Arxiu d'etiquetes: muntanyes

Tagamanent (Vallès Oriental)

19 Respostes

Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 43,31 km2, 354 m alt, 326 hab (2017)

0valles_orientalSituat al vessant occidental del Montseny, vora el puig de Tagamanent (1.055 m alt), al nord de la comarca. El bosc de pins, alzines, roures i faigs i els pasturatges ocupen una gran part del terme.

Agricultura de secà (cereals, patates, farratges i llegums); petites extensions de regadiu prop del Congost. Ramaderia de bestiar boví i oví. Pedreres en explotació, que donen abast a una destacada indústria de materials per a la construcció. Modernament ha esdevingut lloc d’estiueig i de segones residències. Àrea comercial de Granollers.

El cap del municipi és Santa Eugènia del Congost (amb l’església parroquial). El castell de Tagamanent és a l’extrem occidental del pla de la Calma.

El municipi comprèn, a més, el poble de la Móra, el veïnat de l’Avencó i nombroses masies, algunes ja abandonades.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Solivella (Conca de Barberà)

5 Respostes

Municipi de la Conca de Barberà (Catalunya): 21,37 km2, 489 m alt, 614 hab (2017)

0concaSituat al límit amb l’Urgell, accidentat per la serra del Tallat, al peu del coll de Belltall, al nord de Tarragona. És drenat per diversos barrancs, que desguassen al riu d’Anguera. A la superfície inculta hi ha bosc, garrigar i pasturatge.

Agricultura de secà, amb conreus de vinya, que ocupa aproximadament un terç dels conreus, seguida dels cereals, les oliveres i els ametllers. Cooperativa agrària. Ramaderia de bestiar oví, porcí, boví i avicultura. Petita indústria de la construcció i de l’alabastre. Àrea comercial de Montblanc. Població en descens.

El poble és troba a la plana, al costat de les ruïnes de l’antic castell de Solivella (o castell de Llorac), bastit entre els segles XV i XVI, al puig de Solivella, centre de la baronia de Solivella. Església parroquial de l’Assumpció (1769); també destaca el molí del Senyor (o molí del Caixes), del segle XIII.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Centre d’Estudis Solivellencs

Sant Julià de Ramis (Gironès)

14 Respostes

Municipi del Gironès (Catalunya): 18,80 km2, 128 m alt, 3.447 hab (2017)

0gironesSituat al centre de la comarca, a la confluència del Terri i el Ter, al nord de Girona. Una sèrie d’elevacions, com la muntanya de Sant Julià (200 m alt), on hi ha restes d’un poblat ibèric, formen el congost del Ter.

L’agricultura és bàsicament de secà, amb conreus de cereals (blat, moresc) i farratges; el regadiu produeix hortalisses. Indústria paperera, de ciment, química i de materials per a la construcció. Àrea comercial de Girona. Població en ascens.

El poble és a la muntanya del seu nom, a l’esquerra del Ter, centrat per l’església parroquial (actual santuari) de Sant Julià, romànica (segle XI).

El municipi comprèn, a més, el grup d’hostals del collet de Costa-roja, el veïnat de Sarrià (nucli principal de població), el veïnat i antic castell de Montagut, el veïnat i antic poble d’Olivars i l’antic terme de Medinyà.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Sant Bartomeu del Grau (Osona)

16 Respostes

Municipi d’Osona (Catalunya): 34,40 km2, 868 m alt, 858 hab (2017)

0osonaSituat a l’altiplà del Lluçanès, separat del terme de Gurb pels cingles de Sant Bartomeu del Grau (904 m alt). L’àrea forestal és ocupada per bosc de pins i pasturatges.

Agricultura de secà: cereals (blat, ordi, civada i sègol) i patates. Ramaderia porcina. Indústria tèxtil. S’ha desenvolupat la funció d’estiueig i de segona residència (torres i urbanitzacions). Àrea comercial de Vic.

El poble es formà a partir del 1672 prop d’un antic hostal; el 1780 s’hi bastí l’actual església parroquial.

