Arxiu d'etiquetes: nobles

Ibn Ruburtayr, Abu-l-Hasän ‘Alï

(Catalunya, segle XII – al-‘Umra, Tunísia, 1187)

Renegat cristià, darrer fill del vescomte Reverter de Barcelona.

Serví al soldà almoràvit Tasfin b. Ali i adoptà la fe islàmica quan el seu successor, Abd al-Mumin, prohibí la permanència de cristians en els seus dominis.

A la caiguda dels almoràvits, el cabdill almohade Abu Yaqub al-Mansur l’envià a Mallorca a prendre possessió de l’illa, governada pels Banu Ganiya. Fou empresonat, però va aconseguir d’escapar-se i d’aixecar l’illa a favor del seu senyor.

De retorn a Ifriqiya, caigué en poder dels seus antics enemics, i fou executat.

Ibáñez e Ibáñez de Ibero, Carlos

(Barcelona, 14 abril 1825 – Niça, França, 28 gener 1891)

Matemàtic i militar. El 1839 ingressà a l’acadèmia d’enginyers de l’exèrcit i, acabada la carrera, fou agregat a l’exèrcit, on assolí el grau de general de brigada.

Participà en la triangulació geodèsica d’Espanya (1853) i en la confecció del cadastre (1857). Fou fundador de l’Associació Geodèsica Internacional i president de la Comissió Internacional del Metre.

El 1878 fou nomenat director de l’Instituto Geográfico y Estadístico de Madrid, on començà la publicació del mapa topogràfic de l’estat espanyol.

Entre el 1853 i el 1879 publicà una sèrie de notables treballs geodèsics, i el 1889 li fou concedit el títol de marquès de Mulhacén.

Hug Roger III de Pallars

(Catalunya, vers 1430 – Xàtiva, Costera, 26 novembre 1508)

Darrer comte de Pallars Sobirà (1451-91). Fill d’Arnau Roger IV i de Joana de Cardona.

Durant la guerra contra Joan II va esdevenir el principal baró del partit pactista, contrari al rei. Cap de l’exèrcit de la Generalitat durant la revolta, es va caracteritzar per l’energia en la repressió del moviment remença (1462), addicte al rei Joan II el Sense Fe, i per la gran voluntat de lluita malgrat la inferioritat dels mitjans de què disposava.

Presoner dels reialistes durant cinc anys (1465-70), va ésser rescatat en el moment en què quasi tot el país, cansat de lluitar, estava disposar a pactar amb el rei. Se sumà als partidaris de la guerra a ultrança, però quan Barcelona es va retre al rei, la facció partidària de la capitulació el va expulsar de la ciutat.

Exclòs de la capitulació de Pedralbes per voluntat expressa de Joan II (1472), es va refugiar en els estats pirinencs, on lluità contínuament amb els seus veïns de Castellbó i Urgell, fins que Ferran II el Catòlic encarregà (1484) al comte de Cardona la conquesta del Pallars (acció completada el 1498).

El comtat fou donat al de Cardona (1491) amb el títol de marquès, però Hug Roger, aliat amb el monarca francès Carles VIII, continuà amenaçant constantment les fronteres.

Després passà a Itàlia, on va ésser fet presoner pel Gran Capità (1503). Va morir sense fills, tancat al castell de Xàtiva.

Hug Roger II de Pallars

(Catalunya, 1350 – 1416)

Comte de Pallars Sobirà (1369-1416). Fill d’Hug Roger I.

Es casà amb Blanca de Foix i va ésser camarlenc i conseller de l’infant Joan. Quan aquest heretà la corona (Joan I el Caçador), el va servir en la campanya contra els invasors armanyacs (1389-90), els quals va vèncer al coll de Panissars.

Al començament del regnat de Martí I l’Humà, ajudà la reina Maria de Luna contra el pretendent Mateu de Foix. En l’interregne va ajudar Lluís d’Anjou, però després de la sentència de Casp prestà obediència a Ferran I d’Antequera i col·laborà a reprimir la revolta de Jaume II d’Urgell (1412-13).

Els seus successors van esdevenir caps del partit pactista, defensor de les llibertats i privilegis de les classes dirigents catalanes enfront de l’autoritarisme de la monarquia.

