Arxiu d'etiquetes: lingüistes

Martí i Castell, Joan

Deixa un comentari

(Tarragona, 17 novembre 1945 – )

Lingüista. Doctorat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona (1973) i en llengües i literatures estrangeres a la de Roma (1977), ha estat professor en diverses universitats italianes i a Berkeley (Califòrnia). Catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona (1989-92) i de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la qual fou el primer rector (1992-98).

Ha estat president del consell supervisor del TERMCAT (1999-2002). Membre fundador del Grup Català de Sociolingüística, membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i de la Comissió Permanent del Consell Social de la Llengua Catalana. Patró de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Investigador principal del projecte Llengua, literatura i societat de l’edat mitjana al segle XIX (des de 1993), i un dels investigadors del projecte Enclaus lingüístics. Recursos verbals, ideologies, comunitats (des de 2007), i del projecte Gramàtica del Català Antic (des de 1999).

Membre del Consell de redacció d'”Estudis Romànics”, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, on ingressà el 1992, la Secció Filològica del qual presidí des del 2002, i titular de la càtedra UNESCO de Llengua i Educació (2002). Membre del Consell Permanent de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consell de Direcció del Centre de Terminología de Catalunya (TERMCAT), i del Consell Supervisor de la xarxa Coneixements, Representacions i Usos del Català (CRUSCAT) de l’Institut d’Estudis Catalans. En l’àmbit estatal fou membre de diverses entitats.

És autor, entre d’altres estudis, dels llibres Llengua catalana (1986), Gramàtica històrica. Problemes i mètodes (1990), L’ús social de la llengua catalana (1992), Gràmatica històrica catalana I i II (1999 i 2000), Els orígens de la llengua catalana (2001), Estudi lingüístic dels “Usatges de Barcelona”. El codi a mitjan segle XII (2002), L’Institut d’Estudis Catalans. Del dictamen acord de 1907 als Estatuts de 2001 (2002), i Corbella. De la pintura existencial a l’essencial (2006).

En col·laboració amb altres autors ha publicat La llengua catalana a Tarragona (1981), Diccionari de locucions i de frases fetes (1984), Coneguem els nostres parlars (1985), Documents d’història de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra (1986), Diccionari d’homònims i parònims (1988), El comentari lingüístic de textos. Teoria i pràctica (1990), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització (1991), Coneixement i ús de la llengua catalana a Tarragona (1992), The Earliest Stage of Language Planning. The ‘First Congress’ Phenomenon (1993), L’ús social i el futur de la llengua (1994), Enciclopèdia de la llengua catalana (2001) i La llengua literària de Llull a Ausiàs March (2001).

Ha participat com a enquestador principal dels volums I, II i III de l’Atlas Lingüístic del Domini Català (2001 i 2003), i del volum I del Petit Atles Lingüístic del Domini Català (2008) i en la preparació del primer volum de les Obres completes de Pompeu Fabra (2005). També ha escrit nombrosos articles i estudis, especialment sobre temes de sociolingüística, i d’història de la llengua: La planificació lingüística al Québec i a Catalunya Ha impartit cursets i seminaris en diversos centres acadèmics i culturals nacionals i internacionals.

López del Castillo i Rosique, Lluís

Deixa un comentari

(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 17 agost 1938 – 13 juny 2018)

Pedagog i lingüista. Professor de didàctica de la llengua i la literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha dedicat als temes de lingüística catalana.

Seguidor de l’obra d’Alexandre Galí, ha publicat els manuals de llengua catalana per a infants Faristol, Llenguatge i Gramàtica (1966), Corriola (1971), Escletxa (1972) i Eina (1973), els tres darrers en col·laboració, i Llengua standard i nivells de llenguatge (1976), en què analitza el fet lingüístic català per arribar a una sistematització coherent de la llengua comuna.

Altres obres que cal esmentar són: El català a través del temps (1980), Quina llengua i quina escola (1988), El català, llengua romànica (1990), Diccionari català bàsic (1996) i Diccionari complementari del català normatiu (1998).

Lamuela i Garcia, Francesc Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 1950 – )

Lingüista. Fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Girona, catedràtic de lingüística romànica a la universitat de Tolosa. La seva activitat acadèmica se centra en l’estudi de l’evolució fonètica de les llengües romàniques, tema sobre el qual publicà diversos articles, i en els processos de planificació lingüística, àmbit a què corresponen les obres Teoria de la llengua literària segons Fabra (1984), juntament amb Josep Murgades, Català, occità, friülà: llengües subordinades i planificació lingüística (1987) i Estandardització i establiment de les llengües (1994).

D’altra banda, col·laborà en la redacció de les Normes ortografiques der aranés (1982) i és autor de La grafie furlane normalizade: Regulis ortografichis de lenghe furlane e sielte des formis gramaticâlsdal furlan comun (1987). També és autor, en col·laboració amb Lola Badia, de l’edició de l’Obra completa de Bernat Metge (1975).

