Arxiu d'etiquetes: Itàlia (bio)

Lloria i Lancia, Beatriu de

5 Respostes

(Itàlia, vers 1275 – València ?, 1334)

Filla de Roger de Lloria, i germana de Jofredina, Rogeró i Hilària. Educada a València, on s’havia traslladat vers el 1291.

Es casà amb Jaume de Xèrica, segon senyor de la baronia de Xèrica (1298). Vídua (1321), actuà com a senyora usufructuària de Xèrica, i tingué diferències amb el seu fill Jaume de Xèrica, que li ocupà els llocs d’Eslida, Xelva i altres, fins que el rei ordenà una divisió de béns entre ella i tots els fills (1327): Jaume tindria Xèrica i li restituiria tot el que li havia pres.

Com a hereva del seu germà Berenguer, fou senyora de la baronia de Cocentaina, que deixà al seu fill Alfons Roger de Lloria. Testà a València el 1334.

Lloria i d’Entença, Margarida de

6 Respostes

(País Valencià, 1292 – València, 1345)

Filla de Roger de Lloria, i germana de Carles i de Berenguer. Heretà de la seva mare la vall de Seta, Alcoi, Calp, Altea i altres llocs (1325); algunes de les possessions li foren disputades per Bernat de Sarrià.

Es casà amb Bartolomeo da Capua, protonotari i mestre racional de Sicília, i, en segones noces, amb Nicolas de Joinville, comte de Terranova. Pere III el Cerimoniós els vengué en franc alou el castell i la vila de Guadalest (1343).

Testà a València el 1341, amb un codicil el 1345, i deixà hereu el seu marit. Té la sepultura a Santes Creus. Nicolas, vidu, es casà novament, i per això l’heretat passà al rei.

També fou germà seu Robert de Lloria i d’Entença  (Itàlia, segle XIII – segle XIV) Morí abans que el seu pare.

Lloria -varis/es bio-

1 Resposta
  1. Beatriu de Lloria *  Veure> Beatriu de Xèrica i de Lloria  (dama valenciana del segle XIV).
  2. Isabel de Lloria  (Grècia, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XIV)  Filla de Nicolau de Lloria (4). Fou muller de Francesco Ventimiglia, comte de Geraci. Hom ha suposat que, en caure Atenes, se n’anaren a Sicília (1388), puix que hi ha indicis de llur presència a l’illa el 1392.
  3. Joan de Lloria  (Grècia, segle XIV)  Noble de la Grècia catalana. Germà i col·laborador del mariscal Roger de Lloria. fou veguer de Tebes (1359) i governà els ducats d’Atenes i de Neopàtria en absència del vicari Gonçal Ximenes d’Arenós. Tingué dos fills: Roger (7) i Nicolau de Lloria (4).
  4. Nicolau de Lloria  (Grècia, segle XIV – després 1381)  Noble de la Grècia catalana. Fill de Joan (3) i germà de Roger (7). Cooperà a l’establiment de la sobirania de Pere III el Cerimoniós sobre els estats grecs. Ha deixat poques notícies. Fou el pare d’Isabel de Lloria (2).
  5. Perelló de Lloria  (Itàlia, segle XIII – Grècia, segle XIV)  Possible fill de l’almirall Roger de Lloria. Ha estat dit que eren fills seus Antoni i Roger de Lloria (6).
  6. Roger de Lloria  (Itàlia, segle XIV – Grècia, segle XIV)  (dit Il Puntignano)  Noble. Era un italià traslladat a Grècia. Potser era fill de Perelló de Lloria (5) i germà d’Antoni de Lloria. Pere III el Cerimoniós li féu recuperar (1381) unes propietats a Tebes que la Companyia Navarresa li havia pres.
  7. Roger de Lloria  (Grècia, segle XIV – després 1381)  Senyor de la Grècia catalana. Fill de Joan de Lloria (3), nebot del mariscal Roger de Lloria i germà de Nicolau (4).
  8. Saurina de Lloria  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Probablement néta de l’almirall Roger de Lloria. Es casà amb el cavaller Guillem de Sant Vicenç.

Foix, Joana de

2 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XV)

Dama. Era muller de Joan I de Cabrera, comte de Mòdica, amb el qual visqué a Sicília.

Fills seus foren Joan II, vescomte infant, mort aviat, Anna I de Cabrera, que heretaria Mòdica i es casà amb Fadrique Enríquez, i Carles i Caterina, que moririen joves.

