(Itàlia, segle II aC)
Cònsol romà. Fill gran de Metel el Macedònic. Conquerí les Illes Balears (123 aC) i establí a Mallorca una colònia romana (125 aC). Fou cònsol l’any 123 aC.
Metel el Baleàric, Quint Cecili
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Itàlia (bio)
Masdéu i de Montero, Josep Antoni de
(Palerm, Itàlia, 1738 – Roma, Itàlia, 1810)
Escriptor i eclesiàstic. Jesuïta (1753), com els seus germans Baltasar i Joan Francesc.
La seva activitat fou a Quito (des del 1759) i a Popayán (on era el 1767), des d’on passà a l’exili italià: Ravenna (fins al 1773), Camerino (on ensenyà teologia a la universitat), Piacenza, dedicat al magisteri i a la preparació de la seva obra sobre sant Agustí (Divina gratia Augustini recuperata, Camerino 1791).
Deixà un manuscrit sobre alguns jesuïtes il·lustres de la província de Quito morts a l’exili i un tractat sobre teologia natural.
Lloria i Lancia, Rogeró de
(Itàlia, 1285 – Nàpols, Itàlia, 1307)
Fill de l’almirall Roger de Lloria, i germà de Beatriu i Jofredina. Fou senyor de la baronia de Cocentaina. Era a Itàlia al morir el seu pare.
Sembla que el rei de Nàpols volia casar-lo amb una filla natural seva, però morí a 22 anys, després de testar a favor del seu germà consanguini Berenguer.
També fou germana seva Hilària de Lloria i Lancia (Itàlia ?, segle XIV – després 1337) Es casà amb l’italià Enrico Sanseverino, comte de Marsico. Hagué de sostenir un plet amb Ot (I) de Montcada per raó dels béns de la seva germana Jofredina.
Lloria i Lancia, Beatriu de
(Itàlia, vers 1275 – València ?, 1334)
Filla de Roger de Lloria, i germana de Jofredina, Rogeró i Hilària. Educada a València, on s’havia traslladat vers el 1291.
Es casà amb Jaume de Xèrica, segon senyor de la baronia de Xèrica (1298). Vídua (1321), actuà com a senyora usufructuària de Xèrica, i tingué diferències amb el seu fill Jaume de Xèrica, que li ocupà els llocs d’Eslida, Xelva i altres, fins que el rei ordenà una divisió de béns entre ella i tots els fills (1327): Jaume tindria Xèrica i li restituiria tot el que li havia pres.
Com a hereva del seu germà Berenguer, fou senyora de la baronia de Cocentaina, que deixà al seu fill Alfons Roger de Lloria. Testà a València el 1334.
Lloria i d’Entença, Margarida de
(País Valencià, 1292 – València, 1345)
Filla de Roger de Lloria, i germana de Carles i de Berenguer. Heretà de la seva mare la vall de Seta, Alcoi, Calp, Altea i altres llocs (1325); algunes de les possessions li foren disputades per Bernat de Sarrià.
Es casà amb Bartolomeo da Capua, protonotari i mestre racional de Sicília, i, en segones noces, amb Nicolas de Joinville, comte de Terranova. Pere III el Cerimoniós els vengué en franc alou el castell i la vila de Guadalest (1343).
Testà a València el 1341, amb un codicil el 1345, i deixà hereu el seu marit. Té la sepultura a Santes Creus. Nicolas, vidu, es casà novament, i per això l’heretat passà al rei.
També fou germà seu Robert de Lloria i d’Entença (Itàlia, segle XIII – segle XIV) Morí abans que el seu pare.
Lloria -varis/es bio-
- Beatriu de Lloria * Veure> Beatriu de Xèrica i de Lloria (dama valenciana del segle XIV).
- Isabel de Lloria (Grècia, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XIV) Filla de Nicolau de Lloria (4). Fou muller de Francesco Ventimiglia, comte de Geraci. Hom ha suposat que, en caure Atenes, se n’anaren a Sicília (1388), puix que hi ha indicis de llur presència a l’illa el 1392.
