(Llíria, Camp de Túria, 2 març 1791 – 28 maig 1867)
Advocat i erudit, Jurisconsult de la casa d’Alba, fou empresonat per les seves idees liberals.
Escriví i publicà el Diccionario valenciano-castellano (1851), reeditat amb èxit, i ajudà els renaixentistes valencians en llur presa de consciència del fenomen de la llengua i de la cultura.
Poblat de l’edat del bronze, situat al nord-est de la ciutat.
Assentament ibèric. És un nucli de petites dimensions (uns 1.000 m2), situat en un turó a la falda de la serra de la Calderona, i articulat entorn d’un carrer central, amb les habitacions adossades a un mur de fons.
S’hi han documentat les restes d’una gran casa senyorial i diferents recintes destinats a la molta, el premsat, la cuina i la metal·lúrgia.
El conjunt s’ha interpretat com a residència i el centre d’explotació del territori d’un propietari agrícola ibèric del segle III aC.
Partida i caseriu, a uns 500 m al sud de la ciutat.
(Llíria, Camp de Túria, 1879 – Ontinyent, Vall d’Albaida, 24 maig 1945)
Compositor. Fou director de l’Institut Musical de Giner, a València, i de la Banda de Música d’Ontinyent.
Autor d’obres corals populars, com Cançons d’alegria i Cançons per al poble, d’obres escèniques, com Ama, hi ha foc? i A la vora del riu, mare, i de contes escolars, música religiosa i música simfònica.
(Llíria, Camp de Túria, segle XVIII – 1774)
Religiós franciscà. Tingué gran fama com a orador sagrat i deixà escrits molts dels seus sermons.
Francesc Esteve (València, 1682 – 1766) Escultor. Nombroses obres seves poden ser contemplades a les esglésies de la seva ciutat natal. Fill seu era Josep Esteve i Bonet, el qual continuà la tradició familiar.
Gaspar Esteve (Barcelona ?, segle XV – segle XVI) Escriptor dominicà. Excel·lí com a predicador. Assolí gran fama. Fou prior del convent de Barcelona i posteriorment provincial. Escriví Tractatus in defensionen ecclesiasticae immunitatis et libertatis, impresa a Roma el 1520, en que defensà diversos aspectes del fur eclesiàstic.
Jacint Esteve (Llíria, Camp de Túria, 1776 – País Valencià, segle XIX) Pintor. El seu quadre representant Alfons IV el Magnànim en rebre el cardenal de Foix es troba al Museu de València.
Joan Esteve (València, segle XV) Escriptor. Escriví, cap al 1473, un recull de frases llatines amb l’equivalent en català, de gran valor lingüístic i dialectològic: Liber elegantiorum latina et valentiana lingua (Venècia. 1489).
Josep Esteve (País Valencià, segle XVI) Escultor. És autor del retaule de l’església de Bocairent, amb pintures de Joan de Joanes, i del retaule de la Concepció al monestir de Sant Miquel dels Reis de València.
Llucià Esteve (País Valencià, segle XVIII) Escultor. Treballà amb Ignasi Vergara a la seu de València. No és parent de Josep Esteve i Bonet i la seva família d’escultors.
Rafael Esteve (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Metge. Pertanyia al Consell de Cent. En 1712-13 fou conseller tercer. Coincidí amb la decisió de prosseguir la guerra contra Felip V de Borbó, malgrat l’evacuació de les tropes imperials, actitud que el Consell afavorí. Després de la capitulació de la ciutat, els borbònics li confiscaren els béns.
Tomàs Lleonard Esteve (València, segle XVII) Arquitecte i escultor. Autor de la portalada de l’església parroquial de Llíria (1627-72) i del frontal de l’altar major de la seu de València (1684). Amb Vicent Abril acabà l’església principal de Benigànim (vers 1637).
Vicenç Esteve (Barcelona, segle XVIII – 1788) Religiós mercenari. El 1771 fou provincial de l’orde. Tingué fama de bon predicador. Deixà escrita una col·lecció extensa de sermons i panegírics.
(Llíria, Camp de Túria, 1850 – Barcelona, 5 febrer 1878)
Dirigent anarquista. Fou mestre d’escola i milità a l’Aliança de la Democràcia Socialista, de tendència bakuninista.
Fou designat membre del Consell Federal (al congrés de Saragossa, 1872) i de la Comissió Federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT (al congrés de Còrdova, desembre 1872-gener 1873).
Participà en els fets d’Alcoi (1873) i, perseguit, es refugià a Suïssa. Prengué part en diversos congressos internacionals, sota el pseudònim de Gabriel Albagès (nom d’un militant anarquista de Barcelona).
Tornà a la península el 1877 i morí, tuberculós, poc temps després.
Dades dels Països Catalans 