Arxiu d'etiquetes: Guerra Civil

Seròs, batalla de -1938-

Deixa un comentari

(Seròs, Segrià, abril 1938 – novembre 1938)

Cap de pont de les tropes franquistes en l’etapa final de l’ofensiva d’Aragó, a la riba esquerra del Segre, aprofitant que el pont de Seròs no havia estat volat, a l’indret anomenat Costa de la Barca.

Els dies 22 al 27, aquest cap de pont fou atacat endebades per dues brigades republicanes. Posteriorment fou l’escenari d’una àmplia operació ofensiva, també de l’Exèrcit Popular (7 al 22 novembre 1938), per tal d’alleugerir la pressió de les forces franquistes sobre les línies republicanes en els darrers moments de la batalla de l’Ebre.

L’Exèrcit republicà ocupà ràpidament Seròs, Aitona i Soses, però no va poguer profunditzar. La contraofensiva franquista arrencà el dia 19, ocupà Seròs i enllaçà amb el batalló que, isolat, encara defensava el cap de pont.

D’aquí partí l’atac principal de l’ofensiva franquista contra Catalunya (desembre 1938).

Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya

Regiment Pirinenc Número 1 de Catalunya

(Catalunya, novembre 1936 – 1939)

Nom de la unitat militar sorgida de les Milícies Alpines. Formades espontàniament en iniciar-se la guerra civil de 1936-39 per membres de grups del món esportiu, com la Unió Excursionista de Catalunya, els Boy Scouts de Catalunya, i d’entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, el grup Rafael de Casanova, Palestra, el FNEC i alguns membres d’Estat Català i de Nosaltres Sols.

Les Milícies Alpines s’oferiren al Comitè de Milícies Antifeixistes per cobrir el front nord d’Aragó (agost 1936), difícil per la seva muntanyositat, i foren posades a les ordres de l’oficial de complement Josep M. Benet i de Caparà (amb el grau de comandant) i del capità Carles Balaguer; la unitat fou rebatejada amb el nom de Milícies Pirinenques.

Poc després reberen l’ordre d’organitzar-se segons el sistema militar tradicional (setembre 1936); la unitat restà sota la dependència directa de la Generalitat de Catalunya.

Hom organitzà un batalló encarregat de reprimir el contraban a la frontera amb l’estat francès. En les seves missions pels Pirineus foren atacats per les forces del Cojo de Màlaga, aleshores establert a Puigcerdà de manera semi-independent.

Després dels fets de Maig del 1937 (durant els quals es distingiren diversos dels seus membres en la custòdia de la Generalitat), fou incorporat a l’Exèrcit Popular i fou la base de la militarització de les Brigades 72, 130 i 102, que formaren la Divisió 43, esdevinguda cèlebre en restar tres mesos isolada a l’anomenada bossa de Bielsa (març-juny 1938).

combats de Pàndols i Cavalls

Pàndols i Cavalls, combats de -1938-

(Terra Alta, 24 juliol 1938 – 2 novembre 1938)

Conjunt d’enfrontaments armats que tingueren lloc a les serres de Pàndols i de Cavalls durant la batalla de l’Ebre de la guerra civil espanyola.

Aquestes serralades foren un dels principals objectius assolits per l’ofensiva republicana del 24 de juliol i foren fortificades.

Pàndols inicialment resistí les ofensives nacionals (10-20 d’agost), però a Cavalls es produí una forta contraofensiva (30-31 d’agost), que va obligar el bàndol republicà a retirar-se d’ambdues posicions.

Ou, Oficina de l’

(Catalunya, 29 desembre 1936 – 1939)

Organisme creat pel Departament d’Agricultura de la Generalitat, per tal de promoure el desenvolupament de la producció d’aviram i d’ous per a fer cara a l’escassetat d’aliments causada per la guerra civil.

Tenia funcions de control, organitzà campanyes de propaganda -la batalla de l’ou– i podia decidir la intervenció o l’apropiació de granges o altres establiments.

El director era nomenat pel conseller d’agricultura. L’Oficina disposava d’un comitè consultiu format per un representant de cada sindicat d’avicultors (CNT i UGT), dos representants de la Federació de Sindicats Agrícoles i un de la Federació de Cooperatives de Consum.

Guerra Civil Espanyola -1936/39-

668 Respostes

(Països Catalans, 18 juliol 1936 – 1 abril 1939)

Conflicte bèl·lic. L’aixecament d’un grup de militars de l’exèrcit espanyol, iniciat per les forces d’Àfrica, responia a un pla preconcebut des de febrer de 1936, arran de la victòria electoral del Front Popular, per sectors de l’exèrcit vinculats a organitzacions polítiques de dretes. La seva acció, que pretenia un triomf ràpid i efectiu, s’enfrontà amb l’oposició d’altres sectors militars, fidels a la legalitat republicana, i d’un moviment obrer enquadrat en la UGT i la CNT, especialment combatiu, que feren fracassar l’aixecament a les grans ciutats del país -Madrid, Barcelona, Bilbao, València, Santander, etc- mentre que triomfava a la majoria de ciutats castellanes, aragoneses, etc.

