(Catalunya, segle XI)
Magnat. Fou un dels assistents a l’assemblea en què fou decidida la reducció del nucli inicial dels Usatges de Barcelona, i cortesà influent del temps de Ramon Berenguer I de Barcelona.
Amat Eneas
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: magnats
Lloria, Roger de -almirall-
(Scalatea, Itàlia, 17 gener 1250 – València, 19 gener 1305)
Almirall de la flota catalana (1283). Magnat sicilià al servei dels monarques de la corona catalano-aragonesa. De petit passà a Catalunya amb la seva mare, Bella d’Amici, dida de Constança de Sicília; molt aviat es casà amb Margarida Llança, germana de Conrad Llança.
Pere II el Gran el nomenà almirall el 23 d’abril de 1283 i li confià la defensa de Sicília contra els angevins. El 8 de juliol de 1283 va desfer l’estol de Carles I d’Anjou al port de Malta i s’apoderà de les illes de Malta i Gozzo. Aquesta i altres accions de les naus catalano-sicilianes determinaren que Carles d’Anjou emprengués una àmplia ofensiva naval contra Sicília, dirigida pel seu fill Carles II el Coix.
Roger de Lloria sorprengué i desféu l’estol angeví al golf de Nàpols el dia 5 de juny de 1284, i féu presoner el mateix Carles el Coix, que després serví al sobirà catalano-aragonès d’objecte de negociació. En una expedició per la costa africana, s’apodera de l’illa de Gerba (setembre 1284).
Quan, el maig de 1285, els croats francesos de Felip III l’Ardit començaren a penetrar a Catalunya, Pere el Gran el cridà a Barcelona perquè amb les seves naus obstruís el proveïment de l’exèrcit francès per mar. L’almirall es presentà el 24 d’agost al port de Barcelona, i pocs dies després (la nit del 3 al 4 setembre 1285) va desfer totalment l’armada francesa al golf de Roses; els seus homes feren dels vençuts una matança atroç i un immens botí. La victòria significà la fi de la croada i la retirada de les tropes franceses del Principat.
Lloria acompanyà Alfons II el Franc en la conquesta de Mallorca (1285-86) i d’allí fou novament enviat a Sicília, on es posà al servei de Jaume de Sicília (futur Jaume II el Just), germà de l’anterior. Reorganitzà la marina siciliana i menà una sèrie de victorioses expedicions: el març de 1286 saquejà les costes franceses des del cap Leucata fins a Aigüesmortes, el juny de 1287 derrotà un estol de naus pontifícies i angevines (davant de Punta Palinuro, Basilicata) i l’any 1269, juntament amb el rei Jaume de Sicília, portà una ofensiva contra Calàbria i assetjà Gaeta.
Quan Jaume II, ja rei de la corona catalano-aragonesa, firmà el tractat d’Anagni (1295), que lliurava l’illa a la Santa Seu, Roger de Lloria, com molts magnats catalano-aragonesos i sicilians, es negà a acceptar el tractat i féu costat a la coronació de Frederic II de Sicília (març 1296), germà de Jaume II, com a rei de Sicília.
Després, per desavinences personals amb Frederic, tornà al servei de Jaume II, que, en compliment dels compromisos d’Anagni, l’envià contra els sicilians. El 1298 s’apoderà de Pati, el 4 de juny de 1299 derrotà la flota siciliana al cap Orlando i poc després a Ponça, on féu presoner l’almirall Conrad Dòria.
Els sobirans li havien donat extenses propietats a les contrades de València i d’Alacant, on es retirà després del tractat de Caltabellota (1302).
A la seva mort, fou enterrat al monestir de Santes Creus.
Claris i Casademunt, Pau
(Barcelona, 1 gener 1586 – 27 febrer 1641)
Polític i eclesiàstic. Pertanyent a una noble família originària de Berga, cursà estudis de dret i després seguí la carrera eclesiàstica. El 1612 fou nomenat canonge de la seu d’Urgell, que era aleshores un focus d’oposició a la política eclesiàstica del govern d’Olivares, el qual pretenia imposar el delme sobre els béns eclesiàstics.
Claris excel·lí aviat per la seva ferma actitud en defensa dels privilegis del seu país. A les Corts del 1626 intervingué com a síndic del capítol d’Urgell, que també representà en els consells provincials i a Barcelona, on residí molt de temps. El 1632 entrà a formar part de la llista de diputats.
El 1636 prengué part en l’organització de l’oposició al bisbe Pau Duran, decidit reialista, que havia estat promogut al bisbat el 1634. El 1638 fou elegit diputat del braç eclesiàstic, càrrec que portava annex el de president de la Generalitat.
L’allotjament de les tropes dels terços al Principat, a causa de la guerra amb França, havia creat un clima molt tens que feia preveure enfrontaments. Pel març de 1640, complint ordres reials, el virrei manà empresonar al diputat militar Francesc Tamarit i sotmeté Claris a un procés, del qual fou absolt per falta de proves. Pel juny de 1640, en esclatar obertament la revolta (el Corpus de Sang), i s’inicià la guerra dels Segadors. Claris i els altres membres de la Generalitat trencaren definitivament amb el govern d’Olivares.
Davant la intervenció del govern central -un exèrcit de 25.000 homes que comandava el marquès de Los Vélez-, els representants catalans gestionaren l’ajut militar francès, que se signà a Barcelona el 20 d’octubre. Amb l’avanç de les tropes castellanes, que ocuparen Tortosa i Tarragona, Claris aconseguí d’enfortir els llaços amb França.
El 18 de gener de 1641, Catalunya es convertia en República sota la tutela militar francesa; el 23 de gener, Lluís XIII fou reconegut com a rei, i fou nomenada una junta de guerra amb participació de militars francesos; el 26 de gener, el marquès de Los Vélez fou derrotat a Montjuïc. La intensa activitat desplegada degué afectar la seva salut, ja que emmalaltí i morí al cap de poc temps.
Fou germà seu Francesc Claris i Casademunt (Barcelona, segle XVI – segle XVII) Prohom. El 1638 fou elegit Conseller Segon de Barcelona. Col·laborà a l’actitud política del seu germà, que el mateix any era elegit Diputat Eclesiàstic de la Generalitat.
Dades dels Països Catalans 