(Terrassa, Vallès Occidental, 9 abril 1835 – Barcelona, 21 novembre 1908)
Industrial. Constructor de màquines de cosir, que exportà a l’Amèrica Llatina, i de motors a gas.
A les festes celebrades a Barcelona en el període 1871-80 va donar mostra del seu enginy muntant diversos espectacles que el feren molt popular.
(Barcelona, 1878 – 1947)
Industrial. Fill de Dionís Escorsa i Cruells.
Se separà de la societat familiar i fundà, amb Leonard Leprevost, l’HAMSA i altres empreses.
(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 12 octubre 1840 – Barcelona, 7 juliol 1900)
Industrial. El 1876 establí a Barcelona, juntament amb Josep Plana i Anguera i Sebastià Agustí i Vilardebó, una foneria de ferro que esdevingué la segona foneria d’acer mòlt de l’estat espanyol, i es transformà el 1920 en les importants Foneries Escorsa SA, amb seu a l’Hospitalet de Llobregat.
L’empresa, que ocupà fins 200 obres, fallí i tancà el 1966.
Fou el pare d’Alexandre Escorsa i Sòria.
(Barcelona, 30 març 1904 – 1913)
Institució nascuda com a Universitat Industrial. Dedicada a l’ensenyament tècnic a diferents nivells, tingué ajut econòmic oficial i es va instal·lar als terrenys de l’antiga fàbrica de Can Batlló.
El 1913 en sorgí l’Escola del Treball, de dilatada trajectòria i reconeguda el 1958 com a centre oficial de formació professional.
(el Pont d’Armentera, Alt Camp, 19 juliol 1862 – Barcelona, 1904)
Industrial. Fundà l’empresa Escofet i Fortuny, especialitzada en paviments hidràulics (1886), per a la qual arquitectes com Antoni Gaudí feien dissenys (la reedició d’un d’aquest, del 1903, fou premiada amb Delta d’Or el 1962).
Continuà la casa el seu gendre Emili Farré i Escofet.
(Sarrià de Ter, Gironès, 12 octubre 1865 – 28 febrer 1940)
Industrial. Creà a Girona una important fàbrica de farina i assolí que la companyia de ferrocarrils MZA instal·lés a la ciutat els tallers de reparació de màquines.
Milità a la Lliga Catalana i fou diputat provincial.
Urbanitzà el sector gironí de l’Eixample de la Mercè, i el 1923, amb l’arquitecte Rafael Masó i Valentí, inicià un centre residencial a s’Agaró.
Fou pare de Josep Ensesa i Gubert (Sarrià de Ter, Gironès, 1892 – Castell d’Aro, Baix Empordà, 1981) Mecenes i industrial. Ha continuat les obres del centre residencial de s’Agaró i hi ha creat un festival de música anual.
(Matanzas, Cuba, 1871 – París, França, 4 desembre 1925)
Industrial. Fill de Salvador Elizalde, que el 1837 fixà el traçat del primer ferrocarril cubà.
Es casà el 1894 amb Carme Biada i Navarro, besnéta de Miquel Biada i Bunyol.
El 1909 establí un taller de peces de recanvi per a automòbils, que el 1911 es convertiren en Biada Elizalde i Companyia, per a la construcció d’automòbils, amb factoria a Sant Andreu de Palomar (Barcelona).
A la seva mort s’abandonà la construcció d’automòbils i es fabricaren motors d’aviació.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 30 abril 1814 – Barcelona, 16 setembre 1888)
Filantrop i industrial. Enriquit a Amèrica, donà part del seu patrimoni per a la fundació de l’anomenat Asil Duran, a Gràcia (Barcelona), perquè hi fossin instruïts i hi aprenguessin un ofici els joves internats per llur rebel·lia a l’autoritat paterna, i que fou confiat a l’orde de Sant Pere ad Vincula.
Finançà una institució semblant a Castelló d’Empúries, inaugurada pòstumament el 1898.
(Barcelona, 24 maig 1862 – 22 juliol 1921)
Escriptor, decorador i industrial.
Publicà poemes tradicionals i faules: Música vella (1896), De sol a sol (1899), Branques mortes (1902) i Moneda curta (1908). També un assaig sobre el catalanisme: Lo nostre plet (1900).
Com a industrial, destacà en la construcció de materials per a la decoració.
(Ripoll, Ripollès, segle XVI – segle XIX)
Família d’armers, serrallers i forjadors. Foren uns dels més importants fabricants d’armes de foc catalans.
El Museu Etnogràfic de Ripoll en conserva nombroses peces, i alguna altra figura al catàleg del Musée de l’Armée de París.
Dades dels Països Catalans 