Arxiu d'etiquetes: juristes

Romaní i Puigdengolas, Francesc

3 Respostes

(Capellades, Anoia, 7 març 1831 – Barcelona, 17 desembre 1912)

Jurisconsult i polític. Germà de Ramon.

Es distingí en la defensa del dret català i en la reivindicació de la personalitat nacional catalana dins el marc d’una organització plurinacional a l’estil de la confederació catalano-aragonesa.

Fou dels pocs catòlics que, en organitzar-se oficialment el partit republicà federal (1868), s’avingué a col·laborar-hi. Després de la Restauració, coincidí amb posicions del catalanisme més conservador. Fou diputat provincial i a corts.

Redactà la memòria que l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre elevà al govern amb motiu de la llei de redempció de censos i prestacions emfitèutiques.

Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres (1884), presidí els Jocs Florals de Barcelona (1898) i la comissió codificadora del dret civil català (1899).

Fundà la revista “La España Regional” (1884-93) i, entre altres obres, publicà El federalismo en España (1869) i Antigüedad del regionalismo español (1890).

Roca i Sastre, Ramon Maria

2 Respostes

(Tàrrega, Urgell, 1 gener 1899 – Barcelona, 27 desembre 1979)

Jurista. Estudià i es llicencià a Barcelona el 1921. S’especialitzà en dret registral immobiliari i en dret successori, especialment dins el dret català. Va redactar la part de successions de la Compilació de dret civil especial de Catalunya aprovada el 1960, i va revisar tot aquest text legal.

Fou magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya. Pertanyé a la carrera judicial i al cos de registradors de la propietat i fou notari de Barcelona. El 1972 fou investit doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona.

Escriví més de 200 treballs de caràcter jurídic, entre els quals destaca el tractat Derecho hipotecario (4 volums, 1968).

Ha estat president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i president honorari del Segon Congrés Jurídic Català.

Fou el pare de Josep i de Lluís Roca-Sastre i Moncunill.

Pons i Guri, Josep Maria

2 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 16 juny 1909 – 23 desembre 2005)

Jurista i historiador. Doctor en dret i especialista en arxivística, història del dret i del règim feudosenyorial. Fou alcalde d’Arenys de Mar i diputat provincial. Funda i dirigí (des del 1934) l’Arxiu Històric i el Museu Fidel Fita, d’Arenys, i les “Circulars” publicades per aquest Museu.

Actiu participant en congressos d’història i arxivística, ha publicat Ordinacions i capítols del vescomtat de Cabrera (1935), Noticia de artistas arenyenses del siglo XVIII (1946), Constitucions i altres drets de Catalunya (1952), Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV (1965), Llibre de la Universitat de la Vila de Blanes (1969), La successió de Guillem Umbert de Brasella (1974), Entre l’emfiteusi i el feudalisme (1982) i Actas de las Cortes Generales de la Corona de Aragón de 1362-63 (1982).

Pella i Forgas, Josep

8 Respostes

(Begur, Baix Empordà, 11 febrer 1852 – Barcelona, 9 octubre 1918)

Historiador, jurista i polític. Germà de Pere. Fou un dels fundadors de la societat catalanista La Jove Catalunya (1870) i un dels redactors del Memorial de Greuges presentat a Alfons XII de Borbó (1885).

Erudit de la Renaixença, fundà el periòdic “La Gramalla” (1870), i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

El 1901 fou elegit entre els regionalistes a les eleccions municipals i el 1906 fou elegit president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. Intercedí per l’ensenyament del català i de la història catalana a les escoles subvencionades pel municipi, i fou un dels que iniciaren els estudis històrico-científics elaborats amb una crítica depurada.

Entre les seves nombroses obres es destaquen una història comarcal, Historia del Ampurdán (1883), i importants estudis referents a la història de les institucions catalanes, sovint en col·laboració amb Josep Coroleu, com Les Corts Catalanes (1876) i Los fueros de Cataluña (1916-19) en 4 volums.

Fou el pare de l’advocat Ramon Pella i Tort.

Noguera i de Guzman, Raimon

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 gener 1897 – 20 maig 1990)

Jurista. Llicenciat en dret a Barcelona el 1917, notari des del 1922, exercí a Barcelona des del 1935 fins a la seva jubilació el 1972. Tingué una participació destacada en la reforma de la Llei hipotecària (1944), en la Llei de redempció de censos (1945), en el decret sobre conservació de l’arxiu històric al Col·legi de Notaris (1945) i en la Llei de fundacions privades de Catalunya (1982). Fou arxiver i degà del Col·legi de Notaris de Catalunya.

Destaca la seva feina d’ordenació i investigació històrica dels arxius notarials catalans, especialment el de Barcelona, i publicà, entre altres obres, Privilegis i ordenances dels notaris de Barcelona, Els notaris de Barcelona al segle XVIII, La doble redacció dels antics documents notarials a Catalunya i De l’emfiteusi a l’emfiteusi.

Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1948 funda la revista “Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols” i l’any 1976 creà la Fundació Noguera, dedicada a la preservació dels fons notarials antics.

En la seva joventut fou un assidu de la Penya Gran de l’Ateneu presidida per Joaquim Borralleras fins a la guerra civil, i s’hi relacionà amb destacats intel·lectuals. Fou el promotor i assessor jurídic de moltes institucions i fundacions culturals, com per exemple el Museu Picasso de Barcelona i les fundacions Joan Miró i Pau Casals. President de la Fundació Ynglada-Guillot en la dècada de 1960, i membre del patronat de la Fundació Biblioteca Josep Pla, fins a la seva mort.

Rebé la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1972), el Premi Ocell Solar de la Fundació Miró (1988) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1988). El seu fons documental personal es troba dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’any 2000 la Fundació Noguera rebé la Creu de Sant Jordi.

