Arxiu d'etiquetes: nobles

Milà, el -llinatge-

2 Respostes

(País Valencià, segle XIII – )

(després Milà d’Aragó) Llinatge noble.

Té per genearca conegut Ramon del Milà (País València, segle XIII)  Fou senyor de la baronia de Massalavés des del 1247. Pare de:

Damiata del Milà (País Valencià, segle XIII)  Es casà amb el seu oncle el noble Hug del Milà (País Valencià, segle XIII), i foren pares de:

Andreu del Milà i del Milà (País Valencià, segle XIII – segle XIV)  Senyor de la baronia de Massalavés. En la guerra de la Unió lluità a favor de Pere III el Cerimoniós. Fou pare de:

Joan del Milà (País Valencià, segle XIV)  Marit de Geraldona de Centelles que foren els pares de Joan i de Lluís del Milà i de Centelles.

Mestrança de Cavalleria de València, Reial

1 Resposta

(País Valencià, 1690 – )

Cos nobiliari, creat per a instruir i ensinistrar en els exercicis eqüestres els joves de la noblesa de la ciutat de València i del regne de València i per a organitzar justes, torneigs i curses de braus, posat sota l’advocació de la Immaculada Concepció. Les seves constitucions foren impreses el 1697.

Arran de la guerra de Successió restà inactiva, però fou restablerta el 1747. El 1754 el rei confirmà les antigues constitucions i el 1775 n’aprovà unes de noves.

El seu govern és a càrrec d’un germà major (que ha d’ésser un membre de la casa reial i, des de Ferran VII de Borbó, ha estat sempre el rei), un tinent de germà major, un fiscal, dos padrins, un secretari, un tresorer, dos capellans, cinc quadrillers, dos diputats i dos comissaris. Es disposà que el capità general de València en fos jutge protector.

Per a ingressar-hi cal provar la noblesa i harmonies dels quatre primers cognoms.

El seu distintiu és un escut circular de gules amb dos cavallers a cavall, justant, l’un d’or i l’altre d’acer -que representen la noblesa i el valor-, una bordura d’argent amb el lema Equestris labor nobilitati decus de sable i timbrat d’una corona reial. Els cavallers d’aquest cos porten un uniforme que els és propi.

Mergelina i Selva, Joaquim

Deixa un comentari

(Villena, Alt Vinalopó, 25 juny 1829 – València, 1902)

Polític. Era marquès de Colomer. Fou alcalde de Villena i diputat a corts pels moderats (1861).

La Revolució de 1868 el féu decantar cap al conservadorisme i el carlisme. Fou cap del partit carlí valencià.

Mercader i Carròs, Gaspar

3 Respostes

(València, 1568 – 8 agost 1631)

Poeta. Fill de Gaspar Mercader i Mercader i germà de Baltasar Mercader i Carròs i de Miquel Mercader i de Cervelló.

Pertanyé a l’Acadèmia dels Nocturns (1591) amb el sobrenom de Relámpago i en presidí a casa seva (1593) algunes sessions.

Autor de la novel·la pastoral El Prado de Valencia (1600), que inclou gran nombre de poesies d’ell mateix i d’altres poetes com ara Guillem de Castro, Gaspar Aguilar, Carles Boïl, etc.

Fou el pare de Laudomi Mercader i de Centelles  (País Valencià, 1592 – 1654)  Segon comte de Bunyol. Fou un famós corredor de boux. A la seva mort només deixà una néta:

Mercader -llinatge-

7 Respostes

(País Valencià, segle XIII – )

Llinatge de ciutadans, i, després, de cavallers i nobles establert arran de la conquesta de València.

El primer fou Jordi Mercader (Catalunya, segle XIII – País Valencià, 1278)  Noble. S’establí al País Valencià arran de la seva conquesta. Fou pare de:

Pere Mercader (País Valencià, segle XIII – 1278)  Comandant de mar. Assistí a les Corts de Barcelona (1251) i a la presa de Múrcia. Fou pare de:

Guillem Mercader (País Valencià, segle XIII – 1328)  Senyor del castell de Bellreguard (1284). Fou el pare de:

Berenguer Mercader i Carròs (València, segle XIV – 1378)  Fou jurat de València (1364), doctor en lleis i conseller de Pere III el Cerimoniós. Era l’avi de:

Berenguer Mercader i de Fenollet (País Valencià, segle XIV – 1420)  Camarlenc o cambrer major del rei Martí I l’Humà. Fou el pare de:

Joan Mercader i Gomis (País Valencià, segle XIV – 1429)  Notari i jurista. Fou el pare de l’alt funcionari Berenguer Mercader i Miró.

