Nicol i Franciscà, Eduard

(Barcelona, 13 desembre 1907 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 6 maig 1990)

Filòsof i historiador de la filosofia. Secretari de la Fundació Bernat Metge. S’exilià el 1939 i fou professor titular de la universitat de Mèxic.

El seu pensament parteix d’una anàlisi fenomenològica de l’existència humana en la seva situació concreta, de la qual dedueix una teoria de l’home, que descobreix com a ésser limitat per la localització al món (espai-temporal) i per l’actuació a la vida. Les característiques primeres i constitutives de l’home són l’expressió on cal incloure el seu actuar, i la historicitat. L’ésser històric de l’home és el que permet de salvar el concepte de veritat, que és previ al desenvolupament de la ciència i producte del llenguatge, que permet el reconeixement intersubjectiu dels objectes externs.

Les seves principals obres són: Psicología de las situaciones vitales (1941), Historicismo y existencialismo. La temporalidad del ser y la razón (1950), Metafísica de la expresión (1957), El problema de la filosofía hispánica (1960), Los principios de la ciencia (1965) i El porvenir de la filosofía (1973).

Respondre

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s