(Catalunya, vers 1240 – 1277)
Comte d’Empúries (1269-77). Fill de Ponç IV d’Empordà.
Ajudà Jaume I el Conqueridor en la submissió dels sarraïns de Múrcia (1265-66), però el 1274 entrà en el moviment nobiliari contrari al rei que encapçalava Ferran Sanxis de Castre. Mort el capitost (1275), les tropes reials el sotmeteren.
El 1262 es casà amb Sibil·la de Palau, vescomtessa de Bas, i foren pares de Ponç V d’Empúries.
(Catalunya, vers 1170 – Illes Balears, abril 1230)
Comte d’Empúries (1200-30). Fill de Ponç III d’Empúries.
Va participar en la III Croada (1190) i acompanyà Pere I el Catòlic en la victòria de Las Navas de Tolosa (1212) i possiblement en el desastre de Muret (1213).
En la conquesta de Mallorca tingué un paper destacat (1229) i en el repartiment va rebre 849 cavalleries i tres molins.
(Catalunya, vers 1269 – Sicília ?, Itàlia, segle XIV)
Vescomte de Bas i comte d’Esquilacce. Fill segon del comte Hug V d’Empúries i de Sibil·la de Palau, vescomtessa de Bas.
El 1285 lluità, al costat del seu germà Ponç V d’Empúries, contra els croats francesos, així com a les accions frontereres de 1286 i 1288. El 1291 el seu germà li cedí la possessió del vescomtat de Bas, i els dos germans anaren tot seguit a Sicília per retre-hi homenatge al nou rei Jaume II el Just.
Hug es quedà a l’illa, al servei de l’infant Frederic i quant aquest es coronà com a rei de Sicília, les seves possibilitats polítiques augmentaren. Acabaria per ésser gran privat i capità del nou rei, que li atorgaria el títol de comte d’Esquilacce.
El 1298 lluità contra les invasions de Sicília, i el 1300, a Catània, fou traït però pogué escapar dels angevins, amb una ferida. Per aquest temps, Jaume II li confiscà el vescomtat de Bas perquè no abandonà l’illa.
Un cop finida la guerra entre Frederic II i Jaume II, fou ambaixador a Roma (1300) per aconseguir que el papa aprovés, ben a desgrat, la pau de Caltabellotta i el 1309 rebé a Sicília el seu germà Ponç V d’Empúries i l’hereu d’aquest, Malgaulí (després Ponç VI), i ajudà a concertar el matrimoni d’aquest darrer amb la infanta Elisabet de Sicília.
El 1331 li fou retornat el vescomtat de Bas per Alfons III el Benigne, a canvi de 70.000 sous, el qual permutà, amb Bernat de Cabrera, pels castells de Cànoves i Bell-lloc (1335).
Un fill natural seu, anomenat Ramon, fou legitimat el 1326.
(Barcelona ?, segle XV – abans 1524)
Funcionari reial. Fill del veguer de Barcelona i vice-almirall de Catalunya Joan d’Hostalric i Sabastida.
Fou alcaid del palau reial de Palerm (1510) i governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1512-20).
Obtingué el privilegi de noblesa el 1513. Es féu construir un bell casal, seu avui del Museu d’Història de Barcelona.
La seva filla Guiomar d’Hostalric-Sabastida es casà (1527) amb el mestre racional Francesc de Gralla i Desplà.
(Catalunya, segle XVIII – Sant Quirze de Besora, Osona, 1836)
Militar carlí. Fou baró d’Ortafà i de Sales, senyor de Bellpuig i de Tortellà.
Secretari de guerra de la Regència de la Seu d’Urgell (1820-23) i vocal de la Junta Superior Governativa de Catalunya (1835). Essent mariscal de camp, morí en l’acció de Sant Quirze, abandonat pel general Maroto, que l’havia induït a la lluita.
És autor de Principios generales de geografía, matemáticas y cosmografía (1832).
És ridicularitzat per Josep Robrenyo en la peça bilingüe La fugida de la Regència de la Seu d’Urgell.
Veure> Ermenegild (rei visigot i sant, segle VI).
(Catalunya, 1038 – 1103)
(o Guillem-Bernat de Gurb-Queralt) Noble. Fou el darrer a fer servir el cognom Gurb: el seu fill ja es cognominà Queralt.
El 1050 tingué dissensions amb el bisbe de Vic pel fet d’usurpar les parròquies del terme de Gurb, i per això fou excomunicat en un concili de Narbona (1055).
El 1066, després d’un llarg plet, reconegué tenir els castell de Gurb i de Sallent en feu pels comtes de Barcelona.
(Albon, França, segle XI)
Comte d’Albon. Es casà amb Agnès de Barcelona, filla del comte Ramon Berenguer I de Barcelona.
Tinguereun un fill, potser el nebot que Ramon Berenguer II lliurà com a ostatge en els seus tractes amb al-Mu’tamid de Sevilla (1077), i combaté amb el Cid; fou ferit per aquest durant la seva breu estada a la cort comtal (1081).
(Barcelona, segle X – vers 985)
Vescomte de Barcelona (vers 966-vers 985). Primera anella segura del llinatge vescomtal de Barcelona. Hom el creu fill del seu antecessor Gombau.
El 966 era marmessor del comte Miró I de Barcelona i els anys 974 i 976 anà a Còrdova, com a ambaixador del comte Borrell II.
Refermà el lligam amb aquest casant dos dels seus fills, Udalard I -que el succeí- i Geribert, amb dues filles d’aquell, Riquilda i Ermengarda.
(Barcelona ?, segle XI – vers 1062)
Vescomte i bisbe de Barcelona (vers 1034-62). Fill d’Udalard I i de Riquilda. Tot i que era casat fou elegit bisbe.
Participà en qüestions polítiques oposant-se a Ramon Berenguer I el Vell i posant-se a favor de la revolta de Mir Geribert. Més tard es reconcilià amb el comte i formà part del tribunal que va jutjar Mir Giribert.
Féu acabar la catedral romànica de Barcelona (1058).
Dades dels Països Catalans 