(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Noble. Fou conseller de Jaume II el Just. Era ja vell quan, el 1322, fou àrbitre dels bàndols que existien a Terol.
L’any 1323, en qualitat de conseller de l’infant Alfons, anà a l’expedició per conquerir Sardenya.
El 1326, a Catalunya, anà de part del rei prop de l’infant Alfons perquè aquest aparellés 20 galeres per ajudar Sicília, d’acord amb una petició de Bernat de Sarrià. Alfons s’estimà més de reservar-se les naus per consolidar la situació a Sardenya.
(Catalunya, 1375 ? – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1401)
Comte d’Empúries (1396-1401). Fill de Joan I i de Joana d’Aragó.
Es casà amb Elfa de Cardona de la qual no tingué descendència.
Heretà el comtat en morir el seu pare, si bé el rei Martí I l’Humà no el reconegué mai com a successor.
(Catalunya, 1338 ? – Castellví de Rosanes, Baix Llobregat, 1398)
“el Vell” Comte d’Empúries (1364-96). Darrer comte efectiu de la segona dinastia comtal. Fill de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries i de Maria Álvarez de Xèrica.
Es casà amb Blanca de Sicília (1364). En accedir al comtat tenia una vasta cultura, brillantor i ambició, les quals el mostren com un príncep del Renaixement. Embellí Castelló d’Empúries, n’acabà la catedral i intentà, sense èxit, d’erigir-la en seu episcopal.
Ajudà Pere III el Cerimoniós, el 1364, a València i Aragó, contra la invasió castellana. El 1373 estrenyé les seves relacions amb aquest, en casar-se, en segones noces, amb Joana d’Aragó, filla del rei; però aviat s’enemistà amb ell, portat pel seu esperit independentista.
El 1381, en la lluita amb el seu vassall Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres, parent de la reina Sibil·la de Fortià, el rei l’obligà a una treva forçosa, i, represes les hostilitats (1384), que desembocaren en una veritable guerra civil, el comtat fou envaït per les tropes reials. La seva muller Joana intentà, a Figueres, una reconciliació del comte amb el rei, però no fou atesa i morí, diuen, de l’afront rebut.
Una hàbil política del comte amb els reis de França, Anglaterra i Castella i amb el poderós duc de Borgonya i el comte d’Armanyac (de la qual ha romàs un ric epistolari, que és un testimoniatge més de la seva formació literària) féu que obtingués reforços gascons -uns 500 genets- i s’afermés en les seves ambicions independentistes.
Encesa de nou una forta guerra civil, intentà d’atreure’s el príncep hereu Joan, enemistat amb la reina Sibil·la. Però aviat el rei i el príncep, units, el derrotaren, i hagué de cercar refugi a Avinyó. El comtat fou ocupat i incorporat a la corona (1386), bé que li fou tornat poc després, a precs del papa d’Avinyó (1387).
Mort el rei, el seu fill i successor, Joan I, instruí un nou procés contra ell, que es negà a comparèixer a judici; però la sentència li fou favorable (1389). Llavors col·laborà amb el rei a rebutjar la invasió dels armanyaguesos i a preparar l’avortada expedició contra Sardenya (1392).
El 1395 tornà a enemistar-se amb el rei, i, en produir-se la invasió del comte Mateu I de Foix (1396), per sospita de complicitat amb els invasors, fou tancat a Castellví de Rosanes, on morí. Fou enterrat a Castelló d’Empúries.
(Toul, Lorena, 2 agost 1427 – Barcelona, 16 desembre 1470)
Príncep de Girona (1466-70). Fill de Renat I de Provença i d’Isabel de Lorena. Proclamat el seu pare rei dels catalans (juliol 1466), fou nomenat lloctinent al Principat. Per l’abril de 1467 emprengué una ambiciosa campanya a l’Empordà i assetjà, sense èxit, la Força Vella de Girona.
Poc temps després d’arribar a Barcelona (agost 1467) començaren les seves diferències amb la generalitat, sobretot per motius econòmics, jurídics i militars. Cridat per Lluís XI, se n’anà a França (1468). Retornà al Principat (maig 1469) amb reforços francesos, que li permeteren de prendre Girona (juny 1469), Camprodon, Besalú i Olot.
Després d’una nova estada a França (gener-agost 1470), s’agreujaren les seves relacions amb les autoritats catalanes, la qual cosa ensorrà la seva gestió política. Atorgà nombrosos càrrecs i béns dels seguidors de Joan II el Sense Fe a italians i francesos que l’acompanyaren a Catalunya.
