(Begur, Baix Empordà, segle XIX – Catalunya, segle XIX)
Polític. Industrial suro-taper, fou diputat a les corts per la Bisbal.
Participà activament en la revolució de setembre de 1868, i aquell mateix any fou nomenat governador civil de Girona.
(Barcelona, 14 abril 1922 – 12 novembre 1988)
Químic i industrial. Fill de Joaquim Folch i Girona. Enginyer tècnic químic, amplià els estudis als EUA i, més tard, es graduà com a professor mercantil.
Gran afeccionat a l’etnologia, desenvolupà una gran tasca com a promotor d’expedicions científiques arreu del món. Amb aquest objecte creà la Fundació Folch (1976) i col·laborà activament amb el Museu Etnològic de Barcelona al qual cedí part del material recollit.
El seu esforç en aquest camp de la cultura, reconegut per diverses institucions i organismes catalans i estrangers, li valgué la medalla d’or de l’ajuntament de Barcelona al Mèrit Científic i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, entre moltes altres condecoracions.
(Huesa del Común, Terol, Aragó, 1897 – Barcelona, 1977)
Constructor d’instruments musicals. Deixeble de Philippe Le Duc, s’establí a Barcelona el 1927.
Fabricà violins, violoncels i guitarres d’una extraordinària qualitat i construí instruments de corda segons models antics o interpretant representacions iconogràfiques.
(Torredembarra, Tarragonès, segle XIX – Barcelona, 1855/60)
Comerciant de colonials. Durant el Trienni Liberal participà en una junta administrativa de cabals públics.
Juntament amb els fundadors del Banc de Barcelona intentà d’aturar la crisi d’aquest banc el 1848 retirant-hi paper i posant-hi argent. Participà com a associat en nombroses empreses mercantils.
Els seus fills Eduard i Marià foren fabricants i participaren en diverses societats comercials.
(Barcelona, 1903 – novembre 2005)
Indústria tèxtil. Té l’origen en la fàbrica de fil per a cosir instal·lada el 1843 a Sant Andreu de Palomar per Ferran Puig, capdavantera de la indústria de fil de cotó. El 1860 formà companyia amb el seu gendre Camil Fabra i Fontanills.
La societat Camil Fabra i Companyia s’uní el 1884 amb Manuel Portabella i Companyia, i en sorgí Fabra i Portabella. El 1903 esdevingué Fabra i Coats per l’entrada de la firma anglesa J. And P. Coats Ltd., amb una participació en el capital del 68%.
Té fàbriques a Sant Andreu, Borgonyà (Osona), i magatzems a Sant Martí de Provençals, coneguts antigament com la fàbrica de La Xarxa.
Produeix fil per a cosir i labors i comercialitza cremalleres, agulles, botons, tisores i llanes.
El 1984 les vendes foren de 5.614 milions de pessetes, amb una plantilla de 1.275 persones.
(Barcelona, 1669 – 1751)
Impressor. Fill de Rafael Figueró.
Féu un viatge a l’estranger per conèixer noves tècniques i fundà una foneria de tipus. Els anys 1680-1700, junt amb el seu pare, imprimien un gran nombre de llibres, molts dels quals amb boixos i gravats, alguns, veritables obres d’art. El 1700 feren les Nenias reales i L’Harmonia del Parnàs per a l’Acadèmia Desconfiada, i el 1709 els famosos Anales de Feliu de la Penya.
El 1706 reberen el títol d’impressors reials de Carles III, i tingueren l’exclusiva de l’edició de les gasetes oficials, amb el títol de “Noticias Generales de Europa” (1701-14) i “Mercurio Veloz y Verídico de Noticias” (1706).
El 1714, durant el setge de Barcelona, una bomba incendià el taller, on s’imprimia el diari de la defensa.
Des del 1717 els ajudà llur fill Rafael Figueró (Barcelona, segle XVIII) Impressor. Ajudà a l’impremta familiar, la qual continuà, a la segona meitat del segle XVIII, amb la publicació de nombroses obres, goigs i altres publicacions.
(Arenys de Mar, Maresme, 6 juliol 1893 – Barcelona, 1981)
Industrial i economista. Col·laborà en la creació de l’Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar (1929), del patronat del qual fou president (1936-56).
Sobre qüestions d’economia va publicar Tabla de precios de venta (1929), Los factores económicos y el momento político catalán (1933), Nacionalismo económico español (1934), Armas de los imperialismos plutocráticos (1938) i Política nacionalista (1939). També va traduir de l’italià diverses obres.
Fou membre del patronat de l’Arxiu Històric i del Museu Fidel Fita d’ençà del 1935.
(Barcelona, 9 febrer 1833 – 24 juny 1902)
Industrial i polític. Pertanyé a diverses societats mercantils i industrials.
Afiliat al partit liberal, fou diputat a corts (entre el 1876 i el 1889) i posteriorment senador (1891). Rebé el títol de marquès d’Alella (1889) i fou alcalde de Barcelona (1893), però dimití uns quants mesos després.
Com a soci protector de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, féu una donació per a la construcció (1902) a la muntanya del Tibidabo de l’observatori que duu el seu nom (Observatori Fabra).
És autor d’un Código o deberes de buena sociedad.
(Barcelona, 1877 – 1944)
Constructor d’orgues. Deixeble d’Aquilino Amezúa, fundà a Barcelona la casa que portà el seu nom.
Féu orgues excel·lents per tot Catalunya, com els de Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de les Puel·les, santuari del Cor de Maria (Barcelona), Santa Maria de Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, l’església parroquial de Tàrrega, així com a Extremadura, Andalusia i Navarra.
(Llívia, Baixa Cerdanya, 1792 – 9 febrer 1859)
Industrial. Intervingué en la fundació de la fàbrica El Vapor (1832), associat amb Josep Bonaplata i altres industrials, i n’exercí la gerència. Comprà els tallers de Bonaplata després d’ésser destruïts el 1835, i hi establí la seva foneria (1839). Fou un dels elements principals de la burgesia catalana.
Formà part de la Comissió de Fàbriques i en fou president durant el període 1838-40. Es distingí com a progressista i defensor del proteccionisme. Promogué la fundació de l’Institut Industrial de Catalunya (1848), entitat derivada de la Junta de Fàbriques, i fou un dels fundadors de La Maquinista Terrestre i Marítima (1855).
Dades dels Països Catalans 