(Catalunya, 1980 – )
(ISC) Institució adscrita a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat.
Dedicat a la recerca sociolingüística, a assessorar el Departament de Cultura, a mantenir una biblioteca especialitzada i a coordinar-se amb altres institucions semblants.
Disposa, des del 1982, d’una comissió assessora d’experts.
(Barcelona, 1981 – 1993)
(GDL) Organització política de lluita per la llengua catalana, d’àmbit de Països Catalans.
Abandonant plantejaments purament culturalistes i conservadors, ha dut a terme diverses campanyes de catalanització directa, manifestacions, etc., tot perseguint l’objectiu darrer de fer del català l’única llengua de tots els Països Catalans.
Des de l’any 1983 publicà la revista “Viure en català”.
Molts dels seus membres s’integraren en el Moviment de Defensa de la Terra i cap al 1993 havia desaparegut.
(Barcelona, 1978 – )
Fundació. Nom adoptat per la Fundació Carulla Font, creada el 1973 per Lluís Carulla i Canals i Maria Font per estimular l’activitat cultural catalana, especialment en els àmbits lingüístic i pedagògic.
Entre les seves activitats més rellevants hi ha la continuació de l’editorial Barcino, la publicació anual d’una Nadala sobre un tema monogràfic i la concessió de diversos premis, com el Premi d’Honor Jaume I (des del 1977), els Baldiri Reixac d’ensenyament (d’ençà del curs 1978-79), el Sanchis Guarner (des del 1981) i els de l’actuació cívica catalana (des del 1983), i publica la col·lecció “Els Nostres Clàssics” dins l’Editorial Barcino.
El 2014 adoptà el nom de Fundació Carulla.
Enllaç web: Fundació Carulla
(Cervera, Segarra, 1906 – Castelldefels, Baix Llobregat, 1978)
Lingüista. Ingressà al monestir de Montserrat el 1923 i fou ordenat sacerdot el 1930. Estudià els monestirs de Montserrat i de Beuron, a l’Escola Bíblica de Jerusalem i a l’Institut Bíblic de Roma.
Durant la guerra civil espanyola visqué a Alemanya i a Suïssa, on s’establí.
Va publicar un opuscle sobre El Tobor (1934). És autor d’un Diccionari de sinònims (1971) de la llengua catalana, molt ben acollit per la crítica, i que ha estat reeditat en diverses ocasions.
(Manresa, Bages, 1734 – Gènova, Itàlia, 1790)
Missioner jesuïta i lingüista. Exercí la tasca pastoral entre els araucans, a Xile.
Publicà una gramàtica araucana: Arte de la lengua general del reino de Chile… (1764).
Expulsat (1767) en ésser proscrits els jesuïtes, s’establí a Itàlia, on publicà una Memoria católica (1783) en defensa del seu orde.
(Barcelona, 16 setembre 1959 – )
Poeta i lingüista. Germà d’Àngel.
Com a lingüista ha col·laborat amb J. Coromines i A.M. Badia i Margarit, i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatge jurídic i administratiu.
La seva poesia, inspirada en el paisatge i la cultura mediterranis, té com a temes centrals el somni, la tendresa i l’oblit, en un món de sensacions a través de la imaginació i la consciència.
Ha guanyat diversos premis de poesia.
(Vilajuiga, Alt Empordà, 1845 – Barcelona, 14 agost 1904)
Catedràtic de llengua hebrea (1882) i de filosofia a la Universitat de Barcelona.
Publicà, a més de nombrosos opuscles de filosofia i ciència del llenguatge, Curso de geografía histórica (1873), Curso de metafísica (1881), Método de enseñanza de lengua hebrea (1881) i Diccionario de la lengua castellana (1890), amb correspondència catalana.
En col·laboració amb Rafael Bocanegra, va publicar Novísimo Diccionario Enciclopédico de la lengua castellana.
(Catalunya, 1915 – 1934)
Materials lexicogràfics. Aplegats per Marià Aguiló i Fuster que, sota la direcció de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu, foren publicats en 8 volums per l’Institut d’Estudis Catalans (1915-34).
Obra de consulta i no normativa, és important pel gran nombre d’exemples, trets d’una extensíssima bibliografia.
Bé que sovint resulti incomplet i fragmentari, esdevé imprescindible encara, sobretot per a l’estudi de la llengua antiga.
(Barcelona, 7 gener 1964 – )
Lingüista. Professora del departament de filologia catalana de la Universitat de València.
Especialitzada en l’estudi de la sintaxi, és autora d’obres com L’oració composta (I); la coordinació (1988), L’oració composta (II); la subordinació (1991), Les oracions adversatives (1991, premi Pompeu Fabra 1990) i Sintaxi fonamental. Les categories gramaticals (1996).
És autora del volum Lingüística i ensenyament de llengües (1994). També publicà Teories gramaticals i ensenyament de llengües (1992) i Introducción a la lingüística cognitiva (1999), juntament amb Joseph Hilferty.
(Perafita, Osona, 1815 – Catalunya, segle XIX)
Lingüista. Era llicenciat en dret. Ensenyà francès i anglès a Barcelona i a Madrid.
Féu una gramàtica per a l’aprenentatge de cada un d’aquells idiomes, amb catorze i sis edicions, respectivament.
També publicà El antigalicismo, obra escrita per evitar els gal·licismes fàcils a les versions del francès al castellà.
Dades dels Països Catalans 