(Barcelona, 1873 – Sitges, Garraf, 1924)
Metge. Fou deixeble dels doctors Bartomeu Robert i Jaume Ferran, amb els quals estudià clínica i bacteriologia, respectivament.
Fou professor de patologia i clínica mèdica a la Universitat de Barcelona del 1905 al 1920, any en què n’obtingué la càtedra. Fou nomenat degà de facultat el 1924.
Investigà sobre la tuberculosi i publicà Tratado de patología y clínica médica, en quatre volums, escrit en col·laboració amb Royo Vilanova.
(Aitona, Segrià, 18 octubre 1803 – Barcelona, 1 gener 1872)
Metge. Va ser el primer catedràtic de medicina legal, toxicologia i higiene pública a la facultat de Barcelona.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès i vice-president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà, entre altres obres sobre medicina, Tratado de medicina legal (1848).
El seu germà fou Miquel Ferrer i Garcés (Aitona, Segrià, 1817 – Lleida, 1896) Polític i advocat. Fou governador civil de Barcelona durant la Primera República (1873).
(Tortosa, Baix Ebre, 13 desembre 1829 – 27 novembre 1885)
Metge i escriptor. Fou regidor i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Tortosa.
Col·laborà en diverses publicacions professionals i fou un dels fundadors del periòdic local “La Voz del Progreso”.
Escriví uns Anales de la historia de Tortosa desde su fundación hasta nuestros días (1867).
(el Masnou, Maresme, 11 agost 1876 – Barcelona, 5 juny 1955)
Veterinari i metge. Estudià simultàniament les dues disciplines a Saragossa.
Ingressà al Cos de Sanitat Militar (1900) i, juntament amb el seu germà Josep, fundà (1906) la “Revista Pasteur”, anomenada un any després “Revista Veterinaria de España”.
Traduí i publicà les obres veterinàries estrangeres més importants aparegudes durant la primera meitat del segle XX a la Biblioteca Veterinaria de España (fundada el 1912).
Fou president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona (1928-30), ponent i integrant del comitè organitzador del primer congrés veterinari espanyol (1929) i acadèmic corresponsal de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
És autor de nombrosos treballs doctrinals de ciència veterinària.
(Castellterçol, Moianès, 4 desembre 1858 – Barcelona, 22 febrer 1916)
Metge i polític. Estudià a Barcelona amb Bartomeu Robert i Jaume Pi i Sunyer i s’especialitzà en ginecologia, especialitat de la qual el 1893 guanyà la càtedra de la Facultat de Medicina de Barcelona, i fou un dels introductors de la cirurgia ginecològica.
Publicà un important Tratado de ginecología (1903-06). Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1914) i la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-16), i el I Congrés de Metges de Llengua Catalana (1913).
En política, fou un dels fundadors de la Unió Regionalista (1900) i en promogué la fusió amb el Centre Nacional Català, de la qual sorgí la Lliga Regionalista, partit del qual fou vicepresident. Fou senador per Barcelona (1914-16).
Fou el pare de Miquel Fargas i Raymat.
(Barcelona, 8 juny 1823 – 2 maig 1886)
Metge i col·leccionista. Fou catedràtic d’anatomia aplicada a les arts a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Publicà diversos treballs de la seva especialitat, fou membre de la Acadèmia de Medicina i Cirurgia i un dels fundadors de l’Associació Artística Arqueològica.
Reuní una important col·lecció d’estampes i gravats, actualment als museus municipals d’Art de Barcelona.
(Solsona, Solsonès, 31 maig 1878 – Barcelona, 3 octubre 1913)
Metge i escriptor. Fou fundador i president de la Lliga Vegetariana de Catalunya i director de la “Revista Vegetariana” (1908-09).
Per la seva Topografía médica de Solsona li fou concedit el premi de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Fundador de la revista “Atlàntida”, entre els seus poemes excel·leix Lo Geni Català (1905), de to popular i floralesc.
(Llívia, Baixa Cerdanya, 23 abril 1778 – Madrid, 11 gener 1839)
Metge, antropòleg i filòsof. Format a Barcelona i Montpeller. Fixà la residència a Madrid, on promogué la creació de l’Academia de Ciencias (1855).
Escriví un llibre intitulat La filosofía de la legislación natural fundada en la antropología o en el conocimiento de la naturaleza del hombre (1838), en la qual desenvolupà el seu ideari rousseaunià i liberal amb influències de la frenologia alemanya.
Era de l’opinió que l’educació progressiva havia d’ésser la base damunt la qual se sustentaria una nova societat.
(Olot, Garrotxa, 23 novembre 1805 – 21 juliol 1871)
Metge i escriptor. Després d’estudiar filosofia a Girona i medicina a Cervera, València i Barcelona, exercí a Olot i Mataró, fins que passà a Barcelona, on es dedicà principalment a la literatura.
Seguidor del grup d’iniciadors del moviment de la Renaixença, prengué part en la tasca de restauració de la llengua.
Es va dedicar a la literatura humorística amb el pseudònim de Lo Tamboriner del Fluvià, però es destacà com a assagista: Elements de poètica catalana i diccionari de la rima (1852) i Gramàtica de la llengua catalana (1857).
Conreà el gènere dramàtic amb obres de caire popular, com La Tuietes del Malloll (1865) i La festa del Santuari.
(Lleida, 13 maig 1880 – 6 desembre 1951)
Metge, polític i poeta. Fou tinent d’alcalde de Lleida i diputat provincial per Balaguer. Milità al partit republicà i fou conseller de la secció de beneficència i sanitat de la Mancomunitat de Catalunya.
Afecte al grup radical, fou elegit diputat durant la República (1933). Va ser ministre de Treball en governs presidits per Lerroux i Samper (1933-34).
Va escriure els llibres de poesia en català Campànules (1923), Clarors (1925), Floralesques (1928), L’argall (1931), Arquimesa (1936) i Corrandes i madrigals (1946).
