(Barcelona, 26 novembre 1883 – 27 juliol 1956)
Metge. Fill de Pere Esquerdo i Esquerdo.
Com el seu pare, fou també metge de l’Hospital de la Santa Creu, i professor de la facultat de medicina de Barcelona el 1934.
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 29 novembre 1851 – 29 maig 1922)
Metge internista. Germà d’Àlvar Esquerdo.
Estudià i exercí a Barcelona, on (des del 1882) fou metge numerari de l’Hospital de la Santa Creu, i (des del 1883) professor de clínica mèdica.
Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1884-88) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina.
Fundà i dirigí la revista “La Clínica”. Instituí unes beques d’estudi l’any 1919.
Fou pare de Francesc Esquerdo i Rodoreda.
(Barcelona, 1875 – 20 març 1930)
Metge i editor. Fill de Josep Espasa i Anguera.
Juntament amb els seus germans Josep i Lluís es féu càrrec de l’editorial Josep Espasa i Fills; hi impulsà la publicació d’obres de medicina i contribuí a la creació de l’Enciclopedia Espasa.
El papa Pius IX el féu cavaller de l’orde pontifici de Sant Gregori el Magne.
(Barcelona, 25 novembre 1848 – Blanes, Selva, 1928)
Advocat, economista i polític. Fill de Josep Antoni Elias i d’Aloy, i germà d’Antoni.
Milità en el partit conservador i fou diputat provincial, diputat a Corts i senador per Tarragona (1914).
Fundà a Barcelona el diari “La Protección Nacional”, dedicat a la defensa de les mesures proteccionistes per a la indústria catalana.
Entre les seves obres destaquen Puertos francos: puertos de Marsella, Génova i Barcelona (1901), La crisis en España y sus remedios (1904), Apostolado y propaganda de las Asociaciones y Sindicatos agrícolas (1912) i Informe social agrario (1925).
També fou germà seu Ramon Elias i de Molins (Barcelona, 1 juny 1853 – 27 octubre 1914) Metge. És autor d’obres mèdiques.
(Barcelona, 19 setembre 1792 – 20 juny 1858)
Metge. Estudià medicina a la Universitat de Cervera, i es doctorà en cirurgia a Barcelona, on fou deixeble de Pere Castelló.
Fou metge major de l’Hospital de la Santa Creu, catedràtic de clínica mèdica, secretari de la Junta Superior de Medicina i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Arribà a ésser metge de cambra de Ferran VII de Borbó.
Publicà nombrosos articles i discursos, entre els quals destaca la clau topogràfica com a model de tots els metges del Principat.
Alertà sobre els perjudicis dels gasos de les fàbriques per a la salut pública.
(Barcelona, 25 abril 1905 – Manchester, Anglaterra, 30 març 1957)
Metge. Durant la guerra civil (1936-39) organitzà els serveis de transfusió de sang de l’exèrcit de la República.
En acabar la guerra passà a la Gran Bretanya, des d’on col·laborà amb els diversos serveis sanitaris dels aliats. Des del 1940 dirigí el Departament de Patologia de l’hospital Ancoats de Manchester, i nou anys més tard el del Boot Hall Children’s Hospital, i el del Monsall Hospital, d’aquesta mateixa ciutat.
Publicà Anàlisi i tècnica exploratòria de la glàndula hepàtica (1934). El 1947 li fou atorgat el premi Prat de la Riba per l’estudi Histopatologia d’una capa d’epiteli semiescamós pla que cobreix les mucoses digestives.
Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950.
(Tarragona, 1 desembre 1915 – Granada, Andalusia, 31 març 1998)
Metge. Especialitzat en dermatologia al costat de Xavier Vilanova.
Fou catedràtic a les universitats de Santiago de Compostela (1954) i Granada, en la qual féu una extensa tasca assistencial i científica, sobretot en el camp de la cirurgia cutània, el tractament dels tumors de la pell i la reparació estètica de les cicatrius.
Ha impulsat la branca quirúrgica de la dermatologia.
(Barcelona, 28 novembre 1798 – Madrid, 6 febrer 1863)
Metge. Es distingí en l’epidèmia de còlera de 1821. Estudià a fons aquesta malaltia, encara que el govern li negà tot ajut.
Els seus escrits són nombrosos.
(Barcelona, 13 maig 1820 – 16 setembre 1904)
Químic, metge i farmacèutic. Fou el primer que assajà la llum elèctrica a Barcelona (1866).
És autor de nombrosos escrits (Tratado elemental de química industrial, 1850), especialment de col·laboracions periodístiques. Dirigí la revista “La Abeja Médica Española”.
Fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i catedràtic de química a la Universitat de Barcelona.
(la Canonja, Tarragonès, 1816 – Barcelona, 1909)
Metge alienista.
Visità França a fi d’assabentar-se de les noves tècniques emprades; al seu retorn creà la Fundació Dolsa, que establí l’Institut Frenopàtic de les Corts (Barcelona).
El succeí en la direcció de l’Institut el seu fill Lluís Dolsa i Ramon.
