Arxiu d'etiquetes: militars

Casanova i de Mir, Ramon de

1 Resposta

(Vic, Osona, 1811 – Barcelona, 18 octubre 1875)

Militar i agricultor. Germà de Francesc. Hereu de la casa pairal Casanova, del Moianès. Brigadier del cos d’enginyers.

Interessat pels problemes del camp, fou un dels fundadors de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851). Fou comissari regi d’agricultura per la província de Barcelona, membre de la Junta de Comerç, de l’Acadèmia de Ciències i Arts i president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1865).

Publicà Cartilla de agricultura (1862) i diverses memòries: Cultivo de la morera (1840), Necesidad de plantear las escuelas de agricultura profesional (1855), Posibilidad de establecer prados artificiales de secano en España (1857).

Casanova i de Mir, Francesc de

1 Resposta

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1813 – Barcelona, 1898)

Militar i tècnic agrònom. Germà de Ramon. Arribà a brigadier del cos d’enginyers.

Presidí l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1871-72), on impulsà bones iniciatives.

Casanova i Bosch, Rafael

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 març 1701 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1768)

Ciutadà honrat. Fill de Rafael Casanova i Comes.

Combaté com a alferes a les ordres de Manuel Desvalls, que defensava Cardona contra les tropes de Felip V de Borbó.

Després de la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714, passà a la casa pairal dels Bosc, a Sant Boi de Llobregat, on amagà el seu pare.

Cursà els estudis de dret a la nova universitat de Cervera.

Casamitjana i de Rupidera, Francesc de

Deixa un comentari

(Besalú, Garrotxa, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)

Militar. Capità d’infanteria el 1704, fou el primer militar català que prengué les armes a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria.

Participà en la presa de Gibraltar (1704) i fou ajudant del príncep Jordi de Darmstadt. El 1705 tornà a Barcelona, i emigrà a Viena abans de la caiguda de la ciutat.

A l’exili escriví unes interessants Empresas y sucesos gloriosos que consiguieron las armas de Carlos VI en Alemania, utilitzades per l’historiador Francesc de Castellví, que hom guarda a la Biblioteca Imperial de Viena.

El 1717 treballava a la secretaria del segell reial, a Viena.

Casafranca i de Cervelló, Jaume de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Barcelona, 17 gener 1505)

Oficial de la cort de Joan II el Sense Fe i de Ferran II el Catòlic. Descendent de jueus conversos, en els temps de la guerra contra Joan II pujà ràpidament en l’escala dels càrrecs cortesans.

El 1476 acumulava l’ofici d’escrivà amb el molt lucratiu d’obrer major del palau reial de Barcelona, que exercí almenys fins al 1479, que fou inscrit, a efectes de sou, com a escrivà de registre; el 1481 era escrivà de manament; el 1488 esdevingué tresorer reial del Principat i, com a tal, el 1492, el nomenaren comissari dels béns deixats a Catalunya pels jueus expulsats.

Pot ésser considerat el primer editor català, amb la publicació de mil exemplars d’un Llunari que, el 1489, Johann Gherlinch imprimí pel seu compte a Barcelona.

La inquisició causà la seva ruïna i la dels seus familiars. El seu pare, Jaume, fou reconciliat el 1489; la seva mare, Blanca de Cervelló, morí el 1502 a les presons inquisitorials de Saragossa, i, el 1504, el procés d’un dirigent dels conversos judaïtzants, Joan de Sant Jordi, íntim amic de Casafranca i de la seva muller Blanquina Maians, determinà la detenció del matrimoni, que fou condemnat a la foguera, on moriren, ell el 17 gener, i la seva esposa el 23 juny 1505.

Carvajal y Vargas, Luis Fermín de

5 Respostes

(Lima, Peru, 27 desembre 1752 – Llers, Alt Empordà, 20 novembre 1794)

Militar, comte de La Unión, capità general de Catalunya (1794).

En esclatar la Guerra Gran era governador del castell de Figueres (1793). Mort el general Ricardos, li succeí en la capitania general i es possà al front de les forces del Rosselló (1794).

Derrotat al Voló el 30 abril per l’exèrcit francès de Dugommier, provà de crear una línia defensiva davant el castell de Figueres; la manca d’homes i l’efectivitat demostrada pels sometents cridats ocasionalment en poblacions de la frontera el decidiren a ressucitar (maig 1794) el sometent general de Catalunya, que havia estat abolit per Felip V de Borbó amb la Nova Planta.

