Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Cròniques d’Espanya

2 Respostes

(Catalunya, segle XVI)

Obra històrica, des dels temps primitius fins a la mort de Joan II el Sense Fe. Obra de Pere Miquel Carbonell, que hi treballà fins el 1513.

Constitueix en bona part una reacció violenta contra la crònica de Pere Tomic i la marcada afecció d’aquest envers les faules i les llegendes.

La seva principal novetat, escrit en un català marcadament llatinitzant i de molt pobres qualitats literàries, és d’haver aprofitat abans que ningú les notícies de les cròniques franceses que conegué a través d’autors italians.

En arribar als temps de Pere III el Cerimoniós (el seu preferit) transcriví gairebé literalment la crònica reial i la continuà amb informacions tretes de les cròniques dels seus tres immediats successors.

No foren editades fins el 1547, i obtingueren una notable difusió.

Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona

3 Respostes

(Catalunya-Aragó, abans 1359)

Obra concebuda per Pere III el Cerimoniós com a història oficial de la corona catalano-aragonesa. Coneguda també per la Crònica de Sant Joan de la Penya, fou redactada en versió llatina (perduda) i en la catalana i aragonesa entre 1369 i el 1373.

S’inicià amb referències a la Hispània antiga, continuà amb la invasió sarraïna, s’ocupa dels reis navarresos, dels comtes de Barcelona i acaba amb els reis de la corona catalano-aragonesa, fins a Alfons III el Benigne (1336).

Aquesta obra, la versió llatina, de Tomàs de Canyelles, antecedí a la crònica personal de Pere III i es basà en els Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, en la Historia gothica de Rodrigo Jiménez de Rada així com en altres textos.

Bé que literàriament té un valor poc notable, i que inclou fets llegendaris, destaca per la nombrosa informació inèdita que conté, que ha servit de guia per a la historiografia catalana posterior.

Cronicons Rivipul·lenses

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, 1032 – 1543)

Família de texts annalístics en llatí que sembla haver estat iniciada al monestir de Ripoll, i probablement a iniciativa de l’abat i bisbe Oliba.

El primer de la sèrie fou format probablement partint d’uns annals de Cuixà i continuat a Ripoll després del 985 fins al 1191; conté anotacions des del 27 dC.

Uns altres rivipul·lenses foren: l’Alterum Rotense fou dut a Roda de Ribagorça vers la fi del segle XI, i fou continuat fins al 1205; el Cronicó Dertusense II, passat per Sant Joan de les Abadesses i portat a Tortosa i continuat i interpolat fins el 1210; el Chronicon Benifassani, del monestir de Benifassà, continuat fins el 1276; la crònica de Sant Víctor de Marsella, que s’emportaren el 1172 i continuaren a Provença fins el 1543, i el més llarg, el Cronicó Rivipullense II, destinat a algun centre desconegut extern al monestir, comprèn unes 500 notes des del naixement de Jesucrist fins el 1302.

Cronicons Llenguadociano-catalans

Deixa un comentari

(Llenguadoc, 1204 – 1323)

Grup de texts annalístics. Cal esmentar-ne el Thalamus parvus de Montpeller, el cronicó del cartulari de Ramon el Jove de Tolosa, el cronicó llatí de Sant Serni, també de Tolosa, el de Sant Pau de Narbona, i també el Cronicó Dertusense I, escrit en occità, que arriba fins a l’any 1323.

Tots són palesament influïts pels Cronicons Barcinonenses, alhora que ells influeixen en alguns annals catalans a partir de la segona meitat del segle XIII.

La seva notícia més reculada és del 1099.

Cronicons Barcinonenses

1 Resposta

(Barcelona, segle XII – 1409)

Família de texts annalístics, en llur majoria llatins.

Originada, sembla, entre el 1149 i el 1153 sota l’estímul de les gestes militars de Ramon Berenguer IV de Barcelona a Almeria, Tortosa, Lleida i Fraga, a les quals devia fer referència l’embrió de la sèrie.

Comencen a ésser traduïts al català poc abans del 1283, però prosseguiren les versions llatines durant tot el segle XIV.

Els Cronicons Barcinonenses I i II, quasi iguals, semblen procedir d’un cronicó perdut, que acaba el 1274. El Cronicó Barcinonense III és molt extens; comprèn del 801 al 1323. El Cronicó Barcinonense IV fou compost per Guillem Mascaró, beneficiat de la seu de Barcelona; comprèn del 714 fins al 1452.

Cal esmentar encara el Cronicó Ulianense, dut a Santa Maria d’Ullà al finals del segle XII i continuat allà fins al 1409, i el Cronicó del monestir de Sant Feliu de Guíxols, molt breu i lacònic, que conté notícies des del 985 fins al 1392.