- Joan de Lloria (Grècia, segle XIV) Noble de la Grècia catalana. Germà i col·laborador del mariscal Roger de Lloria. fou veguer de Tebes (1359) i governà els ducats d’Atenes i de Neopàtria en absència del vicari Gonçal Ximenes d’Arenós. Tingué dos fills: Roger (7) i Nicolau de Lloria (4).
- Nicolau de Lloria (Grècia, segle XIV – després 1381) Noble de la Grècia catalana. Fill de Joan (3) i germà de Roger (7). Cooperà a l’establiment de la sobirania de Pere III el Cerimoniós sobre els estats grecs. Ha deixat poques notícies. Fou el pare d’Isabel de Lloria (2).
- Perelló de Lloria (Itàlia, segle XIII – Grècia, segle XIV) Possible fill de l’almirall Roger de Lloria. Ha estat dit que eren fills seus Antoni i Roger de Lloria (6).
- Roger de Lloria (Itàlia, segle XIV – Grècia, segle XIV) (dit Il Puntignano) Noble. Era un italià traslladat a Grècia. Potser era fill de Perelló de Lloria (5) i germà d’Antoni de Lloria. Pere III el Cerimoniós li féu recuperar (1381) unes propietats a Tebes que la Companyia Navarresa li havia pres.
- Roger de Lloria (Grècia, segle XIV – després 1381) Senyor de la Grècia catalana. Fill de Joan de Lloria (3), nebot del mariscal Roger de Lloria i germà de Nicolau (4).
- Saurina de Lloria (Catalunya, segle XIV) Dama. Probablement néta de l’almirall Roger de Lloria. Es casà amb el cavaller Guillem de Sant Vicenç.
Foix, Joana de
(Sicília, Itàlia, segle XV)
Dama. Era muller de Joan I de Cabrera, comte de Mòdica, amb el qual visqué a Sicília.
Fills seus foren Joan II, vescomte infant, mort aviat, Anna I de Cabrera, que heretaria Mòdica i es casà amb Fadrique Enríquez, i Carles i Caterina, que moririen joves.
Facio, Bartolomeo
(Spezia, Ligúria, Itàlia, vers 1400 – Nàpols, Itàlia, 1457)
(o Fazio) Historiador i humanista. Ambaixador de Gènova prop d’Alfons IV el Magnànim (1444), fou secretari d’aquest i historiador reial.
És autor de De rebus gestis ab Aphonso I (acabat el 1455, imprès a Lió el 1560), en dos volums, la seva obra més important, i del tractat De felicitate vitae.
Hom l’ha considerat, erròniament, valencià i amb el cognom de Facs.
Cavaro, Pere
(Càller, Sardenya, Itàlia, segle XV – vers 1537)
Pintor. Estigué a Barcelona, Nàpols i, versemblantment, a Roma. És autor del retaule de l’església de Sant Joan Baptista a Vilamar (1517) i d’altres obres a Sardenya.
El seu tríptic de la Mare de Déu dels Consellers, de gran qualitat, a la casa de la vila de Càller, recorda la disposició de l’obra homònima de Lluís Dalmau i l’estil de Rafael.
Castellví i de Llança, Agustí de
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Càller, Sardenya, 1668)
Marquès de Làcon i vescomte de Sanluri, fill de Francesc de Castellví i d’Aimeric, cap de la facció de la noblesa sarda contrària a la política dels lloctinents.
Desterrat ja el 1652, igualment com el seu rival Artal d’Alagó, marquès de Villasol, i acusat el 1656 d’homicidi en una escomesa contra aquest i els seus partidaris, estigué vuit anys reclòs a la torre calleresa de l’Elefant.
A les corts convocades pel lloctinent, marquès de Camarasa, dirigí l’oposició a la concessió d’un subsidi de 70.000 escuts a la corona si abans hom no obtenia que només els sards fossin habilitats per als càrrecs civils i eclesiàstics de Sardenya, i negociá, bé que sense èxit, com a diputat de les corts, prop de la cort de Madrid.
La dissolució de les corts pel lloctinent, a causa de la popularitat d’Agustí de Castellví, i l’assassinat immediat d’aquest, provocaren, al seu torn, l’assassinat del marquès de Camarasa (Manuel Sarmiento de los Cobos).
Dades dels Països Catalans 