Arxiu d'etiquetes: negocis

Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona

(Barcelona, 27 juliol 1990 – )

La Caixa”  Institució creditícia. La primera de l’estat espanyol i la segona d’Europa per volum de dipòsits.

Resultà de la fusió de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears i de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. L’any 1991 adquirí el 25% de les accions de Catalana de Gas i el 1992 comprà l’Isbanc per fer-ne una banca convencional.

Inverteix en infraestructures diverses, en projectes socials i en institucions culturals (editorials, biblioteques, sales d’exposicions, museus, etc). Actualment té el nom comercial de CaixaBank.

Caixa d’Estalvis del Penedès

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 6 abril 1913 – 2013)

Entitat financera. El balanç del 1991 presentava unes reserves de 18.312 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 308.181 milions, que la converteixen en la tercera caixa d’estalvis de Catalunya per aquest concepte.

L’estructura dels recursos crediticis és similar a la mitjana de les caixes catalanes, amb un pes menor de les cessions temporals de deute públic i una major importància dels dipòsits a termini, amb un cert pes del capital d’emprèstits.

Presenta una bona activitat creditícia i disposa d’una xarxa d’unes 260 oficines, amb una forta expansió els darrers anys.

L’any 2013 va ser integrada al Banc de Sabadell.

Caixa d’Estalvis de Catalunya

(Catalunya, 1978 – 2009)

Entitat creditícia. Nom adoptat el 1978 per la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona -sota la presidència de Josep Tarradellas-, que havia estat fundada el 1926 per aquesta mateixa corporació per una iniciativa de Francesc Torras i Villà.

L’àmbit inicial d’aquesta primera caixa era la província però per acord del Consell d’Economia de la Generalitat republicana augmentà la seva jurisdicció a tot Catalunya, amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Generalitat.

El 1939 recuperà la seva antiga denominació, que es convertí en l’actual el 1978. Al final del 1984 era la tercera caixa d’estalvis catalana i la sisena de l’estat. La seva obra social és important.

El 2009 es fa fusionar amb Caixa Tarragona i Caixa Manresa amb el nom de CatalunyaCaixa.

Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited

(Toronto, Canadà, 12 setembre 1911 – Barcelona, 1952)

Societat. Impulsada per l’enginyer canadenc Fred S. Pearson, que creà i desenvolupà la primera xarxa moderna de producció i distribució d’energia elèctrica a Catalunya, on fou coneguda amb el nom de la Canadenca.

El 1919, el seu personal es declarà en vaga, fet que originà una profunda crisi social a Catalunya (vagues de la Canadenca). La societat passà després sota el control de la societat belga SOFINA.

Barcelona Traction havia emès diverses sèries d’obligacions, l’interès de les quals havia d’ésser pagat en lliures esterlines; durant la guerra civil fou interromput el pagament de les obligacions, i després el pagament en lliures no fou reprès per falta d’autorització monetària espanyola.

El financer mallorquí Joan March adquirí bona part de les obligacions, i tres obligacionistes espanyols demanaren, el 1948, al jutjat de Reus la declaració de fallida de la societat basant-se en el no-pagament dels interessos de les obligacions. El procés fou molt controvertit i sobre ell es dividiren les opinions dels juristes; finalment la societat fou declarada en fallida; el 1952 foren subhastades la totalitat de les accions i se les adjudicà FECSA, constituïda amb aquesta finalitat pel financer Joan March.

Banca Mas Sardà

(Barcelona, 1844 – 1984)

Entitat bancària. Constituïda per Antoni Vilalta sota el nom Casa Vilalta i Mas i dedicada inicialment al bescanvi de monedes. Heretada el 1854 pel seu nebot Francesc Mas i Sardà, el 1876 era ja reconeguda per F. Mas Sardà e hijos; el 1950 prengué la denominació actual.

Des dels seus inicis participà en la promoció d’algunes empreses ben conegudes de Barcelona (Aguas de Barcelona, Bancotrans, Motor Ibérica, Saba, etc), fet que la decantà a desenvolupar el mercat de valors i amb el temps a ésser reconeguda com a banca especialitzada en el mercat de valors mobiliaris.

El 1969 abandonà el caràcter familiar i incorporà nous accionistes; des de llavors experimentà una progressió espectacular: d’una banca petita amb dues oficines i uns recursos aliens de 664 milions de pessetes, passà a tenir el 1982 trenta-cinc oficines repartides per tot l’estat i una xifra de recursos de 43.000 milions de pessetes.

Cap al final del 1981 una sèrie de dificultats -degudes primordialment a les seves inversions en el sector immobiliari i en algunes de les seves filials, i emmarcades dins la crisi econòmica general-, la forçaren a desaparèixer com a banca catalana independent.

El 1982 restà sota el control del Banco de Bilbao. El 1984 tenia 140.959 milions de dipòsits. El 1988, dins el procés de fusió del Banco de Vizcaya i del Banco de Bilbao, fou absorbida per Banca Catalana.

Banca Catalana

(Catalunya, març 1959 – febrer 1984)

Entitat bancària. Sorgida de la compra de la Banca Dorca d’Olot per un grup no bancari d’homes de sectors econòmics diversos. L’any 1961 traslladà a Barcelona la central i canvià el nom per l’actual.