Hug Roger I de Pallars

(Catalunya, vers 1320 – 1366)

Comte de Pallars Sobirà (1350-66). Fill de Ramon Roger II i de Sibil·la de Cardona.

Participà en la defensa d’Aragó contra els atacs de Castella el 1363.

Es casà amb Gueraua de Cruïlles.

Hug VI d’Empúries

(Catalunya, vers 1305 – 25 agost 1334)

Comte d’Empúries (1322-25) i vescomte de Cardona (Hug I) (1332-34). Fill del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i hereu del seu germà Ramon Folc VII.

Heretà el comtat d’Empúries del seu cosí segon Ponç VI, però el rei Jaume II el Just l’obligà a permutar el comtat amb l’infant Pere en canvi de les baronies valencianes d’aquest (Pego, Xaló i Laguar).

El 1331 participà en l’expedició de Granada.

Hug V d’Empúries

(Catalunya, vers 1240 – 1277)

Comte d’Empúries (1269-77). Fill de Ponç IV d’Empordà.

Ajudà Jaume I el Conqueridor en la submissió dels sarraïns de Múrcia (1265-66), però el 1274 entrà en el moviment nobiliari contrari al rei que encapçalava Ferran Sanxis de Castre. Mort el capitost (1275), les tropes reials el sotmeteren.

El 1262 es casà amb Sibil·la de Palau, vescomtessa de Bas, i foren pares de Ponç V d’Empúries.

Hug IV d’Empúries

(Catalunya, vers 1170 – Illes Balears, abril 1230)

Comte d’Empúries (1200-30). Fill de Ponç III d’Empúries.

Va participar en la III Croada (1190) i acompanyà Pere I el Catòlic en la victòria de Las Navas de Tolosa (1212) i possiblement en el desastre de Muret (1213).

En la conquesta de Mallorca tingué un paper destacat (1229) i en el repartiment va rebre 849 cavalleries i tres molins.

Hug d’Empúries i de Palau

(Catalunya, vers 1269 – Sicília ?, Itàlia, segle XIV)

Vescomte de Bas i comte d’Esquilacce. Fill segon del comte Hug V d’Empúries i de Sibil·la de Palau, vescomtessa de Bas.

El 1285 lluità, al costat del seu germà Ponç V d’Empúries, contra els croats francesos, així com a les accions frontereres de 1286 i 1288. El 1291 el seu germà li cedí la possessió del vescomtat de Bas, i els dos germans anaren tot seguit a Sicília per retre-hi homenatge al nou rei Jaume II el Just.

Hug es quedà a l’illa, al servei de l’infant Frederic i quant aquest es coronà com a rei de Sicília, les seves possibilitats polítiques augmentaren. Acabaria per ésser gran privat i capità del nou rei, que li atorgaria el títol de comte d’Esquilacce.

El 1298 lluità contra les invasions de Sicília, i el 1300, a Catània, fou traït però pogué escapar dels angevins, amb una ferida. Per aquest temps, Jaume II li confiscà el vescomtat de Bas perquè no abandonà l’illa.

Un cop finida la guerra entre Frederic II i Jaume II, fou ambaixador a Roma (1300) per aconseguir que el papa aprovés, ben a desgrat, la pau de Caltabellotta i el 1309 rebé a Sicília el seu germà Ponç V d’Empúries i l’hereu d’aquest, Malgaulí (després Ponç VI), i ajudà a concertar el matrimoni d’aquest darrer amb la infanta Elisabet de Sicília.

El 1331 li fou retornat el vescomtat de Bas per Alfons III el Benigne, a canvi de 70.000 sous, el qual permutà, amb Bernat de Cabrera, pels castells de Cànoves i Bell-lloc (1335).

Un fill natural seu, anomenat Ramon, fou legitimat el 1326.

Hostalric-Sabastida i Llull, Joan d’

(Barcelona ?, segle XV – abans 1524)

Funcionari reial. Fill del veguer de Barcelona i vice-almirall de Catalunya Joan d’Hostalric i Sabastida.

Fou alcaid del palau reial de Palerm (1510) i governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1512-20).

Obtingué el privilegi de noblesa el 1513. Es féu construir un bell casal, seu avui del Museu d’Història de Barcelona.

La seva filla Guiomar d’Hostalric-Sabastida es casà (1527) amb el mestre racional Francesc de Gralla i Desplà.