Arxiu d'etiquetes: nobles

Mercader -llinatge-

6 Respostes

(País Valencià, segle XIII – )

Llinatge de ciutadans, i, després, de cavallers i nobles establert arran de la conquesta de València.

El primer fou Jordi Mercader (Catalunya, segle XIII – País Valencià, 1278)  Noble. S’establí al País Valencià arran de la seva conquesta. Fou pare de:

Pere Mercader (País Valencià, segle XIII – 1278)  Comandant de mar. Assistí a les corts de Barcelona (1251) i a la presa de Múrcia. Fou pare de:

Guillem Mercader (País Valencià, segle XIII – 1328)  Senyor del castell de Bellreguard (1284). Fou el pare de:

Berenguer Mercader i Carròs (València, segle XIV – 1378)  Fou jurat de València (1364), doctor en lleis i conseller de Pere III el Cerimoniós. Era l’avi de:

Berenguer Mercader i de Fenollet (País Valencià, segle XIV – 1420)  Camarlenc o cambrer major del rei Martí I l’Humà. Fou el pare de:

Joan Mercader i Gomis (País Valencià, segle XIV – 1429)  Notari i jurista. Fou el pare de l’alt funcionari Berenguer Mercader i Miró.

Mendoza y Lemos, Rodrigo Hurtado de

5 Respostes

(Guadalajara, Castella, 1466 – València, 22 febrer 1523)

(o Rodrigo Díaz de Vivar y Mendoza)  Primer marquès de Cenete. Germà de Diego Hurtado. El 1492 es casà amb Leonor de la Cerda i d’Aragó, neta, per part de mare, del príncep de Viana. Vidu (1497), el 1498 fou expulsat de València per escàndols fets a la cort de la reina Joana de Nàpols. Sembla que pretengué la mà de Lucrècia Borja.

Ajudà el fill del comte d’Ureña en la seva rebel·lió contra el rei, i hagué de retirar-se a les seves possessions valencianes (la vila d’Aiora i la baronia d’Alberic), que Ferran II el Catòlic li havia donat, el 1494.

Durant la guerra de les Germanies, per la seva actitud, favorable als agermanats i contrària al seu germà Diego, fou exiliat del regne (1520), però el 1521 fou nomenat governador general de València, per malaltia del titular Lluís de Cabanyelles, alhora que moria, a València, la seva segona muller. La seva intervenció contra el dirigent agermanat Vicent Peris i en la liquidació de la Germania fou decisiva.

Amant de les lletres, heretà i completà, amb un bon nombre d’edicions valencianes, la biblioteca iniciada pel seu pare, el cardenal Pedro González de Mendoza.

Com a justificació de la seva conducta durant la guerra foren escrits diversos elogis ditiràmbics -era anomenat Rodrigo Díaz de Vivar, com a descendent directe del Cid– per l’humanista Joan Baptista Anyes (1521), pel catedràtic de poesia Joan Àngel i Gonsales (1523), pel batxiller Juan de Molina (1522) i, encara el 1540, pel notari Dionís Climent.

Fou el pare de Mencía de Mendoza y de Fonseca.

Martorell i Fivaller, Josep Maria de

Deixa un comentari

(Ciutadella, Menorca, 1843 – Madrid, 1886)

Escriptor i polític. Era llicenciat en dret. Tenia els títols de duc d’Almenara Alta i marquès de Monasterio. Residí a Madrid.

Milità al partit conservador. Resultà elegit, en diverses ocasions, diputat a les corts. Tingué fama com a publicista catòlic. Fou un dels fundadors i col·laboradors dels periòdics “La Cruzada” i “Revista Científica”.

Publicà el llibre de proses Un libro para los amigos (1878). En edició pòstuma aparegué un recull de les seves poesies, escrites en castellà.

Màrgens-Nin i Manca, Feliu de

1 Resposta

(Sardenya, Itàlia, segle XVIII – Madrid, 1750)

Primer comte del Castell, baró de Senis i de Nurachi. Defensor de la causa filipista. El 1709 organitzà la reconquesta de l’illa de Sardenya, ocupada pels austriacistes.