Crònica universal del Principat de Catalunya

6 Respostes

(Catalunya, 1609)

Història general de Catalunya des de l’antiguitat fins a la mort del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona (1162) escrita per Jeroni Pujades.

La primera part de l’obra, fins a la invasió sarraïna, fou escrita en català i, acabada el 1606, fou publicada el 1609; la segona fou escrita en castellà i restà inèdita i sense revisar. Possiblement Pujades només pensà de completar els Anales de Zurita en el període comtal català.

El manuscrit fou portat a París el 1651 per Pèire de Marca, i per això la part inèdita romangué desconeguda a Catalunya fins que Pau Ignasi de Dalmases la localitzà el 1698 a la biblioteca de l’arquebisbe de Rouen i Josep de Taverner i d’Ardena la copià en 1715-20 a la biblioteca reial de París, on havia estat traslladada el 1702.

Aquesta crònica representa una acumulació meritòria de material historiogràfic i documental, utilitzat, però, amb manca d’anàlisis crítica, procurant de conciliar els fets històrics i les llegendes més absurdes i divergents.

Posteriorment influí, més que en la historiografia, en la poesia patriòtica del període floralesc. Malgrat tot, proporciona encara alguna notícia d’interès, sobretot per al període comtal.

Crònica de Ramon Muntaner

12 Respostes

(Catalunya, 15 maig 1325 – 1328)

Escrita per Ramon Muntaner, és la més llarga i popular de les quatre Cròniques.

Comprèn des de Jaume I el Conqueridor fins a la coronació d’Alfons III el Benigne, i se’n destaca especialment el període on es narren els fets viscuts per l’autor, especialment l’expedició de la Companyia Catalana a Orient.

A pesar de la voluntat de Muntaner de glorificar la casa d’Aragó i les exageracions evidents que conté, l’obra és una aportació valuosíssima com a font històrica.

Concebuda per a ser escoltada, l’estil de la Crònica, directe i col·loquial, fa que entre l’autor i el públic oïdor s’estableixi una relació immediata i viva, causa probable de la seva popularitat.

Crònica de Pere el Cerimoniós

5 Respostes

(Catalunya-Aragó, 1369 – 1382)

Obra escrita en part pel monarca català.

A imitació de la Crònica de Jaume I, Pere III el Cerimoniós també féu escriure la seva crònica, la menys extensa i la més tardana de les quatre grans cròniques i molt diferent del Llibre dels feits, com diferents foren llurs autors o inspiradors; tot el que en l’obra del rei Jaume és impuls bèl·lic, heroisme i ideal cavalleresc, en les memòries del Cerimoniós és habilitat política i raó d’estat, fins al punt que en la seva Crònica, el rei Pere no dubta a aparèixer com un antecedent dels governants renaixentistes, autoritaris, intemperants, tortuosos i versàtils; la Crònica de Pere el Cerimoniós, que literàriament no és tan notable com les altres, constitueix una font de primer ordre per a l’estudi històric d’aquest regnat.

Per a la redacció, la definitiva, acabada el 1385, el monarca compta amb la col·laboració d’alguns membres de la seva cancelleria, com Bernat Descoll, Arnau de Torrelles, Bernat Ramon Descavall i Ramon de Vilanova, els quals treballaren directament sota ordres seves, partint de textos historiogràfics, documents oficials i els records personals del rei i els seus col·laboradors.

Creus i Coromines, Teodor

2 Respostes

(Barcelona, 15 agost 1827 – Vilanova i la Geltrú, Garraf, 28 agost 1921)

Advocat i historiador. S’establí a Vilanova i la Geltrú, d’on fou alcalde, dirigí el “Diario de Villanueva y Geltrú” i presidí l’Ateneu.

Interessat per l’agricultura, fundà un sindicat de defensa contra la fil·loxera i un centre preventiu contra les pedregades.

Publicà estudis històrics, especialment al “Boletín de la Real Academia de la Historia”, de la qual era membre, i a “La Renaixença”, i diverses monografies (Guía del monasterio de Santas Creus, 1884; El pasado, el presente y el porvenir de Villanueva y Geltrú, 1886; Un golpe de estado hasta aquí desconocido en la historia de Cataluña, 1888).

Fou el pare de Manuel Creus i Esther.

Crespí i Vallès, Mateu

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 gener 1786 – 6 novembre 1856)

Cronista.

Escriví un útil resum dels fets esdevinguts entre el 1820 i el 1849: Diario de memorias de lo ocurrido en la ciudad de Barcelona.