A Catalunya, on la situació a favor de la República es clarificà durant els dies 19 i 20 de juliol, el triomf fou capitalitzat per la CNT, que aprofitant la feblesa del poder institucional, va imposar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va actuar com un autèntic poder governamental dins els primers mesos de la guerra. Al mateix temps, l’esclat de la guerra va provocar una profunda onada d’anticlericalisme i una revolució social que es va concretar en forma de col·lectivitzacions agràries -a Catalunya no gaire importants- i industrials.

Durant l’estiu de 1936 una expedició catalana, comandada pel capità Alberto Bayo, va intentar sense èxit apoderar-se de Mallorca.

Amb l’objectiu de normalitzar la situació política, el setembre de 1936 es constituïa un consell de la Generalitat de Catalunya presidit per Josep Tarradellas, que integrava el conjunt de les forces antifeixistes existents a Catalunya, des de l’Acció Catalana Republicana fins al POUM i la CNT. Aquest “govern d’unitat” portaria a terme la tasca de legalitzar la revolució, amb l’aprovació del Decret de col·lectivitzacions i control obrer (octubre 1936) que va institucionalitzar un procés de transformacions que des de l’estiu es manifestava en nombrosos àmbits.

Des del 27 de juliol de 1936 hi havia també un Consell de l’Escola Nova Unificada que va elaborar una planificació de l’ensenyament, des de l’escola bressol als estudis universitaris, amb l’objectiu de posar fi als dèficits escolars. El 28 d’agost de 1936 es va crear un Consell general de la sanitat que va iniciar una tasca de comarcalització de la sanitat a Catalunya. I ben aviat començaren els debats sobre l’habitatge que culminaren en el Decret de municipalització de la propietat urbana (juny 1937). També es prengueren mesures per pal·liar la manca de moneda divisionària amb l’emissió, per part de la Generalitat, de bitllets de 10, 5 i 2,5 pessetes.

La revolució, però, va provocar tensions i enfrontaments entre les forces catalanes partidàries d’aprofundir el procés -CNT, FAI i POUM- i aquells altres favorables a alentir-lo –ERC i PSUC. La crisi governamental de desembre de 1936, amb l’exclusió del POUM de la Generalitat, obriria un període de dissidències que amb el teló de fons de tot un seguit de derrotes militars sofertes per la República des de l’inici de la guerra començaria a provocar els primers enfrontaments seriosos.

Els esdeveniments de la Fatarella (gener 1937), que provocaren 30 morts, els primers avalots que varen tenir lloc a Barcelona per la manca de queviures, l’assassinat de Roldán Cortada, destacat dirigent dels PSUC (abril 1937), i els enfrontaments de la Cerdanya, on va trobar la mort el dirigent anarquista Antonio Martín, culminaren en els fets de Maig de 1937, una guerra civil interna que va enfrontar durant una setmana pels carrers de Barcelona els dos blocs que s’havien constituït.

La fi de la lluita de barricades va comportar la caiguda del govern de Largo Caballero i la constitució d’un nou govern presidit per Juan Negrín, la pèrdua definitiva de l’hegemonia anarquista i la substitució per la del PCE-PSUC, el retrocés de les conquestes revolucionàries, i una dura repressió contra el POUM que va culminar amb la dissolució del partit i l’assassinat del seu secretari polític, Andreu Nin.

La desaparició del front del nord va comportar l’arribada a Catalunya d’una ingent onada de refugiats que pel novembre de 1938 sobrepassaven els 600.000, la majoria nens i dones. L’octubre de 1937 es produiria també el trasllat del govern de la República de València a Barcelona, amb la qual cosa s’inauguraria un període de divergències intergovernamentals entre la República i Catalunya que culminaria en la pèrdua progressiva de competències de govern per part de la Generalitat.

El 1938 va ser l’any de la militarització general de la societat. Després de la batalla de Terol, que havia exhaurit l’exèrcit republicà, Franco aprofità l’ocasió per emprendre una ofensiva que va fer retrocedir la línia de front al llarg dels rius Ebre i Segre. Mentre Franco arribava a terres catalanes, ocupant Lleida (abril 1938), Catalunya quedava separada de la resta del territori republicà.

En un context de desmoralització generalitzada, amb greus dificultats per subsistir en la rereguarda catalana, amb problemes polítics irresoluts i quan la necessitat de buscar una solució pacífica a la guerra esdevenia una preocupació generalitzada -el president de la República, Manuel Azaña, el dia 18 de juliol de 1938 havia pronunciat a Barcelona el discurs de les tres p: pau, pietat i perdó-, el govern va decidir portar a terme l’ofensiva més ambiciosa de tota la guerra, en el front de l’Ebre. Començava així la batalla més llarga i dura, iniciada el 25 de juliol de 1938, amb el pas del riu per l’exèrcit republicà per 12 punts diferents, que s’acabaria el 15 de novembre, quan el front va recuperar la seva configuració anterior.

