(Sant Julià de Ramis, Gironès)
Cova on foren descoberts instruments prehistòrics de tècnica solutriana (paleolític superior).
És un dels primers indrets on fou possible d’estudiar el solutrià a Catalunya.
Goges, cau de les
3 Respostes
Arxiu d'etiquetes: jaciments
Genó
Poblat del període del bronze final. Extensament excavat, és un dels assentaments d’aquest període més ben coneguts de Catalunya.
Està situat sobre un tossal d’erola plana, de forma el·lipsoïdal, delimitat per pendents abruptes. Les disset cases que formen el poblat, quadrangulars i d’uns 40 m2, s’adossen a un mur de fons que segueix el perímetre de l’erola i s’obren a un espai central lliure de construccions.
La troballa de nombrosos materials ha permès reconstruir amb força precisió les formes de vida d’aquest petit grup d’agricultors i ramaders del segle XI aC.
Gebut
Despoblat i antic castell, al límit amb Aitona.
Figura entre els castells que l’alcaid de Lleida empenyorà a Ramon Berenguer III de Barcelona el 1120. Fou dels Cervera de Juneda, i al segle XIV passà als Ayerbe i als Cornell.
El 1168 era parròquia, adscrita a Sant Llorenç de Lleida. El 1398 rebé carta de veïnatge de Lleida. Hi ha restes d’un poblat ibèric.
Gàfols, barranc de
Jaciment arqueològic, del bronze final i primera edat del ferro. Es troba sobre la segona terrassa fluvial de l’Ebre, en un terreny pla.
S’hi han documentat dos períodes d’ocupació. El primer, datable del bronze final, es caracteritza per una ocupació intermitent del lloc amb cases aïllades, conseqüència d’una economia essencialment ramadera i d’agricultura d’artiga.
El segon període, s’inicia durant la primera meitat del segle VI aC quan es produeix una plena sedentarització de la població reflectida en l’aparició de cases adossades que formen blocs compactes separats per carrers.
Des del final del segle VIII aC rebé importacions d’origen fenici.
Fontscaldes
Poble (403 m alt), al nord de la ciutat, al peu del coll de Lilla. L’església parroquial és dedicada a sant Simó.
El 1188 Alfons I el Cast donà el lloc al monestir de Santes Creus.
Prop seu ha estat excavat per l’Institut d’Estudis Catalans un forn de ceràmica ibèrica, on ha estat trobat un dels millors lots de ceràmica pintada ibèrica de Catalunya (actualment al Museu Arqueològic de Barcelona), dels segles III-II aC, amb la decoració característica de la Catalunya meridional (motius vegetals estilitzats, sobretot).
Fonollera, la
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà)
Jaciment arqueològic, situat a l’aire lliure, que presenta quatre fases d’ocupació humana.
A la primera correspon una petita agrupació de cases de l’edat del bronze. La següent correspon a la fase més important del poblat, durant l’edat del bronze final, amb cabanes fetes de materials peribles. Les dues darreres fases corresponen a l’època romana, republicana i del Baix Imperi, respectivament, moment en què el poblat fou utilitzat com a establiment comercial per a distribuir els productes que arribaven per via marítima.
Els habitants de la Fonollera aprofitaven els recursos que l’entorn els oferia. Foren caçadors, pescadors, recol·lectors de moluscs i agricultors.
Tot i que el jaciment fou descobert el 1883, fou a partir del 1975 que, sota la direcció d’E. Pons, foren iniciades les excavacions de forma sistemàtica.
Filador, abric del
Jaciment. Ofereix una seqüència cronològica de tot el període epipaleolític a Catalunya, en les seves diverses fàcies, fins al neolític inicial.
Fou excavat per Salvador Vilaseca entre els anys 1930 i 1960 (intermitentment) i, d’ençà del 1979, ho fou per Josep Maria Fullola.
Fabra, barranc d’en
Assentament neolític a l’aire lliure. El jaciment és situat al promontori de la Carroba, a la dreta de l’Ebre i prop del delta.
Els treballs d’excavació i la fotografia aèria han revelat l’existència d’un mur de tanca de pedra i, a l’interior del recinte delimitat per aquest, nou cabanes el·lipsoïdals d’uns 6 x 4 m, amb llars de foc situades a l’exterior.
És datat de la primera meitat del cinquè mil·lenni aC.
Estanyol -Gironès-
Poble (202 m alt), situat a la capçalera del Güell, al sud del terme.
L’església parroquial de Sant Andreu fou construïda el 1704. El lloc és esmentat ja el 922 i hi ha notícia de l’existència d’un castell.
Dins el seu terme, al puig de can Cendra, hi ha restes d’un poblat ibèric (segles IV-III aC).
Esquerda, l’ -Osona-
Jaciment arqueològic, situat en una recolzada del riu Ter.
S’hi distingeixen tres fases d’ocupació: la primera correspon a un poblament ibèric (segles III-II aC) del qual hom ha trobat restes de ceràmiques del tipus campanià, entre altres.
La segona correspon a l’alta edat mitjana (segles IX-XI) i consta de cases semiexcavades a la roca, d’una església pre-romànica voltada d’una necròpoli de tombes antropomorfes.
La tercera (segles XII-XIII) es constituïda per cases encerclades per un clos, situades al voltant d’una plaça central, per una església romànica i a l’entorn, per una necròpoli amb tombes de llosa.
Les excavacions, que foren empreses el 1977 foren dirigides per I. Ollich, i M.D. Buxó fou el cap dels treballs referents a la fase ibèrica.
Dades dels Països Catalans 