Arxiu d'etiquetes: gramàtics/ques

Artells i Bover, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 març 1903 – 28 gener 1971)

Gramàtic. Format a l’oficina de correctors de l’Institut d’Estudis Catalans. Després de la guerra civil organitzà i professà nombrosos cursos de gramàtica catalana.

Traduí La importància d’ésser fidel (1938) d’Oscar Wilde. Publicà Vocabulari castellà-català abreujat (1958), Vocabulari català-castellà abreujat (1961) i Llenguatge i gramàtica (1970 i 1971), en dos volums (recull dels seus articles publicats a “Serra d’Or”). En col·laboració amb Joan Triadú publicà Lectures escollides (1962, 1965, 1969), en tres volums.

Fou un dels fundadors del quartet vocal Orpheus.

Anton lo Blat

Deixa un comentari

Pseudònim usat pel gramàtic Josep Pau Ballot i Torres durant la polèmica sobre ortografia catalana des del 31 d’octubre fins al 5 de novembre de 1796 al “Diario de Barcelona”.

Anglès, Pere Màrtir

Deixa un comentari

(Tarragona, 1681 – Barcelona, 1754)

Gramàtic i historiador dominicà. Publicà un Prontuario ortologigráfico trilingüe (1742; ortografia comparativa del llatí, el castellà i el català), una biografia de Fra Tomàs de Vidal i Nin (1744).

També escriví diversos manuscrits, un diccionari català-llatí, el Lumen Domus… (continuació dels annals del convent de Santa Caterina de Barcelona) i unes Noticias pertenecientes a los condados de Cataluña (continuació de l’obra de Francesc Diego).

Anglada i Reventós, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 agost 1805 – 27 desembre 1884)

Gramàtic i escriptor. Estudià en diferents centres de Barcelona i l’any 1840 substituí Antoni Bergnes de les Cases a la càtedra de francès de l’escola de comerç de la Junta de Comerç de Barcelona. Després fou catedràtic de l’institut provincial de segon ensenyament i fundà i dirigí altres centres docents.

Inicià la primera escola parroquial segons el sistema d’ensenyament mutu, la qual serví de model a les que més tard fundà l’ajuntament.

La major part de la seva producció són obres escrites en castellà i en francès sobre qüestions gramaticals d’aquesta darrera llengua.

Amb el pseudònim Genís Domingo i Raventós escriví en català Barcelona antigua en lo segle actual (premiada als jocs florals del 1862) i alguna poesia que fou publicada a revistes de l’època.

Alàs, Bartomeu

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, segle XIV)

Gramàtic. Ensenyà gramàtica llatina a la seva ciutat a principi del segle XIV.

També és dedicà a l’ensenyament artístic.

Acadèmia de la Llengua Catalana

11 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1881 – 1933)

Institució. Proposada per Francesc Pelagi Briz l’any 1868 amb l’intent d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica derivada del fracàs dels Jocs Florals del 1863. El Primer Congrés Catalanista del 1880 en recollí la idea i n’acordà la creació.

Combatuda pel fet d’haver estat aprovada per un congrés polític, fou realitzada gràcies a l’entusiasme d’Àngel Guimerà. La intransigència dels criteris en pugna impossibilità la seva existència des de la primera sessió, tinguda el 19 d’octubre de 1881.

L’any 1915 fou ressuscitada pels elements contraris a l’Institut d’Estudis Catalans amb la finalitat de combatre les normes ortogràfiques del 1913. D’ací que no se’n aconseguí altre activitat que la confecció d’unes Regles ortogràfiques que foren promulgades l’any 1916.

Vallès i Vidal, Emili

Deixa un comentari

(Igualada, Anoia, 28 octubre 1878 – Barcelona, 26 novembre 1950)

Gramàtic. Orientà la seva activitat en l’estudi dels problemes gramaticals de la llengua catalana (Lliçons de Gramàtica catalana, 1914; Diccionari català-castellà-francès, 1917; Diccionari de Barbarisme del català modern, 1930; Exercicis de Gramàtica Catalana, 1927-30, i Curs pràctic de Gramàtica Catalana, en col·laboració amb Artur Martorell i sota el pseudònim de Jeroni Marvà).

Fou professor de l’Escola Industrial de Barcelona i director dels estudis d’ensenyament postal de la Llengua Catalana. Publicà també unes Nocions d’Aritmètica (1918).

Ruaix i Vinyet, Josep

Deixa un comentari

(Moià, Moianès, 4 agost 1940 – )

Eclesiàstic, gramàtic i escriptor. Estudià al seminari de Vic i a la Facultat de Teologia de Catalunya; es llicencià en humanitats al Pontifici Institut Superior de Llatinitat (1969) i en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona (1979).

Ordenat de prevere el 1966, ha exercit en diverses parròquies de Roma (1966-71) i del bisbat de Vic des del 1971. Fou professor de diversos centres i membre de la Junta Permanent de Català (1984-88).

Ha publicat una cinquantena de títols d’obres sobre gramàtica. Els seus manuals El català en fitxes (1968), Català fàcil (1983) i El català (1984), dels quals s’han fet successives edicions, han tingut una gran acceptació. També ha publicat Punts conflictius de català. Deu estudis sobre normativa lingüística (1989), La conjugació dels verbs (1990), Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui (1994-95), Diccionari auxiliar (1996) i Català progressiu (1997).

Com a escriptor ha conreat la poesia, la història local i el periodisme, i ha col·laborat, entre altres publicacions, a “Oriflama”, “Full Diocesà” i a la revista moianesa “La Tosca”, de la qual fou cap de redacció des del 1979. Ha fet nombroses traduccions i correccions de texts.

El 1989 el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya li atorgà el premi Ramon Fuster i el 1990 l’ajuntament de Moià li concedí la medalla d’argent del municipi. L’any 1998 rebé el premi Bages de cultura; el 2000, la Creu de Sant Jordi, i el 2001, el premi Jaume I d’actuació cívica catalana.

Des del 1996 formà part del consell consultiu per a l’elaboració de la nova gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fabra i Poch, Pompeu

58 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 – Prada, Conflent, 25 desembre 1948)

Gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l’estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de “L’Avenç”, va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d’ús.

Autor d’un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d’ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d’on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior.

Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima. (Pompeu Fabra)

El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d’aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l’obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l’Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana.

No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra i Poch, abril de 1947)

Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d’articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956).

Va morir a l’exili. La seva autoritat és unànimement reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.

Blanch i Cortada, Adolf

1 Resposta

(Alacant, 11 gener 1832 – Barcelona, 7 febrer 1887)

Poeta, gramàtic, historiador i periodista. Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes, com “La Renaixença”, de la qual fou redactor de matèries econòmiques.

El 1854 publicà, en castellà, el llibre de poemes Fuegos fatuos, en el qual inclogué, en català, Cants del Laletà. Des del 1859 participà en els jocs florals (el 1868 fou mestre en gai saber) i en fou president el 1869.

Membre de diverses entitats econòmiques, fou secretari del Foment de la Producció. El 1861 entrà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari.

El mateix any publicà la novel·la Los pobres o la esclavitud de Europa i els dos volums, força documentats, d’Historia de la guerra de la Independencia en el antiguo Principado de Cataluña. El 1867, en col·laboració amb Antoni de Bofarull, publicà Gramàtica catalana, i el 1888 hom li edità, amb pròleg de Joan Sardà, les Poesies, que, influïdes per Manzoni i Espronceda, són fidels al romanticisme conservador de l’època.