Els anys 1960 i 1970 realitzà una forta expansió a l’empara de la nova llei d’Ordenació Bancària i obrí oficines als Països Catalans, així com en algunes grans ciutats espanyoles. Absorbí el Banc d’Expansió Comercial (Capellades), el 1971, el Banc Mercantil de Manresa, el 1980, i el Banc de Barcelona, el 1980. Aquest mateix any integrà el Banc Industrial de Catalunya amb caràcter de soci majoritari. A petició del Banco de España es féu càrrec de dos bancs en dificultats: el Banc de Girona (1975) i el Banc Industrial del Mediterrani (1979).

El 1981, Banca Catalana encapçalava el primer grup bancari català amb uns dipòsits de 262.226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5.256 empleats. Mantenia també posicions de control sobre el Banc d’Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions. Era el desè grup bancari de l’estat espanyol. A l’exterior tenia sucursal a Nova York i delegacions a Londres, París i Mèxic. L’any 1982, en un ambient de crisi bancària, un fals anunci de suspensió de pagaments provocà una forta sortida de dipòsits. Un primer intent de solució fracassà, en un ambient de moltes connotacions polítiques.

El Banco de España nomenà tres administradors el 1982, els quals anunciaren un fort desequilibri patrimonial, la reducció del capital i una forta ampliació per a revitalitzar l’entitat. L’ampliació fou coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits al desembre de 1982. El 1983 el grup fou traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola.

El 1984 el Banco de Vizcaya, gestor del grup, es féu càrrec de prop del 89% de les accions de Banca Catalana i del control del Banc Industrial del Mediterrani, Banc de Barcelona i Banc Industrial de Catalunya. El 1984, Banca Catalana i el seu grup tenien uns dipòsits de 246.456 milions de pessetes i 403 oficines. Durant la crisi hom retirà el 38% dels dipòsits, fet únic en la història financera catalana. El 1988, dins del procés de fusió del Banco de Vizcaya i el Banco de Bilbao, absorbí la Banca Mas Sardà.

Banc de Sabadell

(Sabadell, Vallès Occidental, 1881 – )

Entitat bancària. Constituïda per membres del gremi de fabricants i d’altres corporacions patronals de Sabadell, amb un capital inicial de 10 milions de pessetes. La seva activitat anà estretament lligada al desenvolupament de la indústria tèxtil llanera; tant, que entre els anys 1882 i 1906 es dedicà a la compra i venda de llana; relacionada amb aquesta activitat funcionà una sucursal a Buenos Aires (1891-94).

Defensà activament els interessos llaners prop del govern, especialment per mitjà del seu vocal director i proteccionista destacat, Joan Sellarès i Pla. El seu creixement s’inicià en aprofitar els avantatges de la nova ordenació bancària de 1962, i s’estengué per la comarca, primer, i per Catalunya després.

La seva activitat és estrictament comercial i ha esdevingut un dels bancs més rendibles de l’estat i el primer banc català per la importància dels seus dipòsits. Aquests, el 1984, eren de 253.124 milions de pessetes. El capital és totalment autòcton.

Enllaç web:  Banc de Sabadell

Automòbil Club de Catalunya

(Barcelona, 1906 – )

(RACC)  Entitat esportiva. Fundada com a continuadora de l’Automòbil Club de Barcelona, per fomentar l’automobilisme. Així mateix forneix amb orientacions pedagògiques, tècniques i legals als conductors associats.

El 1908 organitzà la primera competició automobilística disputada a la península, sobre el circuit SitgesVallmollVilafranca. Del 1916 al 1920 i a partir del 1954 organitza la Volta a Catalunya i el 1969, a Montjuïc, el Gran Premi d’Espanya de Fórmula I.

També organitzà diverses activitats des de Palma de Mallorca i des de Perpinyà. Té delegacions a diversos països.

Enllaç web:  Automòbil Club de Catalunya

Ascó I i II, centrals nuclears d’

(Ascó, Ribera d’Ebre)

Grup de dues centrals nuclears.

La central Ascó I, propietat de FECSA, fou començada a construir el 1973 per Westinghouse. L’explotació comercial fou prevista per al 1982, amb una potència bruta de 930 MWe i neta de 882 MWe.

La central Ascó II, propietat de FECSA (40%), ENHER (40%), HECSA (15%) i Forces Elèctriques del Segre (5%), fou començada a construir el 1974 per Westinghouse. L’explotació comercial fou prevista inicialment per al 1982, per bé que una sèrie d’incidents n’ajornaren la posada en funcionament.

Instal·lades a 1.400 m del nucli d’Ascó, la seva construcció i entrada en funcionament ha originat una forta oposició per part d’un sector important del poble.

Enllaç web:  Associació Nuclear Ascó-Vandellós

Anagrama, Editorial

(Barcelona, 1969 – )

Editorial. Fundada per l’editor Jordi Herralde i Grau, que en fou el director.

Dedicada a la novel·la i a l’assaig en castellà, destaca per la qualitat literària de les obres editades, i per la tasca de difusió d’autors joves, poc coneguts i innovadors, característiques que es reflecteixen igualment en les traduccions d’altres llengües. És present també a l’Amèrica Llatina.

Convoca dos prestigiosos premis: Premi Anagrama, d’assaig (1972), i Premi Herralde, de novel·la (1983).

Ha editat alguns llibres en català i, des del 1997, coedita amb l’Editorial Empúries traduccions en versió catalana i castellana.