La batalla de l’Ebre va exhaurir la capacitat militar de la República, de tal manera que quan Franco va decidir emprendre l’ofensiva final contra Catalunya (desembre 1938), es va trobar davant d’un exèrcit sense possibilitats de resistència: en no gaire més d’un mes, entre el 23 de desembre de 1938 i el 9 de febrer de 1939, es produïa l’ocupació de Catalunya.

Catalunya, batalla de -1938/39-

1 Resposta

(Catalunya, 23 desembre 1938 – 13 febrer 1939)

Conjunt d’accions militars de la Guerra Civil, que comportà l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista.

La batalla s’inicià amb una ofensiva protagonitzada per l’exèrcit franquista, dirigit pel general Dávila, que disposava de 300.000 homes, 565 peces d’artilleria i 500 avions, enfront d’un exèrcit republicà delmat per la llarga batalla de l’Ebre.

En aquestes condicions, les dues escomeses inicials -en el sector de Tremp i, al sud, en el de Seròs– van significar la ruptura del front català i la penetració progressiva dels exèrcits franquistes, la qual no pogueren aturar les resistències aïllades i descoordinades.

Amb un exèrcit republicà en retirada, Tarragona era ocupada el dia 15 gener, Barcelona queia el dia 26 i Girona, el dia 4 febrer. L’ocupació de Catalunya va quedar completada el 10 febrer amb l’arribada de l’exèrcit franquista a la frontera francesa.

L’èxode en massa de població civil cap a França i els continuats bombardeigs que aquesta població va haver de sofrir per part de l’aviació franquista foren les notes més destacades d’aquesta batalla.

Camposines, les

3 Respostes

(la Fatarella, Terra Alta)

Antiga quadra gairebé despoblada, situada al centre de la vall de les Camposines, drenada pel riu Sec, vora el qual, a la carretera que es dirigeix a Flix (pel coll de les Camposines) i a la Fatarella hi ha l’important hostal de les Camposines i, a menys d’un km, al nord, l’antiga església de Sant Bartomeu, romànica.

El terme pertanyia als hospitalers.

Durant la guerra civil de 1936-39, fou instal·lat prop de l’hostal el comandament de les forces republicanes que participaren en la batalla de l’Ebre (des de l’agost fins a l’octubre de 1938).

Balaguer, batalla de -1938-

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera, del 22 al 28 maig 1938)

Acció militar de la guerra civil espanyola, de contraatac de les forces republicanes (integrades en part per elements de la lleva del 1941, de 17 anys) per tal de reduir el cap de pont establert a la riba esquerra del Segre per les forces franquistes, que havien ocupat Balaguer el 8 de maig, i situat el front a la línia del Segre, sense, però, aconseguir-ho.

El 9 i 11 d’agost següent les forces republicanes repetiren l’intent, en connexió amb la batalla de l’Ebre, travessaren el riu i les forces de Franco, per tal de no restar encerclades, es replegaren a la riba dreta del Segre.

Aragó, front d’ -1936/38-

12 Respostes

(Catalunya, juliol 1936 – març 1938)

Línia del front bèl·lic durant la Guerra Civil Espanyola. Es constituí quan des de Barcelona i altres poblacions catalanes varen sortir les primeres milícies populars, organitzades sobretot per la CNT, amb l’objectiu d’anar a alliberar les capitals aragoneses que havien quedat sota el control de l’exèrcit revoltat.

En molt poques setmanes més de 30.000 homes havien arribat a terres aragoneses i hi constituïren una línia de front, des de la frontera francesa, davant d’Osca, Saragossa i Terol.

Durant l’any 1937 la República va portar a terme tres campanyes successives al front d’Aragó, cap de les quals aconseguí els objectius previstos, i a la darrera de les quals (desembre 1937-febrer 1938) va tenir lloc la batalla de Terol, una de les més dures de la guerra, que va propiciar una ofensiva franquista que trencà el front català i va permetré que l’exèrcit de Franco arribés a Catalunya.

A partir del mes d’abril de 1938, les noves línies del front van quedar situades al llarg dels rius Segre i Ebre.

Ajut Infantil a Reraguarda

1 Resposta

(Catalunya, 1937 – 1939)

(AIR)  Institució creada per la Generalitat, per tal de minorar les calamitats que la Guerra Civil causava als nens. Organitzada per la mestra Estel·la Cortics, la primera colònia s’instal·là a l’Estartit i després, el 1938, a Canet de Mar.

Acollia nens abandonats o orfes, principalment del nord de l’estat espanyol, de Madrid i d’Aragó, i els retornava als parents que legalment poguessin fer-se’n càrrec.

Pel gener del 1939 l’AIR quedà incomunicada de Barcelona i nombrosos nens foren portats a l’URSS, bé que alguns tornaren a Barcelona pocs dies després.