Enllaç web: Fundació Noguera

Miró i Argenter, Josep de

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)

Militar i escriptor. Germà de Joaquim. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins.

El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.

Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, Cuba, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.

Maspons i Anglasell, Francesc de Paula

5 Respostes

(Barcelona, 22 juliol 1872 – Bigues, Vallès Oriental, 26 gener 1966)

Jurista i polític. Es dedicà a l’estudi del dret civil català i fou director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat, on dirigia i publicava el Costumari Català. President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona durant sis anys, representà la Generalitat de Catalunya al Congrés de Nacionalitats Minoritàries de Ginebra (1931). Del 1927 al 1931 presidí el Centre Excursionista de Catalunya.

Té publicats molts treballs de caràcter jurídic, històric i econòmico-social. Obres seves són Qüestions civils estudiades segons nostre dret per Lluís de Peguera (1913), Col·lecció documentada de les sentències del tribunal suprem referides a Catalunya (1926-27), El testament parroquial (1927), Les minories nacionals i la Societat de nacions (1929), Tornant de Ginebra (1929), Estatut interior de Catalunya. Vot particular (1932), L’aplicació de l’Estatut de Catalunya (1932), La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola (1932), L’esperit del dret públic català (1932), La Llei de la família catalana (1935) i Crisi de l’edat moderna (1956).

Martí i d’Eixalà, Ramon

8 Respostes

(Cardona, Bages, 6 gener 1807 – Madrid, 18 maig 1857)

Jurisconsult i filòsof. Llicenciat en dret civil i espanyol. Separat de les aules per motius polítics del 1840 al 1842, el 1843 professà jurisprudència i el 1846 obtingué la càtedra de dret civil i mercantil espanyol. Ensenyà filosofia a l’Acadèmia de Ciències Naturals (1834-45) i fou professor i director de l’Institut de Barcelona.

Membre del partit liberal, fou diputat en diverses ocasions, i portaveu del proteccionisme industrial català. Dirigí i anotà l’edició de Las Siete Partidas d’Alfons X. Soci i president de l’Acadèmia de Jurisprudència, formà part de les comissions per a la reforma del codi de comerç i per a la redacció de les ordinacions municipals de Barcelona.

Influït per Bacon, Locke i Hume, coneixedor de Kant, de Condillac i Destutt de Tracy, i sobretot marcat per l’escola escocesa de Reid i Stewart, va centrar la seva filosofia en un concepte de “consciència en tota la seva integritat” que li permeté ensems la recerca lògica i empírica de l’exactitud científica, i la valoració de la moral i els sentiments personals. En dret és l’iniciador de l’escola catalana del segle XIX (Duran i Bas, Permanyer, Reynals), mentre que, a través de Llorens i Barba, és l’origen de l’Escola de Barcelona i la seva filosofia del sentit comú.

Gran part dels seus manuscrits va ésser cremats en morir l’autor. En dret destaquen: Tratado elemental de Derecho civil romano y español (1838) i Instituciones del Derecho Mercantil de España (1848); filosòficament són importants el seu Curso de Filosofía elemental (1841), l’Apéndice de la Filosofía en España (1842), afegit a la traducció del Manual de Historia de la Filosofía d’Amice, les Consideraciones filosóficas sobre la impresión de lo sublime (1845), els Estudios sobre la inteligencia de los animales (1856) i els Discursos inaugurals dels cursos 1835, 1837 i 1852.

Maluquer i Viladot, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 3 setembre 1856 – 12 juliol 1940)

Polític i jurisconsult. Fill de Salvador Maluquer i Aytés. Col·laborà a “La Renaixença” i fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Regidor de Barcelona i diputat a corts per Terrassa–Sabadell (1886) i Solsona (1896), hi defensà la vigència del dret català.

Fiscal del tribunal suprem espanyol, fou senador per Lleida (1903-05), degà del Col·legi d’Advocats i president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.

Fundà el Partit Monàrquic Autonomista i fou nomenat president de la diputació durant el període posterior a la Dictadura. En proclamar-se la República, després d’un gest simbòlic de força, lliurà el poder a Francesc Macià.

Treballà en l’apèndix del dret català al codi civil espanyol. Entre d’altres, publicà Teatre català: estudi històrico-crític (1878), Aborígens catalans (1880), Derecho civil especial de Barcelona y su término (1889), Recuerdos de una excursión a Dinamarca y Suecia (1907), Recuerdos de un viaje a Canarias (1908), El dominio del espacio en sus relaciones con el derecho (1911), La physionomie et la valeur sociale du droit catalan (1923), Records d’un viatge al Senegal (1928), Les meves noces d’or amb el molt il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1929), Per a construir la Regió Catalana (1929) i Una mica d’història (La catalanitat de la darrera diputació provincial de Barcelona) (1934).

Guàrdia i Canela, Josep Delfí

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera, 12 maig 1945 – )

Jurista. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, exercí des del 1966.

Ha estat diputat de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona en els períodes 1970-75 i 1978-83. El 1975 fou elegit membre de número de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, de la qual fou secretari entre el 1977 i el 1983. El 1992 en fou elegit president. Ha estat també professor de dret processal i de dret civil a la Universitat de Barcelona i a l’Estudi General de Lleida fins al curs 1983-84.

Fou membre del comitè de redacció de la “Revista Jurídica de Catalunya” des del 1969 i tingué una participació destacada en el Segon Congrés Jurídic Català (1971). Des del 1980 fou membre de la comissió jurídica assessora de la Generalitat de Catalunya i de la seva comissió permanent.

Té nombroses publicacions en les matèries de dret privat (especialment de dret civil català) i de dret processal.