Altre nom del llinatge català dels Cardona (segles XI – XVIII).
(Barcelona, 1806 – Madrid, 1917)
Llinatge d’artistes. Iniciada per Lluís Ferrant i Llausàs.
(València, segle XV – segle XVI)
Dinastia de pintors. Oscil·laren estilísticament entre el goticisme derivat dels epígons de Jacomart i de Roderic d’Osona i el primer Renaixement, introduït per Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano.
El pare de la dinastia sembla que fou Onofre (I) Falcó (València, segle XVI – 1556) Pintor. Nomenat pintor de la Generalitat de València el 1503, com en fou posteriorment el seu fill o germà Nicolau (I) Falcó. Un altre possible fill seu fou:
Nicolau (II) Falcó (València, vers 1500 – 1560) Pintor. Succeí al seu pare en el càrrec de pintor de la generalitat valenciana, que exercí fins a la mort. Fou el pare de:
Onofre Dionís Falcó (País Valencià, segle XVI) Pintor. Probablement fou el darrer pintor de la dinastia.
Nom donat a la branca mallorquina de la família Espanyol, i dels seus partidaris.
Forma de l’antic nom del llinatge valencià dels Xèrica.
(València, segle XIV – segle XVI)
Família d’il·luminadors, dins el corrent de l’estil internacional. Fou iniciada per:
Domènec Crespí (País Valencià, segle XV – València ?, 1437/38) Il·luminador. Documentat el 1383. És autor de les il·lustracions del magnífic còdex del Llibre del Consolat de Mar de València (1407). També se li atribueixen l’Aureum Opus, el Liber Instrumentorum (1414) i les il·luminacions de Scala Dei, de Francesc Eiximenis (vers 1404). Fou el pare de:
Altres membres d’aquesta família són:
Miquel Crespí (País Valencià, segle XV) Obscur pintor. Conegut del 1432 al 1434. Devia pertànyer a la mateixa família d’il·luminadors.
Pere Crespí (València, segle XV – segle XVI) Il·luminador. Conegut del 1467 al 1503. La seva documentació ha fet creure que es tracta d’un membre més tardà de la família, diferent del fill homònim de Domènec.
(Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XV)
Família noble d’origen navarrès establerta al País Valencià, on generalment es cognomenaren Roís de Corella i també Peris de Corella.
El membre més antic és Roderic de Corella (Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XIII) Noble. Participà a la conquesta de València amb Jaume I. Rebé en recompensa vuit jovades de terra a l’alqueria de Malilla i algunes cases a València. Aquest establiment és el primer pas del llinatge dels Corella per esdevenir una de les famílies més importants del País Valencià, on arribaria a tenir el comtat de Cocentaina.
Altres membres destacats d’aquest llinatge foren:
Guillem Ramon de Corella (País Valencià, segle XV) Noble. De la família del comte de Cocentaina. Fou un dels Corella que juraren d’abstenir-se de mitjans violents contra el bàndol rival dels Centelles (1477).
Joan Roís de Corella (País Valencià, segle XIV – València, 1348) Noble. El 1339 fou un dels caps militars que cobrí llocs de frontera davant l’amenaça d’una invasió sarraïna. Es destacà al moviment de la Unió valenciana contra Pere III el Cerimoniós. Vencedor aquest, Corella fou escapçat amb alguns altres nobles unionistes, poc abans de la fi del 1348.
Joan Roís de Corella (País Valencià, segle XIV – segle XV) Frare dominicà. Consta que Joan I el Caçador li concedí una beca d’estudiar perquè prosseguís la seva educació a París. Es tracta, sens dubte, d’un membre del llinatge que havia de rebre el títol comtal de Cocentaina.
(València, segle XV – segle XVI)
Família d’argenters. El primer membre dels quals fou:
Francesc Cetina (València, segle XV) Argenter. Era argenter de la catedral de València (1459), on intervingué en la realització del retaule major d’argent (1471-89); possiblement fou ell qui obrà l’encenser de Portaceli (1474), i no el seu fill:
Bernat Joan Cetina (València, segle XV – segle XVI) Argenter. Documentat del 1495 al 1513, col·laborà amb el seu pare, entre altres obres, en el retaule d’argent de la seu de València. Un membre de la família, possiblement ell mateix, fou l’autor de la creu processional de la catedral (1548).
(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XV)
Llinatge d’origen català, que tingué la senyoria dels darrers reductes de la dominació catalana a Grècia: l’illa d’Egina i Piada, a l’Argòlida.
El més antic fou Aliot (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV ) Coper del rei Martí I de Sicília. Fou el pare d’:
Antoni (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV) Esdevingué senyor d’Egina i de Piada (vers 1402-1418) probablement pel seu suposat matrimoni amb la filla i hereva de Joan Frederic d’Aragó. Fou succeït pel seu fill:
Aliot (II) de Caupena (Grècia, 1418 – 1440) Tingué un fill il·legítim:
Antoni (II) de Caupena (Grècia, segle XV – 1451) Senyor d’Egina i de Piada. Es casà amb una filla adoptiva del duc d’Atenes, Antoni I Acciaiuoli. En morir sense fills, la senyoria d’Egina passà a Venècia i la senyoria de Piada fou heretada pel seu oncle:
Arnau Guillem de Caupena (Grècia, segle XV – 1460) Senyor de Piada. Renuncià als seus drets a Egina a canvi d’una pensió. El seu nom ha perdurat en el mont Arnà, a l’Argòlida. Fou el pare d’:
Aliot (III) de Caupena (Grècia, segle XV) Intentà, endebades, de recuperar l’illa d’Egina.
Nom en castellà del llinatge ribagorçà dels Castre.
Dades dels Països Catalans 