Es casà amb Maria, filla del duc de Borbó.
(França, 1382 – Maseras, França, 4 maig 1436)
Comte de Foix. Al Principat de Catalunya intentà, inútilment, de recuperar la vila de Martorell i la baronia de Castellví de Rosanes, confiscades el 1397 al seu oncle Mateu I de Foix per Martí I l’Humà, bé que obtingué que Ferran I d’Antequera li cedís, en compensació, Castelló de Farfanya, en l’extingit comtat d’Urgell (1415).
Ben relacionat amb Alfons IV el Magnànim, signà amb ell dos convenis d’amistat i d’ajuda mútua (1427 i 1432). Per compra als seus respectius senyors adquirí la vila de Gerri (1428), el castell de Bellestar (1430), la vall d’Àssua i la baronia de Rialb (1435), però la possessió efectiva d’aquestes darreres no tingué lloc fins al 1460.
Es casà, en terceres núpcies, amb Joana, filla del comte Jaume II d’Urgell.
(Catalunya, 29 setembre 1296 – Tarragona, juliol 1334)
Infant de Catalunya. Fill primogènit de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou. Fou nomenat procurador general del reialme.
Personatge anormal i amb trastorns psíquics que el conduïren a la renúncia dels drets a la primogenitura i a la corona (1319).
Concertat el seu matrimoni amb Elionor de Castella, abandonà la muller un cop finida la cerimònia nupcial a Gandesa (1319), i entrà al convent de predicadors de Tarragona.
L’any següent ingressà a l’orde de Montesa.
(Saragossa, Aragó, 1321 – Barcelona, 15 novembre 1347)
Comte d’Urgell (1328-47), vescomte d’Àger i baró d’Alcolea del Cinca, Entença i Antillón (1328-47). Tercer fill d’Alfons III de Catalunya i de Teresa d’Entença, comtessa d’Urgell.
Quan el seu pare cenyí la corona reial, li cedí el comtat d’Urgell i el vescomtat d’Àger (1328); en prengué possessió l’any 1334.
Va casar-se amb Cecília de Comenge (1335), filla del comte Bernat VIII, a la mort del qual (1336), reivindicà, sense èxit, els drets de la seva muller al comtat; foren pares de Pere II d’Urgell i d’Elisabet d’Aragó.
Quan el seu germà Pere III el Cerimoniós va heretar la corona, fou nomenat procurador general dels regnes (1336-45), càrrec que li fou retirat quan s’enemistà amb Pere a causa d’haver nomenat hereva la seva filla Constança d’Aragó (1347) en lloc d’ell.
Va anar a Saragossa i ressuscità la Unió aragonesa, que defensava els furs i privilegis d’Aragó, i després, també, la de València. En aquestes lluites l’ajudaren els seus germanastres Ferran d’Aragó i Joan d’Aragó. A despit d’això, acudí a Barcelona a les festes del segon matrimoni del rei.
Quan ell morí, l’infant Ferran va heretar les seves pretensions a la successió.
(Aragó ?, segle IX – Lleida ?, vers 890)
Senyor de Lleida i Saragossa.
Proclamà, juntament amb els seus germans, la revolta contra l’emir cordovès Muhammad I l’any 867 i ocupà Saragossa.
Durant uns deu anys, mitjançant l’aliança amb el rei Alfons III d’Astúries, i aprofitant el moviment nacionalista del rebel Umar ibn Hafsun, es mantingué independent.
Va admetre la sobirania de l’estat central (882) momentàniament, i després entrà a Lleida (884) i la fortificà contra les intencions hostils dels comtes de Barcelona.
(Catalunya, segle X – 947)
Comte de Pallars (abans 920 – 947). Fill de Ramon II de Pallars-Ribagorça, sembla que coregnà amb ell.
Fou capturat pels musulmans de Lleida i en fou presoner des del 904 fins al 918, quan va ser alliberat per l’acció de Sanç I de Navarra.
El 920 heretà el comtat de Pallars i hi coregnà amb el seu germà Llop.
Morí deixant dos fills, Guillem i Ermengarda, que fou abadessa del Burgal.
(Catalunya, segle III aC – vers 205 aC)
Príncep dels ilergets. Aliat dels cartaginesos, lluità contra els romans a la segona guerra púnica.
L’any 206 aC aixecà, amb el seu germà Mandoni, una rebel·lió que abastava tota la vall de l’Ebre i part del País Valencià.
Derrotat per Publi Corneli Escipió, es retirà a les seves terres després d’haver negociat la pau amb els romans.
Morí en combat.