Mendoza-Caamaño de Sotomayor y de Caamaño, Antonio Domingo de

Deixa un comentari

(Castella, segle XVII – Madrid, vers 1713)

Noble. Lloctinent general de València (1701-05), el 1705, davant l’avançada de les forces austriacistes desembarcades a Dénia, es limità a esperar l’auxili de Madrid; en arribar aquestes a les portes de València, renuncià el càrrec.

La ciutat es rendí, així, sense cap resistència, el 16 de desembre de 1705. Deixat en llibertat, es retirà a Madrid.

Mendoza y Lemos, Rodrigo Hurtado de

5 Respostes

(Guadalajara, Castella, 1466 – València, 22 febrer 1523)

(o Rodrigo Díaz de Vivar y Mendoza)  Primer marquès de Cenete. Germà de Diego Hurtado. El 1492 es casà amb Leonor de la Cerda i d’Aragó, neta, per part de mare, del príncep de Viana. Vidu (1497), el 1498 fou expulsat de València per escàndols fets a la cort de la reina Joana de Nàpols. Sembla que pretengué la mà de Lucrècia Borja.

Ajudà el fill del comte d’Ureña en la seva rebel·lió contra el rei, i hagué de retirar-se a les seves possessions valencianes (la vila d’Aiora i la baronia d’Alberic), que Ferran II el Catòlic li havia donat, el 1494.

Durant la guerra de les Germanies, per la seva actitud, favorable als agermanats i contrària al seu germà Diego, fou exiliat del regne (1520), però el 1521 fou nomenat governador general de València, per malaltia del titular Lluís de Cabanyelles, alhora que moria, a València, la seva segona muller. La seva intervenció contra el dirigent agermanat Vicent Peris i en la liquidació de la Germania fou decisiva.

Amant de les lletres, heretà i completà, amb un bon nombre d’edicions valencianes, la biblioteca iniciada pel seu pare, el cardenal Pedro González de Mendoza.

Com a justificació de la seva conducta durant la guerra foren escrits diversos elogis ditiràmbics -era anomenat Rodrigo Díaz de Vivar, com a descendent directe del Cid– per l’humanista Joan Baptista Anyes (1521), pel catedràtic de poesia Joan Àngel i Gonsales (1523), pel batxiller Juan de Molina (1522) i, encara el 1540, pel notari Dionís Climent.

Fou el pare de Mencía de Mendoza y de Fonseca.

Mendoza y Lemos, Diego Hurtado de

4 Respostes

(Manzanares, Castella, 1468 – Toledo, Castella, 1536)

Primer comte de Melito i d’Aliano. Germà de Rodrigo Hurtado. Fou nomenat lloctinent i capità general de Catalunya i València (1520), però, a causa del desencadenament de les Germanies, només prengué possessió del càrrec de València.

Obligat pels agermanats a fugir de València es refugià a Xàtiva i a Dénia, des d’on passà, per mar, a Peníscola, on, en unió, bàsicament, de les forces del duc de Sogorb, amb qui organitzà l’exèrcit reial que vencé l’exèrcit agermanat a Almenara, finalment aconseguí la rendició de la ciutat de València, seguida, uns quants mesos més tard, de la de Xàtiva i d’Alzira.

Per al manteniment de l’exèrcit encunyà monedes d’argent a Dénia i a Sogorb, amb l’efígie i llegendes de Ferran II de Catalunya. Inicià la repressió, però cessà el 1523 i passà a ésser conseller d’estat.

Martorell i Fivaller, Josep Maria de

Deixa un comentari

(Ciutadella, Menorca, 1843 – Madrid, 1886)

Escriptor i polític. Era llicenciat en dret. Tenia els títols de duc d’Almenara Alta i marquès de Monasterio. Residí a Madrid.

Milità al partit conservador. Resultà elegit, en diverses ocasions, diputat a les corts. Tingué fama com a publicista catòlic. Fou un dels fundadors i col·laboradors dels periòdics “La Cruzada” i “Revista Científica”.

Publicà el llibre de proses Un libro para los amigos (1878). En edició pòstuma aparegué un recull de les seves poesies, escrites en castellà.

Màrgens-Nin i Manca, Feliu de

1 Resposta

(Sardenya, Itàlia, segle XVIII – Madrid, 1750)

Primer comte del Castell, baró de Senis i de Nurachi. Defensor de la causa filipista. El 1709 organitzà la reconquesta de l’illa de Sardenya, ocupada pels austriacistes.