Arxiu d'etiquetes: geògrafs/es

Aparici i Fins, Josep

1 Resposta

(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1 maig 1654 – Barcelona, 16 desembre 1731)

Home de negocis. Va ésser geògraf del rei i ajudant del tresorer de Catalunya (1688-1700). El 1699 exercí de conseller quart de Barcelona, i el 1701 ingressà a l’Acadèmia dels Desconfiats.

És l’autor d’un mapa de Catalunya, publicat el 1720, on hi ha les divisions administratives tradicionals i els corregiments just imposats i els nuclis de població. La memòria que havia d’acompanyar-lo (Descripció i planta del Principat de Catalunya) va romandre inèdita fins al 1960.

El 1720 havia publicat Nueva descripción geográfica del Principado de Cataluña.

Propugnà la creació d’un port franc a Barcelona; proposa diferents millores per a la irrigació i la industrialització del país, així com la conquesta de la ribera de l’Amazones pels catalans.

Amich i Aranda, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1711 – Lima, Perú, 1783)

Franciscà, cartògraf i explorador. A Barcelona estudià matemàtiques i fou pilot de la reial Armada Espanyola.

Es traslladà al Perú com a expert per a la construcció de les fortificacions militars del Pacífic. Allà prengué l’hàbit franciscà i, a més de la tasca missionera, desplegà una important tasca com a explorador i cartògraf de les illes de la Societat i de la zona amazònica del Perú.

Albentosa i Sánchez, Lluís Miquel

Deixa un comentari

(Elx, Baix Vinalopó, 1942 – Tarragona, 2 juny 1988)

Geògraf. Llicenciat en història a la universitat de Múrcia (1965) i doctorat a la Universitat de Barcelona el 1973 d’on fou professor (des del 1968) i de la de Tarragona (des del 1972), s’especialitzà en geografia física i les seves relacions amb els grups socials.

Publicà nombroses obres centrades en la climatologia: Climatología dinámica, sinóptica o sintética (1976) i Contaminación atmosférica y cambio de clima en las regiones urbanas industriales (1980). Treballs dedicats a Catalunya: La aplicación del método estadístico en climatología: 105 años de lluvia en Barcelona (1976); Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de Tarragona (1982).

Vilagrasa i Ibarz, Joan

Deixa un comentari

(Lleida, 1953 – 6 juny 2003)

Geògraf. Llicenciat en geografia a la Universitat de Barcelona el 1978, presentà la seva tesi doctoral el 1983. Fou professor de geografia a la facultat de lletres de la Universitat de Lleida des del 1978, catedràtic des del 1991, degà de la facultat (1988-90), director del servei de publicacions (1993-96) i del departament de geografia i sociologia (1996-98).

S’interessà per la geografia urbana, amb especial atenció als agents i la morfologia urbans, estudis que aplicà especialment al cas de Lleida.

Publicà diversos estudis sobre geografia històrica, com Centre històric i Activitat Comercial: Worcester 1947-88. Un estudi de morfologia urbana (1990), Creixement urbà i agents de la producció de l’espai: el cas de la ciutat de Lleida (1940-1980) (1990), i Transformacions territorials a Catalunya (segles XIX i XX) (2000), a més de nombrosos articles.

Organitzà les Setmanes d’Estudis Urbans a Lleida. Creà i dirigí el grup de recerca Territori i Societat i impulsà la publicació de la sèrie de monografies Espai/Temps (1988) i el ressorgiment de la “Revista de Geografia” (2002).

Vilà i Valentí, Joan

Deixa un comentari

(Sallent de Llobregat, Bages, 29 març 1925 – Barcelona, 23 agost 2020)

Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres, fou catedràtic de la Universitat de Barcelona (1965). Pedagog sistemàtic, ha estat un gran investigador i especialista en geografia agrària.

La seva obra és nombrosa i ha col·laborat en diverses revistes especialitzades: cal esmentar La comarca de Bages (tesi doctoral), i articles com L’origen del mas i del mercat, Coeficientes e índices demográficos, La transhumància a Catalunya (en col·laboració amb Salvador Llobet), Ibiza y Formentera, islas de la sal.

Ha dirigit La Tierra y sus límites (1967), i la Geografía de España (2 volums, 1972). Cal assenyalar també La península Ibérica (1968), obra dedicada als estudiants universitaris, Un decenni de geografia a Catalunya (1945-54) (1979) i El camí de Pau Vila cap a la geografia (1982).

El 1990 fou elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1994 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Vila i Dinarés, Pau

10 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 29 juny 1881 – Barcelona, 16 agost 1980)

Pedagog i geògraf. De formació diversa i esperit inquiet, va cursar estudis a l’École des Sciences de l’Éducation, de Ginebra, i a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble.

