(Newcastle upon Tyne, Anglaterra, 26 setembre 1748 – en mar, davant Maó, Menorca, 7 març 1810)
Almirall anglès titulat lord Collingwood.
El 1808, essent comandant general de l’esquadra anglesa de la Mediterrània, amb base a Maó, acceptà l’armistici que li proposà la Junta Suprema de Mallorca i mantingué el blocatge de l’esquadra francesa de Toló, assegurant així la independència de les Illes Balears durant la Guerra del Francès.
La casa on visqué, prop de Maó, es conserva convertida en hotel.
(Felanitx, Mallorca, 1 abril 1915 – Madrid, novembre 1936)
Combatent de l’Exèrcit Popular, durant la guerra civil. Membre de les joventuts d’Esquerra Republicana.
Prestà serveis a infanteria de marina i es distingí a la defensa de Madrid (novembre 1936) com a anti-tanquista utilitzant bombes de mà. Morí en combat.
(Palma de Mallorca, 1812 – 1814)
Centre d’instrucció per a oficials d’infanteria i de cavalleria, anomenat també Col·legi Militar Nacional. Establert pel mariscal de camp Santiago Whittingham i dirigit pel coronel Ramos Sensevé.
Ocupà l’edifici del Col·legi de la Sapiència, alhora que eren instal·lats també a Mallorca el Col·legi d’Artilleria, continuador de l’Acadèmia d’Artilleria de Menorca, i una foneria de canons.
Acabada la Guerra del Francès (1814), tots aquests serveis militars foren traslladats novament a la Península.
(Rosselló ?, segle XIII)
Lloctinent de Jaume II de Mallorca a la senyoria de Montpeller. En 1280 afrontà greus incidents amb el representant del rei de França, el senescal de Bellcaire, que tractava de fer un nou abús de força sobre la senyoria, petita i aïllada, sotmesa de temps a les arbitràries exigències franceses.
La coratjosa actitud de Pere de Claramunt trobà resposta en un atac personal, al mateix dormitori del lloctinent, per uns malfactors que tractaren d’assassinar-lo, per bé que no ho aconseguiren. Els criminals pogueren escapar. Claramunt no es doblegà en tot cas a les pretensions del senescal francès.
(Xàtiva, Costera, segle XVI – França, segle XVI)
Militar. Serví de tinent a Flandes al terç de Pacheco, durant el virregnat de Lluís de Requesens i de Zúñiga. Ascendí a capità.
Es féu famós pel seu heroisme al desembarcament i la batalla de l’illa de Duweland, on fou un dels poquíssims supervivents de la seva unitat. Destacà també a les guerres de Savoia i de França, on trobà la mort en combat.
(Moixent, Costera, 7 juliol 1853 – Madrid, 1 maig 1920)
Militar. Cursà estudis de farmàcia. Participà (1875) en diverses campanyes als Països Catalans i a Navarra (contra els carlins i els cantonalistes), i a Cuba (1876).
Després d’una destinació a Filipines, tornà a Cuba (1894), on comandà les tropes en l’acció de Punta Brava (1896), on morí Antonio Maceo.
Retornat a la Península Ibèrica (1897), ascendí a general de brigada (1908) i de divisió (1914) i fou nomenat (1918) conseller del tribunal suprem de guerra i marina.
(Vivar, Castella, vers 1043 – València, 10 juliol 1099)
(Rodrigo Díaz de Vivar) Guerrer. Sota el vassallatge d’Alfons VI de Castella, operà a Llevant, fent tributaris (1089) els regnes de taifa d’Albarrasí i de València, però, en no presentar-se a una crida del rei castellà, aquest li confiscà els seus dominis.
El Cid, aliat del rei de València, derrotà i va fer presoner el comte Berenguer Ramon II de Barcelona (1090). Conquerí la ciutat de València (1094) en plena època de domini dels almoràvits, els quals no pogueren recuperar-la (1102) fins després de la seva mort.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 abril 1801 – Sevilla, Andalusia, 15 març 1867)
Metge militar.
Autor d’Anales históricos de la medicina en general y biográfico-bibliográficos de la española en particular (1841-45), font d’informació bàsica per a la història de la medicina espanyola.
(Castella, segle XVII – segle XVIII)
Militar filipista. Durant la Guerra de Successió participà com a coronel a les ordres del marquès d’Asfeld en l’incendi de Xàtiva (1707) i en la presa de Bocairent i d’Alcoi, on fou fet presoner per les tropes austriacistes i empresonat al castell d’Alacant (1707).
Acabada la guerra, fou corregidor-governador d’Alacant (1715) i, posteriorment, capità general interí de Mallorca (1722-25).
Possiblement fou ell mateix -o bé un germà seu- el qui substituí José de Armendáriz com a governador militar de Tarragona el 1714.
(Sogorb, Alt Palància, 26 gener 1854 – Madrid, 24 juny 1927)
Enginyer militar i explorador. Acabades les guerres carlines i de Cuba, es dedicà a estudis científics i es traslladà al Marroc (1877), on hi tornà el 1884, i el 1886 un altre cop a la zona occidental del Sàhara, inexplorada fins aleshores.
Resultat d’aquest darrer viatge foren els tractats que serviren de base per al domini de Río de Oro per part de l’estat espanyol.
Retirat del servei actiu el 1903, s’instal·là a València per organitzar les escoles lliures d’enginyers electricistes i mecànics, per a les quals redactà nombrosos llibres de text. El 1908 fou diputat republicà a corts per València.
Publicà Geografía militar de Marruecos (1884) i Expedición geográfico-militar al interior y costas de Marruecos (1885).
Dades dels Països Catalans 