(Oriola, Baix Segura, 16 maig 1599 – Onda, Plana Baixa, 20 maig 1674)
Prelat i frare carmelità. Fill de Francesc Vives i de Rocamora. Era doctor en teologia.
El 1661 fou nomenat bisbe de Sogorb. Un any abans de la seva mort renuncià a la mitra i es retirà al convent d’Onda per raons de salut.
És autor de diversos treballs sobre temes històrics.
(Oriola, Baix Segura, segle XVIII)
Escultor i tallista. El 1754 tallà el frontis de fusta de Santa Maria d’Alacant.
El 1778 hom li encarregà la calaixera de la sagristia de l’església de Santa Justa i Santa Rufina d’Oriola, probablement la millor peça rococó a la governació.
(Oriola, Baix Segura, 1878 – Alacant, 1944)
Escriptor. Col·laborà a bon nombre de publicacions periòdiques.
És autor de moltes obres teatrals, com les comèdies Las golondrinas claras, El memoralista (1918) i Los dos crepúsculos, i sarsueles, sainets i monòlegs escrits, en majoria, col·laborant amb els autors E. Garcia i Marcili o Antoni Ferrándiz. També publicà la novel·la La rià (1909).
(Oriola, Baix Segura, segle XV – segle XVI)
Dirigent agermanat. Notari. El 1517 el consell municipal d’Oriola el nomenà, juntament amb Pere Palomares, síndic prop del rei Carles I a Galícia per a demanar la creació del bisbat d’Oriola.
Fou el 1520, ensems també amb Palomares, un dels promotors de la Germania a Oriola: elegit síndic del poble, a mà armada notificà als oficials reials i als cavallers la rebel·lió, i a costa seva, amb d’altres a València, on s’agermanaren amb els de la capital, comprà banderes i tambors.
Propagà la rebel·lió a part del regne de Múrcia i marquesat de Villena. Sembla que fou marginat per una fracció d’agermanats i fou forçat a deixar el càrrec de síndic.
Arran de la rendició de la ciutat a les tropes del marquès de Los Vélez, fugí a Castella a terres d’aquest; mentrestant, el seu fill lluitava com a patge de Ramon de Rocafull al servei del lloctinent general Diego de Mendoza. Gràcies a la influència del marquès, fou inclòs en el perdó general del lloctinent (1521).
Germana de Foix, lloctinent de València, el processà, però l’inclogué també en el perdó; tanmateix, l’interdí de tornar al Regne de València. Les repetides peticions del justícia i els jurats d’Oriola al rei (1525) i al lloctinent (1527) que fos empresonat i no li fos permès de tornar sembla que foren infructuoses.
(Elx, Baix Vinalopó, 10 abril 1736 – Oriola, Baix Segura, 27 abril 1796)
Eclesiàstic. Ensenyà filosofia i teologia al col·legi de la Concepció d’Oriola, ciutat on fou també canonge.
És autor d’un Aparato de la elocuencia para los sagrados oradores, en sis volums (1784-88).
(Benejússer, Baix Segura, 6 juny 1900 – Oriola, Baix Segura, 12 novembre 1983)
Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ha publicat els llibres: El poeta y su musa (1934), Necesidad de la cultura (1948), Presencia y misión del arte (1949), Prosas de ayer (1951), Determinantes históricos de la generación del 98 (1953) i Teoría de la Huerta y otros ensayos (1956).
(Oriola, Baix Segura, segle XVI)
Eclesiàstic. Fou catedràtic de grec (1524) i oratòria (1530) a la Universitat de València.
Deixeble de Joan Andreu Estrany, contribuí a la difusió del llatí ciceronià, dins l’ideal humanista.
Publicà, entre altres obres, Oratio paraenetica de optimo statu reipublicae litterariae (1531).
(Oriola, Baix Segura, 11 maig 1797 – Madrid, 31 agost 1883)
Polític. Liberal, el 1820 formà part de la milícia nacional. Després de la insurrecció del 1840, fou cap polític de la junta de govern de Terol fins el 1843. El 1851 fou diputat per Albarrasí, i durant el govern d’Espartero fou ministre de governació (1854). El 1856 ocupà el ministeri de finances, i el 1858 fou de nou elegit diputat per Albarrasí.
Es mostrà partidari de Carles O’Donnell i fou nomenat president del Tribunal de Cuentas (1858) i més tard governador del Banco de España. El 1869 tornà al congrés, on defensà la unitat religiosa i es mostrà partidari d’Amadeu de Savoia. Durant la Restauració encapçalà el grup liberal centralista, i el 1876 fou nomenat senador vitalici.
(Oriola, Baix Segura, 30 setembre 1887 – Alacant, 19 gener 1955)
Escriptor i periodista. Impressor, imprimí a Oriola (1909-13) diversos periòdics com “El Clarín”, “La Opinión” i “La Primavera”. Tingué després impremta a Monòver i Alacant, on dirigí (1924-36) el diari catòlic “El Día”, del qual fou propietari en 1926-36.
Publicà els reculls poètics Flores silvestres (1908), Cantos de voluntad (1915), Por las rutas floridas (1921), Canciones de amor (1931) i Poesías (1946). Fou també autor d’obres com De mis andanzas por la vida (1916), Jávea (1920) i Orihuela. Historia, geografía, arte y folklore (1954).
(Oriola, Baix Segura, 20 agost 1836 – Madrid, 13 febrer 1911)
Polític. Membre de la Unió Liberal durant la seva joventut, dirigí successivament els dos òrgans que aquest partit tingué a València, “La Unión” i “El Valenciano”.
Posteriorment, formà part de diversos gabinets, sempre presidits pel cap del partit liberal; fou ministre d’ultramar (1888), governació (1888-90, 1894-95 i 1897-99) i gràcia i justícia (1892-94).
Fou l’impulsor de nombroses reformes, especialment de l’aprovació de la Llei de Sufragi Universal del 1890.
Fou el pare de Trinitari Ruiz i Valarino.
Dades dels Països Catalans 