La seva activitat va ser en tot moment ben intensa, tant en l’àmbit docent i de recerca com en el cívic: professor als Estudis Universitaris Catalans, catedràtic a l’Escola Normal de Mestres i president de la Societat Catalana de Geografia i del Centre Excursionista de Catalunya.

Exiliat el 1939, s’establí primer a Colòmbia i, anys més tard, a Veneçuela, on dirigí el departament de geografia i història de l’Instituto Pedagógico de Caracas.

Tornà a Catalunya el 1965 i s’incorporà com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Geografia, corporacions que li reteren ja en vida un homenatge materialitzat en la Miscel·lània Pau Vila (1975). Li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1976.

Autor d’un gran nombre d’obres, cal destacar-ne Assaig de recordança i de crítica del que fou l’Escola Horaciana (1920), La Cerdanya (1926), Resum de geografia de Catalunya (1928), Fesomia geogràfica de Catalunya (1937), Nueva Geografía de Colombia (1945), Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967), Divisió Territorial de Catalunya i Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974), entre moltes més.

A més, dirigí i en part redactà una monumental Geografía de Venezuela, país on també deixà una escola geogràfica.

Vila i Comaposada, Marc Aureli

Deixa un comentari

(Barcelona, 17 gener 1908 – 4 juny 2001)

Geògraf i polític. Fill de Pau Vila i Dinarès. Advocat per la Universitat de Barcelona (1934) i mestre per les escoles normals de la Mancomunitat i la Generalitat (1936). Treballà al Consell de Cultura, fou jutge del Tribunal Tutelar de Menors i el 1938 fou auditor de guerra als fronts d’Aragó i de l’Ebre.

Membre fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931) i soci fundador de la Societat Catalana de Geografia (1935).

El 1939 s’escapà del camp de concentració de Sant Cebrià (Rosselló) i, exiliat primer a Colòmbia, s’establí a Veneçuela, on en 1944-70 fou catedràtic de geografia de la Universitat Central i de la Universitat Catòlica Andrés Bello.

En tornar a Catalunya, continuà publicant sobre temes geohistòrics i fou diputat per ERC al parlament català en 1984-88.

Entre les seves obres de tema americà destaquen Geografía de Venezuela, obra descriptiva dels estats d’aquest país en vint-i-quatre volums (1953-67), Zonificación económica de Venezuela (1968), Els caputxins catalans a Veneçuela (1969) i Geoeconomía de Venezuela (1970-77), en tres volums.

De tema català són nombrosos opuscles, estudis i llibres, com ara La vida i l’economia de Catalunya (1983), Els municipis de Catalunya (1983), Les comarques de Catalunya (1983), La comarca de l’Alta Ribagorça (1990) i Aportació a la terminologia geogràfica catalana (1998), a més de les memòries Temps viscut (1908-1978) (1989).

El 2000 fou guardonat amb la Medalla d’Or al mèrit científic de l’ajuntament de Barcelona.

Vandellòs i Solà, Josep Antoni

3 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 21 juliol 1899 – Ithaca, EUA, 14 setembre 1950)

Economista i demògraf. Estudià dret a Barcelona (1921), estadística a Itàlia (1924) i economia a Anglaterra (1925-26). Fou professor de l’Institut d’Estudis Comercials i, el 1930, fou nomenat director de l’Institut d’Investigacions Econòmiques, del qual dirigí el “Butlletí”.

En començar la guerra civil s’exilià a Veneçuela, on arribà a ésser director d’estadística del Ministeri de Foment; el 1945 es traslladà als EUA, on professà a la Universitat de Colúmbia.

Entre les seves obres destaquen el primer estudi estadístic sobre la renda nacional d’Espanya i els primers llibres científics sobre la demografia de Catalunya: Catalunya, poble decadent (1935), que combat la minva de natalitat i causà un gran impacte, i La immigració a Catalunya (1935), que l’acredita, juntament amb l’anterior, com el primer investigador de la demografia de la Catalunya contemporània.

Tulla i Pujol, Antoni Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1945 – )

Geògraf. Llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1971, es doctorà el 1982. Professor des del 1974 i catedràtic de geografia des del 1989.

S’ha interessat per la geografia rural: Estructura agrària: tipologia d’explotacions de muntanya (Alt Pirineu català: Urgellet-Baridà) (1988), Procés de transformació agrària en àrees rurals de muntanya (1990).

També ha estudiat la divisió funcional de Catalunya i l’impacte territorial en àrees metropolitanes: El transport públic en la futura vertebració del territori metropolità de Barcelona (en col·laboració, 1986) tot aplicant els models de l’escola teòrica-quantitativa anglesa.

Solé i Sabarís, Lluís

4 Respostes

(Gavà, Baix Llobregat, 18 maig 1908 – