(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Vicealmirall. Per ordre de Jaume II de Catalunya, al capdavant de les naus catalanes lluità en la conquesta de Ceuta (1309) en auxili dels benimerins, aliats dels catalans, com a pas previ per a un atac contra el regne de Granada.
Un cop presa, però, els benimerins decidiren d’auxiliar Granada, i Eimeric hagué d’impedir el pas d’aquests, ara enemics, a la Península.
Pel seu valor fou comparat, a la seva època, amb Roger de Lloria.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Formà al bàndol dels Montcada durant les lluites civils de la minoritat de Jaume I. Fou un dels qui s’avingueren a la concòrdia signada per la seva facció i la dels Cardona (1226).
El 1229 participava a l’expedició per conquerir Mallorca. Hi anà amb les forces portades pels Montcada. Lluità a l’avantguarda a la batalla de la serra de Portopí (12 setembre).
Anys després, el 1238, participà a la conquesta de València. També contribuí a d’altres campanyes valencianes de Jaume I. Aquest recompensà els seus serveis amb cases a la capital i, posteriorment, amb set jovades de terra de conreu.
(Catalunya, vers 1415 – vers 1483)
Militar i senyor de Bell-lloc. Fill de Bernat, senyor del castell de Bell-lloc (Vallès Oriental). Succeí el seu pare el 1442.
Serví el rei Alfons IV el Magnànim com a governador de Menorca (1450). Fou un dels membres elegits pel Consell del Principat per resoldre les disputes entre Carles de Viana i Joan II el Sense Fe (1461).
Durant la guerra civil catalana lluità contra Joan II com a lloctinent de l’avantguarda catalana (1462), en què acredità la seva habilitat en la presa incruenta d’Hostalric, i participà en el setge de Girona, on fou fet presoner (1462).
Alliberat ben aviat, fou elegit diputat militar (1463) i enviat a l’Empordà (1464) amb plens poders per a endegar la guerra. D’ací passà a dirigir la defensa de Tortosa (1464-65).
Serví posteriorment Pere de Portugal com a conseller reial, i també serví Renat d’Anjou.
Acabada la guerra, intervingué a les Corts de Barcelona en 1477-78.
(Pallars, segle XIV – Sagunt, Camp de Morvedre, 27 febrer 1412)
Noble. L’any 1396 defensà el Pallars contra les tropes del comte de Foix. Fou veguer de Barcelona i del Vallès del 1399 al 1405, i lloctinent reial a Cervera (1406).
Des del 1409 fou governador general del regne de València amb la missió de pacificar les bandositats del regne. Contrari a Ferran I d’Antequera, actuà afavorint el bàndol dels Vilaragut en contra dels Centelles.
L’any 1412, en l’última acció important contra Ferran d’Antequera, s’enfrontà a un exèrcit castellà a la batalla de Morvedre i fou vençut i mort.
Els vencedors forçaren el seu fill, Arnau Guillem de Bellera, a passejar el cap del seu pare, clavat en una llança, entre llurs files.
Aquesta derrota facilità la resolució de la qüestió successòria en el compromís de Casp.
(Catalunya, segle XIV)
Militar. Fou una figura important de la Grècia catalana. Era capità d’Atenes, no sols de la ciutat sinó també del castell, la famosa Acròpolis.
Pertanyia al grup polític que preconitzà i aconseguí la reconeixença de la sobirania de Pere III de Catalunya sobre els ducats d’Atenes i Neopàtria.
El monarca li escriví el 1379 perquè es disposés a donar la potestat de la seva governació al vescomte de Rocabertí, que llavors es disposava a anar a Grècia com a lloctinent reial. El vescomte confirmaria Bellarbre als seus càrrecs.
El 1380 rebé, per donació del rei, alguns béns a la ciutat d’Atenes.
El 1383 expressà el desig de retirar-se del servei i de tornar a Catalunya. Pere III li atorgà aleshores una bona pensió.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 17 agost 1714)
Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió.
El 1709, amb el grau de capità, es trobà assetjat durant un mes al castell de Benasc. Tot i la superioritat dels atacants, organitzà sortides que els feren molt de mal, abans que els filipistes es retiressin definitivament. Formant al regiment de la Ciutat de Barcelona, assolí el grau de tinent coronel.
El 25 de juliol de 1713, durant el setge de Barcelona, lluità durament entorn de la plaça i al sector de Montjuïc. El 10 d’agost de 1713, seguint ordres, aconseguí evacuar amb pèrdues mínimes i evitant l’encerclament, la posició avançada de Santa Madrona.
Durant la darrera fase del setge, Villarroel el nomenà comandant fix del baluard de Santa Clara, el 27 de juny de 1714. Els borbònics llançaren el primer assalt a Barcelona, el 12 d’agost pels baluards del Portal Nou i de Santa Clara, en aquest segon l’enemic fou rebutjat heroicament, després d’haver arribat a ocupar-lo parcialment. En aquella lluita resultà malferit i morí uns dies després.
(Barcelona, segle XVII – després 1752)
Militar. Participà, com a capità de la Coronela, en la defensa de Barcelona contra el setge borbònic (1706).
El 1714, després d’un atac a Barcelona i creient caiguda la ciutat, intentà de fugir-ne i, detingut per les tropes barcelonines, fou trobat presoner per l’exèrcit borbònic després de la rendició de la ciutat.
L’any 1715 el superintendent José Patiño el nomenà administrador de la taula de canvi.
(Barcelona, 13 octubre 1797 – Madrid, 12 febrer 1877)
Militar liberal. Prengué part en totes les lluites civils del segle XIX a Catalunya i ascendí a general per mèrits de guerra.
Tingué una actuació destacada en la tercera guerra carlina i arribà a ésser mariscal de camp. Participà en el pronunciament a favor d’Espartero.
Havia estat governador militar de Barcelona i Menorca, capità general de les Balears, d’Aragó i de Castella la Nova i, el 1871, ministre de la Guerra.
(Fontaine-lés-Boulans, França, 1 juliol 1769 – Saragossa, Aragó, 17 gener 1826 )
Militar. Fill de Procopi Francesc de Bassecourt i de Contes, segon marquès de Bassecourt i nebot del primer comte de Santa Clara.
Capità general interí de València (1810-11), reorganitzà les forces valencianes després de la desfeta d’Alcalà de Xivert i sofrí una important derrota a Ulldecona (1810) davant les tropes franceses, que els permeté d’ocupar Tortosa. Deixà actuar lliurement la Junta d’Observació i Defensa del Regne de València, que convocà, i formà una Junta-Congrés.
El 1815 fou nomenat tinent general, i el 1824 era corregidor i governador militar i polític de Barcelona.
(Catalunya, 1698 – Lleida, 1765)
Mariscal de camp. Baró de Maials, senyor de Llardecans i primer comte de Santa Clara.
Governador de Lleida a partir del 1761, promogué, sobretot a les Garrigues, la rompuda d’erms per al conreu d’oliveres, i la creació de l’Acadèmia d’Agricultura (1763), de poca durada. Fomentà, a més, les obres públiques i prengué algunes mesures d’urbanització.
Topà amb els regidors de Lleida, que pretenien de nomenar un batlle per a Almacelles (1763). Aplicà a Lleida les ordinacions de Carles III de Borbó sobre el repartiment industrial, a través d’una relació estadística sobre l’economia (1763).
Fou el pare de Joan Procopi de Bassecourt i de Bryas.
Dades dels Països Catalans 