El municipi comprèn, també l’antiga quadra dels Boquers i les esglésies de Sant Genís Sadevesa i de Sant Jaume de Fenollet.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Puigmal, el

26 Respostes

(Er, Alta Cerdanya / Queralbs, Ripollès)

Muntanya (2.913 m alt) dels Pirineus Orientals, entre els dos termes S’estén en direcció sud-oest – nord-est i separa les valls del Segre i del Freser; els seus vessants orientals limiten amb la vall de Núria, i els sud-occidentals amb la vall del Rigard. Per la collada de Finestrelles (al nord-est) enllaça amb un conjunt muntanyós que arriba fins al pic d’Eina.

Al quaternari hi davallaven glaceres; hi resten testimonis de l’erosió glacial (circs, valls en forma de U). Quant als materials, el contacte entre les pissarres silurianes i gneis ha determinat l’aparició de profundes gorges (com la de Núria).

La vegetació consta de prats entre els 2.000 i els 2.400 m, més avall comença el bosc (pi negre a les parts més altes i pi roig a les baixes). Estació d’esports d’hivern al municipi d’Er.

Puiggraciós

5 Respostes

(Figaró-Montmany, Vallès Oriental)

Santuari (la Mare de Déu de Puiggraciós), situat al vessant septentrional del Puiggraciós (807 m), contrafort oriental dels cingles de Bertí. Segons una tradició, la imatge gòtica (segle XV), abans venerada a la parròquia de Montmany, fou trobada en aquest indret i hom hi celebrava anualment una processó des del mateix segle XV.

El santuari fou bastit en 1701-11 i fou ampliat el cambril i una gran albergueria. Del 1910 al 1936 serví de parròquia de Montmany. Profanat aquest any, fou restaurat el 1954 i la Mare de Déu declarada patrona de la rodalia vallesana.

Des del 1973 resideix a l’antiga casa dels ermitans una comunitat de monges benedictines, filial de Sant Pere de les Puel·les. Conserva la imatge primitiva.

Al cim del Puiggraciós hi ha una torre de l’antic telègraf òptic molt ben conservada, feta el 1854, i als seus peus una petita capella on hom deia que fou trobada la imatge mariana.

Poblet, bosc de

4 Respostes

(Baix Camp / Conca de Barberà)

Bosc de les muntanyes de Prades, estès pels termes de l’Espluga de Francolí, Vimbodí, Montblanc i Prades, des del monestir de Poblet, al nord-est, fins prop de la vila de Prades, al sud-oest.

Hi ha les antigues granges forestals de la Pena i de Castellfollit, propietat de la comunitat.

Ja des del 1172 el monestir aconseguí dels reis gran nombre de drets sobre el bosc i la prohibició que els pobles veïns hi fessin tales i hi pasturessin ramats; Montblanc, l’Espluga, Prades, Rojals i Vimbodí hi reclamaren drets comunals; el 1349 tingué lloc una avinença entre el monestir i la vila de Prades.

poblet_bosc2Però continuaren els incidents, sovint sagnants (com l’assassinat de fra Guillem Tost el 1349, la mort de dos veïns de Montblanc pels guàrdies de Poblet el 1377 i la venjança dels montblanquins aquell mateix any amb l’incendi de la granja de la Pena i la mort dels religiosos que en tenien cura).

Amb la desamortització del segle XIX esdevingué patrimoni de l’estat.

L’any 1984 la Generalitat ho declarà paratge natural d’interès nacional, el qual ofereix moltes possibilitats de fer excursions o passejar fruint del paisatge i de més d’un centenar de fonts naturals, moltes d’aigües ferruginoses.

Pedraforca, el

25 Respostes

(Gósol / Saldes, Berguedà)

Massís de les serres interiors del Prepirineu, situat entre les serres del Verd i de Mata-rodona (sud) i del Cadí (nord). Es un sinclinal calcari molt compacte, les formes estructurals del qual desapareixen sota la coberta de pudingues montserratines, que hi arriben als 2.000 m d’altitud; els material mesozoics formen una escala de corriment damunt les calcàries eocèniques del Cadí.

