Arxiu d'etiquetes: organismes

Consell de Forces Polítiques de Catalunya

8 Respostes

(Catalunya, desembre 1975 – 1977)

Organisme polític unitari d’oposició democràtica al franquisme creat com a fruit, en certa manera, de l’ampliació i actualització de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (creada el 1969). Format només per partits d’obediència catalana.

Pretengué d’assumir la direcció de la lluita cap al trencament democràtic mitjançant un programa que exigia el restabliment de la Generalitat i de l’Estatut del 1932, l’amnistia, el reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes i mesures socials i econòmiques en favor de les classes populars.

Alhora defensava les reivindicacions del País Valencià i les Illes i també la formació d’un govern provisional i l’obertura d’un procés constituent d’àmbit estatal.

Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no havent assolit una plena entesa amb l’Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l’exili, sofrí tensions internes entre els grups socialistes i desaparegué, de fet, al començament del 1977.

Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya

6 Respostes

(Catalunya, 9 juny 1931 – 1939)

Organisme creat per la Generalitat per tal d’estructurar i regir la seva obra cultural.

L’integraven vint consellers, aplegats en cinc ponències (ensenyament superior, secundari, primari, tècnic, i arxius, biblioteques i belles arts), presidits pel conseller d’instrucció pública i pel president de la Generalitat. A la pràctica, n’actuà de president Jaume Serra i Húnter, amb Pompeu Fabra de vicepresident i Alexandre Galí de secretari.

En fou l’inspirador el conseller d’instrucció pública Ventura Gassol del 1931 al 1936, que fou succeït per Carles Pi i Sunyer, i, durant el Bienni Negre (1934-36), per Lluís Duran i Ventosa.

Fou l’organisme fonamental de la tasca cultural de la Generalitat.

Consell de Consciència

1 Resposta

(Barcelona, 1702 – 1713)

Suposat tribunal de la ciutat durant l’època de la guerra de Successió.

Era presidit per frares i caps de revolta, amb missió de posat els sospitosos de desafecció política a les mans d’una companyia de Matadors.

És una mala interpretació de la Companyia de la Quietud, creada el 1713 a la Barcelona austriacista, en forma secreta, per tal de suplir l’exercici de la justícia, abandonada justament quan les contingències finals de la guerra la feien més necessària.

Consell de Cent

101 Respostes

(Barcelona, abans 1258 – 1714)

Assemblea assessora creada pel govern de la ciutat. Derivada de l’assemblea de veïns o consell ple, que ja al segle XII es té notícia que actuava en determinades qüestions ciutadanes.

En temps de Jaume I el Conqueridor (1258) es va fixar el seu nombre en dos-cents, i posteriorment (1265) en cent, quan apareix per primera vegada el nom famós de Consell de Cent, tot i que al segle XIV el nombre es fixà definitivament en cent vint-i-vuit jurats.

Estava format per ciutadans honrats, artistes i menestrals i mercaders elegits pels consellers, el veguer i el batlle, als quals aconsellaven en assumptes municipals, com la defensa de la ciutat i les seves possessions, elegia consellers i càrrecs municipals.

Era convocat pel veguer a requeriment dels consellers i també es reunia en determinades dates fixes.

A pesar de l’oposició de la Busca, o partit popular, el Consell de Cent anà esdevenint cada cop més aristocràtic, especialment durant el regnat de Ferran II el Catòlic.

Va ser abolit amb el Decret de Nova Planta.

Consell Criminal de Catalunya

1 Resposta

(Catalunya, 1599 – 1716)

Denominació que rebé la tercera sala de l’audiència reial de Catalunya amb l’addició, als quatre doctors, de tres jutges de cort o ministres criminals i un oficial de capa i espasa o regent de la tresoreria, sota la presidència directa del lloctinent de Catalunya o, ell absent, del regent de la cancelleria.

Entenia en afers criminals i administratius, i, després, del 1640, en l’allotjament de tropes, en la disposició de llurs quarters i trànsits i en l’administració dels béns confiscats. En allunyar-se el lloctinent de Barcelona cessava la seva actuació i només subsistia en els magistrats que acompanyaven el lloctinent.

