregat de fer l’intercanvi de presoners amb Gènova, i el mateix any acompanyà el rei en la seva expedició a Sardenya. Emmalaltí al setge de l’Alguer i morí a la tornada a València.
Tingué tres fills, que el sobrevisqueren: Francesca, Ramoneta i l’hereu Ramonet de Riu-sec.
(País Valencià, segle XVII – 1727)
Noble, marquès de Rafal. Partidari de l’arxiduc Carles III d’Àustria, el 1707 participà en la campanya valenciana, que culminà amb la retirada total de les forces aliades.
Virrei austriacista de Mallorca (1709-12). Confiscats els seus béns pels Borbons, el 1713 s’embarcà a Barcelona amb l’emperadriu Elisabet de Brunsvic i s’establí a Viena, d’on tornà el 1726.
(País Valencià, segle XIII – segle XIV)
Frare de l’Hospital. Segurament de la família de cavallers de València que havia de donar altres personalitats conegudes. Fou comanador de l’orde a Ulldecona.
El 1319 era un dels testimonis de la renúncia de l’infant Jaume, fill gran de Jaume II el Just, als seus drets de primogènit.
(País Valencià, segle XIII)
Jurista i notari reial de Jaume I el Conqueridor. El 1227 compartí amb el seu senyor el mig segrest de què els feren objecte a Osca.
En tal ocasió el rei li preguntà si tenia alguna llei que els fos de profit a tots dos, i Rabassa respongué que no eren de profit, en aquelles circumstàncies, ni llei ni dret.
L’any següent fou un dels dos testimonis del contracte de concubinatge del monarca amb la desposseïda comtessa Aurembiaix d’Urgell.
(País Valencià, vers 1342 – després 1412)
Jurista i cavaller. El 1378 era jurat de la ciutat de València. Fou tresorer del rei Joan I el Caçador. Gaudí de gran prestigi.
Seria un dels tres representants de València al compromís de Casp (1412), com a figura que ningú no discutí, tot i haver estat manegada la designació de compromissaris pels partidaris de Ferran d’Antequera i ser Rabassa un dels pocs independents.
Tenia llavors més de vuitanta anys. Sofria trastorns mentals que foren certificats per una comissió de metges. Aquesta deficiència el féu dimitir com a compromissari. Fou substituït per Pere Bertran, que votaria en blanc per manca de temps a estudiar les candidatures.
És autor de notes sobre el dret foral de València.
Dades dels Països Catalans 