(Barcelona, 1934 – 1980)
Entitat fundada per entusiastes del jazz. Destinada a cultivar i a difondre aquest estil musical.
Ha contractat les màximes figures mundials i, a partir del 1966, organitza anualment el Festival Internacional de Jazz de Barcelona.
La seva publicació oficial fou el “Jazz Magazine”.
(Aldaia, Horta, 1846 – Montserrat, Bages, 18 març 1909)
Músic i monjo del monestir de Montserrat.
Després d’haver estat organista a Salamanca i a Covadonga, actuà com a mestre de capella de les seus d’Àvila, Valladolid i València.
L’any 1888 ingressà com a monjo a Montserrat i, l’any següent, fou nomenat mestre de l’Escolania, que reorganitzà notablement.
És autor d’una àmplia, bé que desigual, producció religiosa.
(Barcelona, segle XVIII)
Constructor d’instruments de corda. Construí violins i violoncels excel·lents, alguns dels quals han estat comparats als que feia Stradivarius.
Els seus instruments són d’estil italià, fet que sembla indicar un aprenentatge a Itàlia. Se’n conserven alguns.
Fou el pare de Joan Guillamí (Barcelona, 1725 – 1767) Constructor d’instruments de corda. Els seus violins, violoncels i contrabaixos, encara que de qualitat notable, no assoliren les excel·lències dels que construí el seu pare.
(Tàrrega, Urgell, 3 febrer 1872 – 16 novembre 1930)
Músic. Fundà i dirigí l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), que assolí una gran reputació. Recollí en un treball el toc de les campanes de Tàrrega.
Escriví, entre altres, les obres corals: El mercat de Tàrrega, Hortolana lleidatana, A un infant.
(Barcelona, 1928 – 2003)
Flautista. Fill del també flautista Esteve Gratacòs, amb el qual estudià i més tard amplià la seva tècnica amb Jean-Pierre Rampal, amb el qual ha col·laborat sovint.
A partir del 1962 inicià una carrera internacional. Ha fet nombrosos enregistraments.
A partir del 1967 fou solista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 1818 – Madrid, 13 gener 1886)
Músic. Germà d’Àngela. Fill d’un professor d’oboè italià establert a Barcelona.
A divuit anys guanyà la plaça d’oboè a l’orquestra del Teatre de la Santa Creu de Barcelona.
Fou músic major de regiments a Barcelona i a Madrid, ciutat on residí des del 1865, i on fou oboista de la capella Reial de Madrid i professor d’aquest instrument al conservatori de Madrid.
Escriví l’òpera Il proscrito di Altemburgo (1834) i una peça per a quatre orquestres (1852).
(Barcelona, 1886 – 1965)
Fagotista. Fou solista a l’orquestra Pau Casals, a la del Liceu i a la Municipal de Barcelona.
Era professor de fagot als dos conservatoris oficials barcelonins.
(Tarragona, 1894 – Caracas, Veneçuela, 2 juliol 1947)
Músic. Fill de Josep Gols i Veciana i germà de Xavier. Estudià medicina, però aviat col·laborà a les activitats del seu pare.
S’instal·là a Barcelona el 1920, on exercí com a mestre de capella de Santa Maria del Mar; també treballà com a periodista i dibuixant.
S’exilià a Veneçuela, on fundà la Coral Catalana de Caracas i un esbart que prengué el seu nom quan morí.
Fou el pare de Marçal Gols i Cavagliani.
(Barcelona, 21 juny 1928 – 21 març 2020)
Músic. Fill de Joan Gols i Soler. Deixeble de composició de Cristòfor Taltabull i de Serghiu Celibidache.
Habità a Caracas (1940-59), on dirigí, després de la mort del seu pare, la Coral Joan Gols. Dirigí l’Orquestra de Cambra de Joventuts Musicals de Barcelona des del 1960.
El 1964 fou nomenat director de l’Orquestra Filharmònica de Las Palmas de Gran Canaria i del conservatori d’aquesta ciutat.
El 1972 fou nomenat director titular de l’Orquestra Simfònica de Córdoba (Argentina).
(Lleida, 5 setembre 1848 – Barcelona, 20 desembre 1916)
Músic. A partir del 1873 visqué a París, on estrena una Salve Regina, una Sinfonía Mozárabe i Fiesta andaluza (1883), ballet estrenat a l’Òpera de la capital francesa.
El 1885 estrenà, al Liceu de Barcelona, Il rinnegato Alonso Garcia. Escriví nou òperes més, obres simfòniques de cambra i vocals.
Dades dels Països Catalans 