(Llofriu, Baix Empordà, 16 abril 1883 – Buenos Aires, Argentina, 17 desembre 1961)
Poetessa. Més coneguda pel pseudònim Gràcia B. De Llorens. Mestra rural.
Es traslladà a l’Argentina i col·laborà en diversos publicacions, sobretot a “Ressorgiment”, de Buenos Aires.
Publicà: Esplais de llunyania (1919) i Branca florida (1933), reculls de poesia patriòtica, religiosa i amorosa d’influència verdagueriana.
(Barcelona, 27 abril 1820 – Catalunya, segle XIX)
Mestre de música. Fou professor de cant al Conservatori del Liceu.
El 1851 anà a Itàlia, i el 1855 s’establí a l’Havana, on ensenyà i fou director d’un teatre.
Novament a Barcelona, continuà dedicant-se a l’ensenyament i fundà la Societat Lírico-dramàtica del Cercle del Liceu.
És autor d’algunes fantasies i d’un mètode de cant.
(Barcelona, 1750 – Còrdova, Andalusia, 3 novembre 1822)
Compositor. Format al monestir de Montserrat, fou mestre de capella de les catedrals de Girona i de Còrdova.
De la seva producció, que comprèn unes tres-centes obres, sobresurten diverses composicions religioses, escrites per a veus i acompanyament orquestral, i l’oratori A Santo Tomás de Aquino (1786).
(Barcelona, 1915 – 5 febrer 2001)
Mestra. Especialitzada de l’ajuntament de Barcelona.
A partir de l’any 1958 promogué dins el moviment escolta català les activitats d’expressió de tot tipus. Ha organitzat molts cursets d’expressió per a mestres responsables de grups d’infants i joves.
Escriví juntament amb la seva germana Maria Aymerich i Barbany el llibre L’expressió, mitjà de desenvolupament (1967).
L’any 1991 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.
(Catalunya, segle XIII – després 1356)
Mestre d’esgrima d’Alfons III el Benigne, de Pere III el Cerimoniós i dels fills d’aquest, Joan i Martí; fou també porter reial.
El 1336 fou enviat pel rei Pere III a Utiel amb altres consellers seus per parlamentar amb el noble rebel Pere de Xèrica; els missatgers foren empresonats per aquest, tret d’Antist, que pogué fugir i avisar el rei de la trampa preparada contra ell mentre esperava, desprevingut, en terres de Pere de Xèrica, llur retorn.
(Catalunya, segle XVIII – 1822)
Pintor i teòric de l’art. Vocal de la Junta de Comerç barcelonina, càrrec que conservà sota la dominació napoleònica per la seva actitud fidel envers la monàrquia francesa. Fou mestre de dibuix dels primers romàntics vuitcentistes catalans.
La seva obra pictòrica s’inspirà en els clàssics dels segles XVI i XVII (Correggio i Tiziano, fonamentalment).
Entre les seves obres conegudes cal citar dues Adoracions dels Pastors i Miracle de sant Josep Oriol.
Com a teòric de l’art, publicà alguns textos doctrinals neoclàssics, com Discurso sobre la enseñanza del dibujo (1809).
(Sanaüja, Segarra, 7 novembre 1786 – Barcelona, 23 novembre 1853)
Compositor. Mestre de capella a la catedral de Sogorb, a Santa Maria del Mar (Barcelona), a la catedral de València, a la de Sevilla, a la capella reial de Madrid, a la catedral de Bordeus (1836), a París (1845) i a la basílica de la Mercè (1849-53).
Compongué dos oratoris: La dulzura en la virtud i El juicio final, misses, misereres, etc., i publicà un Recueil de Cantiques i un Traité d’harmonie (París, 1848) que fou també editat a Barcelona (1848) amb el títol Tratado teórico práctico de armonía y composición.
(Barcelona, 1561 – Madrid, 10 maig 1626)
Mestre del futur Felip IV de Catalunya. Fou un dels pocs de l’estament militar català de l’època que posseïa una formació humanística i un coneixement de llengües orientals.
Arran del seu nomenament com a tutor del príncep Felip (1612) abandonà Barcelona per la cort. Figurà des d’aleshores entre els personatges influents als quals els consellers barcelonins recorrien per tal d’obtenir ajuda.
Ordenat sacerdot, rebé l’abadia d’Alcalá la Real i l’administració de l’arquebisbat de Granada.
Deixà inèdits entre altres treballs un Compendio de la Historia General de España, unes instruccions sobre el govern dirigides al comte-duc d’Olivares i un Parecer sobre la residencia de obispos.
(Catalunya, segle XIV – Lleida, 1350)
Metge i mestre. Va escriure una epístola dirigida als paers de Lleida Regiment de preservació a epidèmia o pestilència e mortaldats (1349), tractat de profilaxi més que no pas de tractament de la temible pesta.
Fou una de les primeres víctimes quan la pesta assolà Lleida l’any següent (1350).
(Collbató, Baix Llobregat, 18 novembre 1871 – Madrid, 2 desembre 1932)
Compositor. El seu germà Camil li ensenyà les primeres nocions de solfeig. Estudià harmonia i composició a Barcelona amb Josep Ribera. Després d’un quant temps d’exercir de mestre de capella en un asil de Màlaga, ocupà el mateix càrrec a Barcelona al Col·legi del Loreto.
Fou un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891), al qual dedicà les seves obres corals. Es destacà especialment en el gènere teatral, gràcies al seu talent dramàtic i a la seva força lírica.
Algunes de les primeres obres seves són escrites en col·laboració amb J. Giménez, R. Calleja i A. Saco del Valle. El 1895 estrenà al Teatre Novetats de Barcelona Arthús, òpera en tres actes, damunt text de S. Trullol i Plana, i Euda d’Uriach (1900), basada en una obra d’Àngel Guimerà.
Es traslladà a Madrid, on triomfà com a autor de les sarsueles Don Lucas del Cigarral (basada en la comèdia Entre bobos anda el juego, de F. de Rojas i estrenada el 1899), La balada de la luz (1900), Doloretes (1901), El tirador de palomas (1902) i Bohemios (1903; transformada en òpera l’any 1920); Juegos malabares (1910), Anita la risueña (1911), Maruxa (1914; convertida també en òpera l’any 1915), El señor Pandolfo (1916), Trianerías (1919), Balada de Carnaval (1919), Doña Francisquita (1923), Talismán (1932, estrenada el 6 de desembre, quatre dies després de la mort del compositor), etc.
Escriví també una de les més notables col·leccions de lieder de l’època: Canciones epigramáticas (1915-16). Entre les seves obres corals es destaquen la cèlebre L’emigrant (1890) i Follies i paisatges, suite en cinc parts (1928).
Fou conferenciant i autor de llibres com Sofia (1923), L’entusiasme és la sal de l’ànima (1927) i el recull d’articles i conferències pòstum Julia (1971).
Dades dels Països Catalans 