Institut d’Estudis Catalans

261 Respostes

(Barcelona, 1907 – )

(IEC)  Corporació acadèmica. Dedicada a la investigació científica, fou fundada per Enric Prat de la Riba. Estructurat des de 1911 en tres seccions (filològica, històrico-arqueològica i de ciències), va elaborar sota la direcció de Pompeu Fabra les Normes Ortogràfiques, publicades el 1913 i aviat reconegudes i acceptades arreu, i inicià les seves publicacions, entre les quals es destaca l’“Anuari de l’IEC”.

Va instituir un cartell anual de premis a la investigació i organitzà serveis, laboratoris i seminaris, a més de la Biblioteca de Catalunya (1914).

Institut d'Estudis Catalans (IEC)Perseguit per la dictadura de Primo de Rivera, encara hagué de viure l’abolició oficial sota el govern de Francisco Franco; però, reconstituït clandestinament el 1942, pogué sobreviure gràcies al mecenatge fins que va ésser finalment tolerat.

El 1977, fou novament reconegut amb caràcter oficial dins l’àmbit dels Països Catalans. El 1991 el Parlament de Catalunya va reconèixer l’autoritat lingüística de l’IEC, que ha portat a la publicació (1995) del nou Diccionari, de caràcter normatiu.

Pertany a la Unió Acadèmica Internacional.

Enllaç web: Institut d’Estudis Catalans

Ferrater i Soler, Gabriel

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 20 maig 1922 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 abril 1972)

Escriptor i lingüista. Germà de Joan Ferraté i Soler. Des del 1938 fins a l’ocupació alemanya s’estigué a Bordeus, on el seu pare era conseller del consolat d’Espanya.

L’any 1950 començà els estudis de matemàtiques a la Universitat de Barcelona, que no acabà; més tard s’interessà per la crítica d’art. Vers el 1963 cursà la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fou professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona.

La publicació del seu primer llibre de poemes, Da nuces pueris (1960), produí un nou tombant en la poesia catalana contemporània. En la seva poesia queda palesa la seva vasta formació literària. Amb Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1967), se situà de manera definitiva en un lloc primeríssim dins la nova poesia.  Tota la seva obra poètica ha estat recopilada a Les dones i els dies (1968).

Com a lingüista, un dels més lúcids de la Catalunya moderna, va evolucionar de l’estructuralisme al transformacionisme de Chomsky. Traduí Language, de Bloomfield, i Cortesian linguistics de Chomsky. El 1969-72 publicà una sèrie d’articles lingüístics a “Serra d’Or” sota el títol De causis linguae, que tracten temes diversos.

Impartí també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (1971). També traduí al català Der Prozess, de Kafka.

Es suïcidà. El seu germà Joan Ferraté publicà pòstumament la seva obra inèdita, en els reculls Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).

Roca i Pons, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 desembre 1914 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 28 agost 2000)

Lingüista. Llicenciat en dret (1935) i en filologia romànica (1941). Professor a la Universitat de Barcelona en 1947-55, any en què emigrà a Cuba, on fou docent a la Universidad de Oriente, de Santiago de Cuba (1955-56). S’establí als EUA i exercí com a professor a la Universitat d’Indiana (1957-81), entre d’altres.

Remarcable promotor de l’ensenyament del català, fou cap de la secció de català i provençal de la Modern Language Association (1962-70). Promotor i primer president de la North American Catalan Society (1978) i, més tard, president honorífic, fou també fundador de “Catalan Review”, òrgan d’aquesta entitat.

El 1987 fou elegit membre de la junta directiva de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, i el 1989, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Col·laborà en nombroses publicacions científiques, com ara “Revue des Langues Romanes” i “Estudis Romànics”. El 1988 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Publicà Estudios sobre perífrasis verbales del español (1958, premi Menéndez Pelayo), Introducción a la gramática (1960), l’edició castellana, molt ampliada, de Le langage, de J. Vendryes (1958), Introducció a l’estudi de la llengua catalana (1970), on introduí en l’estudi del català els mètodes estructuralistes, i Introduction to Catalan Literature (1977).

Cubí i Soler, Marià

5 Respostes

(Malgrat de Mar, Maresme, 15 desembre 1801 – Barcelona, 5 desembre 1875)

Científic i lingüista. Arran de la invasió napoleònica emigrà a Maó i després als EUA (1821), on es dedicà a l’estudi i ensenyament del castellà. Passà després a Cuba i Mèxic, països en els quals fundà escoles i publicà textos lingüístics. De tornada a Barcelona, el 1828 inicià els estudis de frenologia i es dedicà a la divulgació de la nova ciència i a l’estudi del magnetisme animal, antecedent de l’hipnotisme, a través de cursos i llibres.

El 1844 sostingué una polèmica amb Balmes i Quadrado sobre l’ortodòxia religiosa de la frenologia. L’any 1847 fou encausat pel tribunal eclesiàstic de Santiago de Compostel·la. Seguint les bases doctrinals de l’anatomista alemany Gall, fundador de la frenologia, Cubí afirmava que aquesta doctrina establia sobre bases científiques experimentals l’estudi del comportament del home.

