(Barcelona, 1875 – Brussel·les, Bèlgica, desembre 1919)
Músic. Deixeble de Melcior Rodríguez d’Alcàntara i d’Enric Morera.
És autor de notables obres simfòniques, obres escèniques (Las bodas de Camacho (1903), La cegueta, Les amants de Palerme i Rossinyol) i l’opereta Barnum.
Residí a Brussel·les fins a la seva mort i hi estrenà amb èxit l’obra Sair Confidentiel (1913).
Harmonitzà cançons populars catalanes, l’Andante Elegíaco (1902) i Primavera (1914).
(Tuixén, Alt Urgell, 1899 – Barcelona, 1981)
“el Ferrer de Tuixén“ Músic tradicional. Violinista autodidàctic i ferrer d’ofici.
Director del Terceto Farré, on tocava amb els seus fills i interpretava diverses tonades tradicionals de la serra de Cadí i de la comarca del Solsonès, així com el repertori de ball popular. L’any 1962 es traslladà a la Seu d’Urgell i el 1972 a Barcelona.
Enregistrà cançons i balls en els discs de l’Associació Arsèguel i els acordionistes del Pirineu.
(Barcelona, 1917 – 1932)
(o Saló dels Evolucionistes) Agrupació artística. Formada per Joan Cortès -que en fou el guia estètic-, els pintors Joan Serra, Alfred Sisquella, Francesc Elias, Ernest Enguiu, Antoni Canadell i Eduard Vergés, l’escultor Josep Viladomat i el músic Juli Pons. Posteriorment se’ls afegiren, més o menys esporàdicament, altres artistes.
Exposaren per primer cop a les galeries Dalmau (1918), presentats per Francesc Pujols, i, més endavant, a les Exposicions Oficials de Belles Arts de Barcelona, on tingueren sala pròpia.
Els unia una gran admiració per Cézanne i un gust per les tonalitats terroses; representaren una reacció contra el luminisme ja estereotipat dels sorollistes i contra el noucentisme classicitzant i constituïren la promoció jove de l’ala realista del noucentisme.
Tot i que el grup es dissolgué abans, el seu darrer acte fou l’exposició de l’any 1932 a l’Ateneo de Madrid, on sota el seu nom exposaren els artistes més significatius de l’art figuratiu català de la seva generació.
(Barcelona, 1730 – Madrid, 1794)
Músic i compositor. Emigrà a Madrid el 1760, ciutat on residí fins a la seva mort, i on es dedicà quasi exclusivament a la música escènica. Fou el primer músic que, el 1778, rebé el títol de mestre compositor, adscrit als teatres municipals de Madrid, juntament amb Blas de Laserna.
Impulsà la tonadilla escènica i n’escriví més de 429, de les quals destaquen Los zagales (1761), El juicio del año (1779), El luto de Garrido (1781) i Garrido enfermo y su testamento (1785). Amb les seves obres lluità contra l’italianisme que dominava les escenes hispàniques.
Fou empresonat dues vegades pel fet d’haver atacar, en les seves obres, figures notables de la cort. Estigué uns quants anys al servei del duc d’Osuna, i es retirà el 1790.
(Barcelona, 1905 – 1907)
Representacions de teatre líric. Organitzades pel pintor Lluís Graner al Teatre Principal de Barcelona.
L’experiència va ésser un intent de crear un teatre líric català d’influència modernista.
Hi van col·laborar els músics Enric Morera, Enric Granados, Felip Pedrell i Jaume Pahissa i els escriptors Àngel Guimerà, Apel·les Mestres i Adrià Gual.
Nom amb què es fundà el Conservatori Superior de Música de Barcelona (1886- ).
(Barcelona, 1945 – )
Músic. Especialista en música i instruments antics, especialment flautes, ha estat professor d’aquest instrument al Conservatori Municipal de Barcelona, des del 1981 director del Museu de la Música d’aquesta ciutat.
Com a concertista, individualment o amb el grup Ars Musicae, que dirigí, ha fet un gran nombre de concerts i enregistraments fonogràfics.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1836 – Barcelona, 15 agost 1896)
Compositor i flautista. Concertista de fama mundial dirigí la seva pròpia orquestra.
Autor de nombroses composicions de danses que es popularitzaren per tot el Principat i s’incorporaren el patrimoni tradicional.
(Praga, Txecoslovàquia, 1581)
Llibre de música de Mateu Fletxa el Jove. Incloïa ensaladas del seu oncle, seves i d’altres autors.
Ha estat editat modernament per Higini Anglès (1955).
(Catalunya, 1908)
Sardana amb text de Joan Maragall i música d’Enric Morera. Per a cor masculí.
La música acompanya amb ritme enèrgic el text escrit prèviament, cas insòlit en les lletres per a sardana de Maragall.
Dades dels Països Catalans 