Facio, Bartolomeo

Deixa un comentari

(Spezia, Ligúria, Itàlia, vers 1400 – Nàpols, Itàlia, 1457)

(o Fazio)  Historiador i humanista. Ambaixador de Gènova prop d’Alfons IV el Magnànim (1444), fou secretari d’aquest i historiador reial.

És autor de De rebus gestis ab Aphonso I (acabat el 1455, imprès a Lió el 1560), en dos volums, la seva obra més important, i del tractat De felicitate vitae.

Hom l’ha considerat, erròniament, valencià i amb el cognom de Facs.

Cavaro, Pere

Deixa un comentari

(Càller, Sardenya, Itàlia, segle XV – vers 1537)

Pintor. Estigué a Barcelona, Nàpols i, versemblantment, a Roma. És autor del retaule de l’església de Sant Joan Baptista a Vilamar (1517) i d’altres obres a Sardenya.

El seu tríptic de la Mare de Déu dels Consellers, de gran qualitat, a la casa de la vila de Càller, recorda la disposició de l’obra homònima de Lluís Dalmau i l’estil de Rafael.

Castellví i de Llança, Agustí de

2 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Càller, Sardenya, 1668)

Marquès de Làcon i vescomte de Sanluri, fill de Francesc de Castellví i d’Aimeric, cap de la facció de la noblesa sarda contrària a la política dels lloctinents.

Desterrat ja el 1652, igualment com el seu rival Artal d’Alagó, marquès de Villasol, i acusat el 1656 d’homicidi en una escomesa contra aquest i els seus partidaris, estigué vuit anys reclòs a la torre calleresa de l’Elefant.

A les corts convocades pel lloctinent, marquès de Camarasa, dirigí l’oposició a la concessió d’un subsidi de 70.000 escuts a la corona si abans hom no obtenia que només els sards fossin habilitats per als càrrecs civils i eclesiàstics de Sardenya, i negociá, bé que sense èxit, com a diputat de les corts, prop de la cort de Madrid.

La dissolució de les corts pel lloctinent, a causa de la popularitat d’Agustí de Castellví, i l’assassinat immediat d’aquest, provocaren, al seu torn, l’assassinat del marquès de Camarasa (Manuel Sarmiento de los Cobos).

Castellví i Boter, Pere de

6 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XV – segle XVI)

Vescomte de Sanluri. Hereu testamentari dels germans Perot i Lluís de Castellví. Fou confirmat vescomte de Sanluri pel rei el 1507. El seu descendent fou:

Artau de Castellví i d’Alagó  (Sardenya, Itàlia, segle XVI)  Vescomte de Sanluri. Fou creat comte de Làcon el 1561. El seu fill i successor fou:

Jaume de Castellví i de Castellví  (Sardenya, Itàlia, segle XVI – segle XVII)  Comte de Làcon. Fou el primer marquès de Làcon el 1605. Els seus fills foren:

Borja i Cattanei, Jofre de

2 Respostes

(Roma, Itàlia, 1481 – Squillace, Itàlia, 1516)

Príncep de Squillace. Fill del cardenal Roderic de Borja (Alexandre VI) i de Vannozza Cattanei. Aquell tenia dubtes sobre la paternitat, però el féu legitimar perquè pogués rebre beneficis eclesiàstics; a nou anys era ja canonge de València.

El 1494 es casà al Castell Nou de Nàpols amb Sança d’Aragó, filla natural d’Alfons II de Nàpols. Aquest atorgà als nuvis el principat de Squillace i el ducat de Cariati a Calàbria, més el dret d’anomenar-se Borja d’Aragó.

Refugiats a Roma durant l’ocupació de Carles VIII, retornaren a Nàpols, on el 1506 morí Sança, que s’havia fet cèlebre per les seves infidelitats conjugals. Es casà novament, amb Maria Milà d’Aragó, filla del comte d’Albaida, de la qual nasqué l’hereu i successor Francesc de Borja i d’Aragó.

Borja, Joan de

2 Respostes

(Roma, Itàlia, 1498 – 1548)

Duc de Camerino i de Nepi. Fill d’Alexandre VI i la mare es creu que era Lucrècia Borja. Estigué al servei de l’emperador Carles I.

En morir, la seva herència passà a Francesc de Borja i d’Aragó.