Interessat també per l’economia, preconitzà la industrialització, defensà el proteccionisme i la pràctica d’un cert maltusianisme. En l’aspecte social adoptà una actitud eclèctica, ja que, si bé criticà el socialisme naixent, no s’oposà del tot a les idees de Fourier, Cabet i Proudhon.

Proposà una ortografia del castellà i promogué la publicació de poemes gallecs, precursors del renaixement d’aquest idioma. Entre les seves obres cal esmentar Sistema completo de frenología (1843) i La frenología y sus glorias (1853).

Coromines i Vigneaux, Joan

14 Respostes

(Barcelona, 21 març 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 gener 1997)

Lingüista. Fill de Pere Coromines i Montanya. Fou deixeble de Pompeu Fabra, de Menéndez Pidal i, a Zuric, de Jakob Jud. Professor de filologia romànica a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1930, treballà amb Fabra a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i s’exilià a l’acabament de la guerra civil.

Va exercir a la universitat argentina de Cuyo (Mendoza) fins al 1947, any en què es traslladà als EUA, on fou nomenat professor de lingüística romànica a la universitat de Chicago. El 1950 esdevingué membre corresponent de l’IEC i des del 1952 realitzà freqüents estades de caire científic per terres catalanes, amb l’objectiu de recollir dades per a les seves investigacions lexicogràfiques. Des de finals dels anys 1960 i fins a la seva mort residí a Catalunya.

D’entre la seva vasta obra, destaquen els treballs que versen sobre la llengua catalana: Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954), El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954), escrit amb un propòsit divulgador, Introducció a l’estudi de la toponímia catalana i altres assaigs (1962), Estudis de toponímia catalana (2 vol, 1965-70), Lleures i converses d’un filòleg (1971) i Entre dos llenguatges (3 vol, 1977), als quals se n’han d’afegir d’altres, com Vocabulario aranés -tesi amb què es doctorà el 1931-, diversos estudis sobre literatura medieval i Topica Hesperica (2 vol, 1972), sobre filologia romànica.

Però les seves obres cabdals, per les quals ha estat considerat internacionalment com un dels gran lingüistes del segle XX són el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (4 vol, 1954-57) i el monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (9 vol, 1980-91), completats per una altra obra magna de la romanística, l’Onomasticon Cataloniae (vol 1 a 7, 1989-97), vast recull d’onomàstica que enregistra i explica etimològicament tots els noms de persona, antics i moderns, juntament amb tots els noms de lloc, emprats dins el domini lingüístic català.

Va rebre la medalla d’Or de la Generalitat (1980), el premi d’Honor Jaume I (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), el premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1989) i el premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).

Bruguera i Talleda, Jordi

1 Resposta

(Barcelona, 18 setembre 1926 – 21 juny 2010)

Lingüista. Monjo de Montserrat (1944) i prevere (1952), estudià filologia romànica a la universitat de Munic i es llicencià en filologia catalana a la Universitat de Barcelona (1973).

Fou professor de català al monestir de Montserrat, director de les Publicacions de l’Abadia (1954-61) i director literari de l’edició de La Bíblia de Montserrat (1957-70), dins la qual traduí diversos llibres bíblics. Professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials des del 1976, ho fou també de la Universitat Autònoma de Barcelona (1984-85).

Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) i de la Société de Linguistique Romane, ha publicat diversos treballs sobre història de la llengua i lexicologia, entre els quals: Història del lèxic català (1985). Periodista, ha publicat: “Qüestions de vida cristiana”. Setze anys d’una reflexió cristiana a Catalunya (1974).

Barnils i Giol, Pere

3 Respostes

(Centelles, Osona, 20 novembre 1882 – Barcelona, 30 gener 1933)

Filòleg i foneticista. Pensionat per la diputació de Barcelona, estudià filologia romànica a la universitat de Halle, on seguí els cursos de Schäell i Suchier, i a París, on s’especialitzà en fonètica experimental.

Dedicat a la investigació del català i als estudis de dialectologia, publicà la seva tesi doctoral El dialecte d’Alacant (1913). Durant sis anys s’encarregà d’aplegar materials per al Diccionari General de la Llengua Catalana.

Fou director del Laboratori de Fonètica de Barcelona, on va aplicar per primera vegada els mètodes de Rousselot, sota la direcció del qual publicà un volum d'”Estudis Fonètics”, que constituí un dels números del “Butlletí de Dialectologia Catalana”. Col·laborà en la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i fou director tècnic de l’Escola Municipal de Sordmuts.

Dirigí les revistes “Estudis Fonètics”, “La Paraula” i “El Parlar” i publicà nombrosos estudis de fonètica i de dialectologia, l’obra Els defectes del parlar (1930) i el recull de poemes Les creus de Centelles (1913).