La seva forma és característica per les parets escarpades a causa de l’aïllament del massís, i especialment pel seu cim, format pel Pollegó Superior (2.497 m), el qual, juntament amb el Calderer (2.491 m), enllaça amb el Pollegó Inferior (2.400 m) per mitjà d’un coll (enforcadura) de materials margosos. El conjunt té l’aparença d’una fantàstica forca, d’on li ve el nom.

Aquests pollegons de calcàries cretàciques redreçades descansen sobre margues cretàciques, als replans de les qual abunden els pins (negre i rojalet). Hi apareixen els fenòmens càrstics (avenç dels Escaladors), típics dels territoris calcaris.

L’any 1982 va ser declarat paratge natural d’interès nacional pel Parlament de Catalunya, per atendre la conservació de la seva vegetació i singular bellesa.

Enllaç web:  el Pedraforca

Olot, regió volcànica d’

16 Respostes

(Garrotxa)

Regió volcànica dels Pirineus orientals, on hi ha una quarantena de cons volcànics, en bon estat de conservació i amb importants corrents de lava basàltica. El focus principal és al pla d’Olot i als seus vessants (el camp de lava ocupa una gran part del pla, uns 25 km2), on la lava afluí seguint la vall del Fluvià i arribà fins a Sant Jaume de Llierca.

Un altre sector important és a la vall tectònica del Ser, al peu de l’escarpament de falla de les serres del Corb i de Finestres, on hi ha els volcans més importants (Santa Margarida i el Croscat); la lava seguí aquí la vall del riu fins al molí de Gibert, passat el Sallent de Santa Pau.

Finalment un tercer grup es pot considerar constituït per una sèrie de volcans situats a la vall del Llémena i de la riera d’Adri.

Al sector d’Olot també hi hagué erupcions antigues, ja que hom troba còdols de basalt als materials pliocènics de la vall del Fluvià. En les erupcions modernes hom reconeix diferents fases que han estat situades totes dins el Quaternari mitjà.

Quant a les formes de relleu, a més dels cons volcànics de tipus strombolià, dels quals n’hi ha amb cràter central (Montsacopa, Santa Margarida), amb cràters laterals (Garrinada), constituïts per escòries petites i uniformes (Montsacopa) o per materials grossers (Montolivet, Croscat), hi ha taules de lava, posades en relleu per l’erosió fluvial diferencial, com a Castellfollit de la Roca o a Sant Joan les Fonts, on es pot veure la constitució interna consolidada en prismes allargats.

Són abundants, al sector del Ser, les acumulacions de lapil·lis (dites al país grederes) i, prop d’Olot, les formacions de laves poroses, consolidades en sectors d’aiguamolls, com en el bosc de Tosca.

L’any 1982, la zona compresa entre les valls del Fluvià i del Ser i la capçalera de les valls d’Aiguabella i Sant Iscle fou declarada, per la Generalitat de Catalunya, Paratge Natural d’Interès Nacional de la zona volcànica de la Garrotxa. Per la mateixa llei foren declarades Reserves Integrals Geobotàniques la major part del cons volcànics i la fageda d’en Jordà. El 1986 fou aprovada la creació del parc natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Enllaç web: Parc natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa

Ogassa (Ripollès)

19 Respostes

Municipi del Ripollès (Catalunya): 45,22 km2, 951 m alt, 228 hab (2017)

0ripollesSituat al vessant sud-oriental de la serra de Sant Amanç fins a la portella d’Ogassa, al nord-oest de Ripoll, el terme s’estén fins a la riba dreta del Ter i del seu afluent, la riera d’Ogassa.

Agricultura pobra, amb conreus de cereals, patates i farratge. Ramaderia de bestiar boví i oví. Hi ha mines de carbó (a l’agregat de Surroca) que havien arribat a representar unes 40.000 tones anuals d’extracció, però actualment, ha causa de les dificultats geològiques del jaciment, han estat abandonades. S’hi fabriquen materials per a la construcció (ciment). Àrea comercial de Ripoll.

L’església parroquial del poble (Sant Martí) fou consagrada el 1024 i hi és venerada la Mare de Déu de Puigdefranca.

El municipi comprèn, a més, el poble de Vidabona, l’antic poble i actual refugi de Saltor, els veïnats del Bac de la Roda i Fogonella.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques