Arxiu d'etiquetes: lingüistes

Atlas lingüístic de Catalunya

4 Respostes

(Catalunya, 1912 – 1964)

(ALC)  Atlas dels parlars catalans. Preparat per Antoni Griera. Les enquestes foren fetes entre entre el 1912 i el 1921.

La publicació dels materials començà el 1923, però fou interrompuda el 1939, sense esperances de continuació, per la desaparició dels materials. Però les enquestes dutes a terme per Antoni Pladevall han fet possible l’acabament de l’obra (1962-64). Té el mèrit d’haver estat el primer atles lingüístic de la península Ibèrica.

Els criteris aplicats són: investigador i informador únics, localitats populoses, escassa densitat de punts a l’àrea meridional, alfabet fonètic de Gilliéron, no prou adaptat al sistema català, i presentació dels materials per ordre alfabètic.

Associazione Italiana di Studi Catalani

1 Resposta

(Roma, Itàlia, 1976 – )

(AISC)  Entitat cultural. Fundat per tal de coordinar els estudis sobre les zones de parla catalana (història, llengua, literatura, art, pensament, etc).

El 1981 es publicà a Cosenza Il contributo italiano agli studi catalani, recull dels estudis presentats en les dues primeres reunions de l’Associazione.

Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes

17 Respostes

(Cambridge, Anglaterra, 1973 – )

(AILLC)  Organisme científic. Sorgit arran del I Col·loqui de Lingüística Catalana celebrat a Estrasburg el 1968.

En el II Col·loqui (1970) s’estructurà oficiosament i es nomenà la comissió gestora per preparar els estatuts, que foren aprovats al III Col·loqui.

Aquests Col·loquis, que se celebren cada tres anys, constitueixen l’activitat més rellevant que du a terme l’Associació.

Des de 1980 edita semestralment la revista “Estudis de llengua i literatura catalanes”.

Enllaç web:  Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes

aranès -esa

1 Resposta

(Vall d’Aran)

Idioma gascó parlat al territori. Bé que ha tingut una forta influència del català, perceptible sobretot en el vocabulari, aquesta ha estat menor que la influència francesa damunt la resta del domini gascó.

L’aranès no és un parlar uniforme a tota la vall, en la qual hom pot distingir, lingüísticament, tres regions partint de criteris morfològics i fonètics: l’alta Aran (terçó de Pujòlo), que és la zona amb més influència catalana; part del baix Aran i l’Aran mitjà, on el parlar té la seva forma més característica, sobretot al terço de Marcatòsa; i els municipis de Bausen i Canejan, lingüísticament més propers a la resta de Gascunya.

El Consell General de la Vall d’Aran modificà (1999) les normes ortogràfiques de l’aranès, aprovà l’unificació dels tres dialectes parlats a la Vall d’Aran i la creació de l’Institut d’Estudis Aranesos.

Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura

3 Respostes

(Barcelona, 1928 – 1934)

Publicació anual. Òrgan de l’Oficina Romànica de la Biblioteca Balmes de Barcelona.

A part dels treballs literaris i lingüístics -entre els quals destaca un “suplement català al Diccionari Romànic-Etimològic” de Meyer Lübke i un estudi sobre la flexió verbal dels dialectes catalans- publicava recensions i bibliografia de la llengua i la literatura catalanes.

Acadèmia de la Llengua Catalana

13 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1881 – 1933)

Institució. Proposada per Francesc Pelagi Briz l’any 1868 amb l’intent d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica derivada del fracàs dels Jocs Florals del 1863. El Primer Congrés Catalanista del 1880 en recollí la idea i n’acordà la creació.

Combatuda pel fet d’haver estat aprovada per un congrés polític, fou realitzada gràcies a l’entusiasme d’Àngel Guimerà. La intransigència dels criteris en pugna impossibilità la seva existència des de la primera sessió, tinguda el 19 d’octubre de 1881.

L’any 1915 fou ressuscitada pels elements contraris a l’Institut d’Estudis Catalans amb la finalitat de combatre les normes ortogràfiques del 1913. D’ací que no se’n aconseguí altre activitat que la confecció d’unes Regles ortogràfiques que foren promulgades l’any 1916.

Viaplana i Lleonart, Joaquim

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 1942 – )

Lingüista. Inicià la seva carrera en l’àmbit de la filologia clàssica, i fou professor de grec a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Posteriorment es reorientà cap a la lingüística general. És doctor en lingüística general per la Universitat de Reading (Anglaterra). Després fou catedràtic del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona.

Especialitzat en lingüística descriptiva, fonologia i morfologia, és autor de nombrosos treballs, com Elements per a una gramàtica generativa del català (1981), Dialectologia (1996), Entre la dialectologia i la lingüística (1999) i Lingüística descriptiva. Una introducció aplicada al català (2000).

Veny i Clar, Joan

Deixa un comentari

(Campos, Mallorca Oriental, 22 agost 1932 – )

Lingüísta. Després de fer estudis a les universitats de Barcelona, Lovaina i Poitiers, es doctorà en filologia romànica el 1956, amb una valuosa tesi sobre els paral·lelismes lèxics en els dialectes catalans, publicada a la “Revista de Filología Española” en 1958-60.

Catedràtic d’institut, professor adjunt de lingüística romànica (des del 1955) i catedràtic de dialectologia catalana (des del 1983), ha pres part en nombrosos congressos i ha publicat articles sobre lingüística catalana -especialment sobre dialectologia i etimologia- a la “Revue de Linguistique Romane”, el “Boletim de Filologia, Orbis”, “Estudis Romànics”, etc, a més de diverses miscel·lànies i volums col·lectius.

Ha publicat l’edició del Regiment de preservació de pestilència de Jacme d’Agramont (1971) i les obres Els parlars (1978), Estudis de geolingüística catalana (1978) i Introducció a la dialectologia catalana (1986). Cal destacar la seva tasca en l’edició de l’Atles lingüístic del domini català (2001-08), iniciat per Antoni M. Badia i Margarit, el qüestionari del qual publicà el 1993 (amb Badia i Margarit i Lídia Pons, amb qui el 1998 publicà Etnotextos del català oriental (1998), que conté materials inèdits recollits en les enquestes de l’Atles), i també l’Atlas linguarum Europae, en curs de publicació des del 1983, i el Léxico de los marineros peninsulares (1985-89).

Altres obres són: Dialectologia filològica. Transfusió lèxica. Llengua escrita i dialectalismes (1993), La lliçó lingüística de Maria Antònia Salvà (1995), Francesc de B. Moll: ciència i humanitat (1995), Onomàstica i dialectologia (1996), Aproximació al dialecte eivissenc (1999), Llengua històrica i llengua estàndard (2001), Contacte i contrast de llengües i dialectes (2006), Escrits lingüístics mallorquins (2007) i el 2008 el Petit atles lingüístic del domini català.

Membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1978) i director de la secció de llengua de l’Institut d’Estudis Andorrans (1982), i president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. El 1997 rebé el premi Josep Maria Llompart de l’Obra Cultural Balear i el mateix any li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Solà i Cortassa, Joan

Deixa un comentari

(Bell-lloc, Pla d’Urgell, 10 gener 1940 – Barcelona, 27 octubre 2010)

Lingüista. Estudià magisteri a La Normal de Lleida i, posteriorment, filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, on l’any 1970 es doctorà en filologia romànica. Obtingué el títol de master en lingüística a la universitat de Reading (Anglaterra) el 1977.

“¿Què són una persona i una comunitat sense un Estat seu de debò, un estat que no maldi secularment i incessantment per eliminar-te o sotmetre’t sinó que et defensi a ultrança?” (Joan Solà i Cortassa, 7/mai/2009) 

Professor a diversos centres docents des del 1965 (entre els quals, la Universitat Autònoma de Barcelona i les extensions universitàries de Girona i Tarragona). Des del 1984 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona. Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.

Ha col·laborat en revistes especialitzades i ha publicat diversos estudis sobre lingüística catalana, com Estudis de sintaxi catalana (2 volums, 1972-73), A l’entorn de la llengua (1977), Del català correcte al català incorrecte (1977), “Ser” i “estar” en el català d’avui (1981), Sintaxí generativa catalana (1986), Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), L’obra de Pompeu Fabra (1987), Bibliografia lingüística catalana del segle XIX (1989), Lingüística i normativa (1990), Sobre lexicologia catalana actual (1992), Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994) i Història de la lingüística catalana, 1775-1900 (3 volums, 1998), algunes de les quals en col·laboració.

Serrano i Farrera, Sebastià

Deixa un comentari

(Bellvís, Pla d’Urgell, 8 juliol 1944 – )

Lingüista. Cursà estudis de matemàtiques i de lletres a la Universitat de Barcelona i s’hi llicencià en filologia romànica. Professor de lingüística i semiòtica d’aquesta universitat.

Ha publicat Elementos de lingüística matemática (1975, premi Anagrama d’Assaig), Lògica, lingüística y matemática (1976), Literatura i teoria del coneixement (1978), Lingüística i qüestió nacional (1979, premi Joan Fuster 1978), Signes, llengua i cultura (1980, premi Xarxa 1979), La semiòtica (1984), De l’amor als signes (1984), Literatura i teoria del coneixement (1986), Comunicació, societat i llenguatge (1933) i Cap a una lògica de la seducció (1997).

El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.