(València, 26 octubre 1820 – 22 abril 1880)
Mestre d’escola i periodista. S’establí a Menorca, on fundà i dirigí el Col·legi Maonès. Durant la revolució del 1868, pertanyé a la comissió municipal d’ensenyament de Maó.
Dirigí el “Diario de Menorca” (1858-66) i el “Diario de Mahón” (1866-69).
És autor de Vocabulario castellano-menorquín y viceversa (1869), Diccionario menorquín-castellano, que deixà inacabat, Guía de forasteros en Menorca (1864), etc.
(Oriola, Baix Segura, 7 octubre 1548 – 15 novembre 1600)
(o Ginés Pérez de la Parra) Músic. Mestre de capella d’Oriola fins al 1581, de la seu de València i de l’església del Corpus Christi (1581-95). A partir d’aquesta última data residí a Oriola, fins a la seva mort.
Se n’han conservat quaranta obres de tres a sis veus, salms a quatre veus i un Magnificat, un Gloria laus i un Miseremini fidelis, a cinc veus. Fou també l’autor d’uns quants fragments polifònics, d’una gran qualitat, per al Misteri d’Elx.
La seva figura ha estat estudiada per Felip Pedrell.
Giner (Illes Balears, segle XVI) Pintor. Establert a València durant la segona meitat del segle XVI.
Damià Giner (Xàbia, Marina Alta, segle XVI – País Valencià, segle XVI) Frare observant. Fou ministre provincial de l’orde. És autor d’uns Comentarii Scoti in IV libros sententiarum in faciliorem, et clariorem methodum redacti (València, 1598).
Francesc Giner (Illes Balears, segle XVI) Escultor. Trobant-se a València el 1588, el beat Juan de Ribera li encarregà una imatge de Crist Mort per al monument de Setmana Santa del col·legi de Corpus Christi.
Gregori Giner (Alcoi, Alcoià, 1727 – Manila, Filipines, 1778) Religiós agustí. És autor d’un Flos sanctorum i de quatre volums de sermons en tagal. Promogué millores urbanes en diverses poblacions filipines.
Joan Giner (Catalunya, segle XVIII) Mestre i músic. Fou organista a Arbeca. És autor d’una Aritmètica.
Joaquim Giner (València, 1730 – 1755) Gravador. Autor de treballs notables.
Sebastià Giner (València, segle XVIII) Escriptor i jesuïta. Fou mestre de retòrica al Seminari de Nobles. És autor d’una obra dialèctica, publicada el 1741.
(Campos, Mallorca, 1580 – Palma de Mallorca, 1661)
Frare franciscà. Excel·lí en l’ensenyament i guanyà fama pel seu saber. Fou definidor i general de Mallorca del seu orde.
Deixà escrites en llatí diverses obres de caràcter filosòfic.
Francesc Gil (Canals, Costera, segle XVI – València, 1606) Gramàtic. Mestre de gramàtica de l’estudi general de València (1581-1604). És autor d’un col·loqui teatral en vers llatí i castellà, representat a l’estudi general el 1585.
Joan Tomàs Gil (Alacant, 1705 – País Valencià, segle XVIII) Frare de l’orde de Predicadors. És autor de biografies de santa Caterina de Ricci i de sant Vicent Ferrer, entre d’altres escrits.
Joaquim Gil (València, 1767 – després 1827) Músic. Actuà com a tenor de la catedral de Sogorb a partir del 1787 i fou nomenat catedràtic de cant pla del seminari de València. Escriví el tractat Breve introducción del canto llano (1828).
Josep Gil (València, 1759 – Montcada de l’Horta, Horta, 1828) Escultor. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. La major part de les seves obres foren de caràcter religiós i funerari. Fou el pare de Josep Gil i Nadales.
Pere Gil (País Valencià, segle XVI) Metge i filòsof. Era doctor en filosofia i en medicina. Fou catedràtic de la Universitat de València. El 1554 publicà les seves Instituciones dialecticae.
(Xàtiva, Costera, segle XV – Roma ?, Itàlia, 1465)
Religiós dominicà. Fou lector de la seu de Tortosa. Destacat promotor de la reforma del seu orde, el 1440 fou vicari del mestre general per a tots els convents reformats. Fou també provincial (1441-50).
El 1455 es traslladà a Roma i fou nomenat mestre del Sacre Palau per Nicolau V.
Escriví, entre altres obres, Epistola per modum tractatus ad Alphonsum, Aragoniae regem, de conceptione Beatae Virginis.
(Perpinyà, 20 març 1952 – )
Escriptor, dibuixant i mestre. Preocupat per la cultura catalana, la seva obra s’inscriu en l’inconformisme i en la denúncia.
Col·laborador en diaris i revistes, ha conreat la narració –Tor Vabel (1979), Hava (1981)-, la poesia –Fang tou (1976), Falsa alarma (1979), Telediari (1980), Autoplàstia del cargol tocat del bolet (1988)-, la poesia visual –Ten variations, Quadrícula (1979), Ics (1982)-, l’assaig –Teoria de les ics (1989)- i el dibuix.
(València, 1541 – Manila, Filipines, 1607)
Frare dominicà. Fou deixeble de Lluís Bertran, del qual seria successor com a mestre de novicis.
Des del 1596 era a les Filipines. Fou prior del convent de Manila.
És autor d’una Carta al maestro fray Vicente Justiniano Antist sobre el estado de la religión cristiana en las partes orientales (1602).
(València, 1726 – 9 juny 1778)
(o Galceran) Gravador. Format a València, l’any 1750 anà a Madrid, i després treballà per al capítol de la catedral de Toledo, li encarregà la restauració d’unes planxes que el cardenal Portocarrero havia enviat a Roma. L’Academia de San Fernando el nomenà individu de mèrit l’any 1762.
Novament a València, fou mestre de gravat de Joaquim Ballester i Pasqual Pere Moles.
La seva producció artística comprèn més de set-cents gravats, entre els quals destaquen Espectacle de la natura, La monarquía hebrea i Escola del cavall.
Dades dels Països Catalans 