Aquest sometent, però, no tingué l’eficàcia esperada a causa del seu caràcter obligatori, de la falta d’oficials catalans i de la penúria econòmica: no reeixí a aturar l’exèrcit francès, el qual aconseguí de prendre Cotlliure (26 maig) i la capitulació del castell de Bellaguarda (setembre 1794).

Carvajal fou derrotat, encara, a la batalla de Mont-roig (dita també de Darnius o de la Muntanya Negra), fet que provocà la rendició, sense resistència, del castell de Figueres (novembre 1794). Tant Dugommier com ell moriren a conseqüència de la batalla.

Cartellà, Guillem Galceran de

2 Respostes

(Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1230 – 1322)

Noble i militar. Arran d’un enfrontament amb el veguer del Rosselló (1257), fou derrotat per l’infant Pere (el futur Pere II el Gran) el 1258. Tanmateix, uns anys després va ésser nomenat ambaixador a Tiemcen (1267).

De tornada a Catalunya, participà en la revolta del vescomte de Cardona contra el rei, fou capturat a la caiguda de Balaguer (1280). Seguint l’exemple d’altres conjurats, es reconcilià amb el rei, al qual acompanyà en les expedicions a Barbària i Sicília (1282), Calàbria (1283-85) i en la defensa contra la invasió de Felip III l’Ardit de França (1285).

Tornà a Sicília, on lluità contra els angevins com a capità general dels exèrcits de terra. Per la seva victòria de Catanzaro obtingué el títol de comte (1297). Defensà el castell de Gagliano (1300) i es distingí també en la defensa de Messina (1301).

Tornà a Catalunya després del 1302 (pau de Caltabellotta).

Carreres, Jaume de

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – Milà, Itàlia, 1743)

Militar. Fou ajudant del príncep Jordi de Darmstadt, virrei del Principat, fins que Felip V de Borbó ocupà el tron d’Espanya (1701).

La seva intervenció en la defensa del Principat fins al 1714 fou remarcable. El 1715 manava la cavalleria de la guarnició de Sicília, i l’arxiduc Carles el féu comte de Carreres.

Aviat passà a Sardenya com a governador de la plaça de Càller a les ordres del virrei català marquès de Rubí. En produir-se la invasió borbònica l’any 1717, participà en la defensa de l’Alguer i de Càller, on resistí un setge de sis setmanes abans de capitular (setembre 1717).

Nomenat governador de Tràpani (Sicília) el 1721, resistí els diversos setges borbònics, fins a la capitulació del 1735. D’allí passà a Trieste, on fou nomenat tinent general i governador de la plaça fins que l’emperador el féu lloctinent de Milà (1738), càrrec que exercí fins a la seva mort.

El 1723 li havia estat concedit per l’emperador el marquesat de Carreres.

Cardona-Anglesola i de Requesens, Ramon de

9 Respostes

(Bellpuig, Urgell, 1467 – Nàpols, Itàlia, 10 març 1522)

(dit també Ramon III d’Anglesola)  Militar i virrei de Sicília i de Nàpols.

Prengué part en la campanya del Gran Capità a Nàpols i fou nomenat almirall. Dirigí la conquesta de Mers-el-Kebir (setembre 1505).

Fou nomenat virrei de Sicília per Ferran II el Catòlic (1507) i de Nàpols (1509), on hagué de combatre les revoltes provocades per la introducció de la Inquisició.

General en cap de les tropes de la Santa Lliga (1511), fracassà en l’ofensiva sobre Bolonya i fou derrotat a Ravenna (1512), però posteriorment obtingué diverses victòries (Prato i Florència, 1512; Milà i Vicenza, 1513; Bèrgam, 1514).

Després de la mort de Ferran II continuà en el càrrec de virrei de Nàpols, en el qual fou confirmat per Carles V.

Cardona i Escanero, Gabriel

Deixa un comentari

(Maó, Menorca, 1938 – Barcelona, 5 gener 2011)

Historiador. Fou militar, i formà part de la Unió Militar Democràtica.

Posteriorment es llicencià i doctorà en història a la Universitat de Barcelona, de la qual fou professor d’història contemporània. Un dels millors especialistes en la història de l’exèrcit espanyol contemporani i sobre la Guerra Civil Espanyola.

Entre les seves nombroses obres destaquen Historia del ejercito. El peso de un grupo social diferente (1983), El poder militar en la España contemporánea hasta la Guerra Civil (1983), El problema militar en España (1990) i Weyler, nuestro hombre en la Habana (1997).