Manno i Díaz, Josep

Deixa un comentari

(l’Alguer, 17 març 1786 – Torí, Itàlia, 25 gener 1868)

Historiador i home de lleis. Fill d’un comandant del port de l’Alguer. Estudià al col·legi nobiliari de Càller i es doctorà en lleis. Fou secretari d’Afers Sards del virrei Carlo Felice. El 1833, en casar-se, fou nomenat baró pel rei Carlo Alberto.

Presidí repetidament el Senat; contribuí a la recopilació de lleis i afavorí l’eliminació del feudalisme. Anuncià l’abdicació de Carlo Alberto i la suspensió de la guerra contra Àustria.

És autor de l’extensa Storia di Sardegna (Torí, 1825-27).

Mallorca, Pagà de *

Deixa un comentari

Veure> Pagà de Mallorca  (fill natural de l’infant Ferran de Mallorca, segle XIV-1349).

Maça de Liçana-Carròs d’Arborea Lladró de Vilanova, Pere

1 Resposta

(País Valencià, segle XVI – segle XVII)

Fill de Baltasar Lladró de Vilanova i de Vic, i germà de Ramon Lladró de Vilanova i de Mendoza.

El 1604 fou titulat duc de Mandas (Sardenya). Morí sense fills.

Maça de Liçana i Cascante, Joan

2 Respostes

(País Valencià, segle XVI – 1547)

Fill de Pere (VII) Maça de Liçana i Carròs d’Arborea i d’Esperança Cascante. Fou legitimat pel rei Carles I i fou cinquè senyor de Moixent i de les altres senyories familiars i cavaller de l’orde de Sant Jaume (1528).

En morir, intestat i sense fills de la seva muller Guiomar de Castro, les baronies i senyories de Monòver i Xinosa passaren als seus parents materns, els Cascante, i les altres a la seva tia Brianda Maça de Liçana i Carròs d’Arborea.

Maça de Liçana i de Rocafull, Pere (VI)

5 Respostes

(País Valencià, segle XV)

Noble. Fill de Martí Maça de Liçana i Cornell. Tercer senyor de les baronies i senyories de Moixent, Novelda, Monòver, la Font de la Figuera, el castell de la Mola, Xinosa i Pinet, dit el de la Batalla, pel desafiament que sostingué amb Joan Francesc de Pròixida, comte d’Almenara.

Heretà totes les senyories de la seva família vinculades al seu avi (Pere (V) Maça de Liçana i d’Alagó), mort sense hereus, i als seus oncles Lluís, Joan Francesc i Caterina Maça de Liçana i Cornell. Serví Ferran II el Catòlic en la conquesta de Granada, i fou virrei interí de Sardenya (1478-79).

Es casà amb Beatriu Carròs d’Arborea i de Mur, que li aportà les baronies de Terranova i Mandas, a Sardenya, i foren els pares de:

  • Brianda Maça de Liçana i Carròs d’Arborea  (País Valencià, segle XVI)  Tia i hereva de Joan Maça de Liçana i Cascante. Féu donació de les seves propietats, el 1548, amb imposició de cognoms i armes, als Lladró de Vilanova. Morí soltera.
  • Pere (VII) Maça de Liçana i Carròs d’Arborea (País Valencià, segle XVI – 1545)  Fou governador d’Oriola i repressor dels agermanats d’Ontinyent i d’Oriola, lluita en la qual perdé una gran part del seu patrimoni. Amb Esperança Cascante foren pares de Joan Maça de Liçana i Cascante.

Maça de Liçana, Blasco

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Noble. Senyor de Vilamarxant i del pla de Quart. El 1321 impedí el pas pel Túria d’unes càrregues de fusta destinades a la ciutat de València, tot exigint que li’n fossin pagats drets.

Desistí de la seva actitud quan tingué notícies que la capital valenciana mobilitzava forces contra ell.