Fou abolit pel decret de Nova Planta.

Consell Consultiu de la Generalitat

4 Respostes

(Catalunya, 25 febrer 1981 – febrer 2009)

Òrgan d’assessorament de la Generalitat de Catalunya per dictaminar l’adequació a l’Estatut dels projectes de llei del Parlament i per interposar recursos d’inconstitucionalitat per part de la mateixa Generalitat, segons el text estatuari del 1979.

Creat pel llei del Parlament, estava format per set membres juristes (cinc d’elegits pel Parlament i dos pel govern), que n’elegien el president, que és la tercera autoritat institucional de Catalunya.

El 2009 fou substituït pel Consell de Garanties Estatutàries.

Consell Català de Formació Professional

Deixa un comentari

(Catalunya, 1999 – )

Organisme de consulta i assessorament. Creat per la Generalitat de Catalunya amb relació a la formació professional en tots els àmbits educatius i socials que hi sigui establerta.

Adscrit el departament d’Ensenyament, es presidit pel seu conseller i pel de Treball alternativament.

Enllaç web: Consell Català de Formació Professional

Consell Català d’Associacions

Deixa un comentari

(Catalunya, 1997 – )

Òrgan creat per la Generalitat de Catalunya. Té la finalitat d’estudiar i conèixer la realitat de l’associació catalana i facilitar tota la informació per a millorar-ne la gestió interna i per a un desenvolupament més eficaç del món associatiu, per això és considerat un òrgan consultiu, que pot assessorar i dictaminar sobre qualsevol disposició legal que afecti l’associació.

També pot proposar les degudes actuacions per a promoure les associacions. La possibilitat de proposar línies de suport i de participar en la mediació dels conflictes que puguin sorgir són dues prerrogatives més del Consell.

Congregació Claustral Tarraconense

8 Respostes

(Catalunya, 1215 – 1835)

Congregació benedictina. Reuní els monestirs de monjos i monges d’hàbit negre de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense.

Fundada arran del concili IV del Laterà (1215), que obligà els monestirs benedictins a reunir-se en capítols generals per províncies eclesiàstiques, el capítol de la Tarraconense comprengué d’antuvi monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. Des del 1336, amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, es titulà Congregació Tarraconense i Cesaraugustana. L’adjectiu de claustral li fou donat el 1600 per tal de distingir-la de la dels Observants de Valladolid.

Mentre que els monestirs masculins de Navarra i la Rioja se n’anaren separant fins al segle XVI, bastants de catalans s’hi adheriren progressivament; els rossellonesos demanaren de formar-ne part el 1592.

Una etapa de vida florent i expansiva, que durà del segle XIII al XVI, fou seguida per un període de dificultats internes i externes els segles XVI i XVII. S’extingí (eren només uns deu monestirs) amb l’exclaustració del 1835.

Les compilacions més importants de les seves constitucions foren les de l’abat Pere Bosquet de Sant Cugat, redactades el 1361 i traduïdes aviat al català, les de Miquel Sella (1582), les del capítol del 1597 i les darreres, impreses el 1662.

Conferència Episcopal Tarraconense

10 Respostes

(Catalunya, 1969 – )

(CET)  Organisme. Integrat pels bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense i de l’arquebisbat de Barcelona, que té la missió d’estudiar els problemes comuns a les vuit diòcesis catalanes i coordinar-ne les activitats pastorals. N’és president l’arquebisbe de Tarragona.

Els seus principals organismes vinculats són: Facultat de Teologia de Catalunya, Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya, Centre d’Estudis Pastorals, secretariats interdiocesans, Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya, comissions de liturgia al català, i Comitè Interdiocesà de Caritas. Hi ha també comissions mixtes amb la Generalitat de Catalunya.

Entre els seus documents publicats destaquen: El pluralisme en la comunió eclesial (1972), Misteri pasqual i acció alliberadora (1974), Perspectiva cristiana de l’amor i de la sexualitat (1975), L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps (1980), Arrels cristianes de Catalunya (1985) i Església i món rural (1992).

Enllaç: Conferència Episcopal Tarraconense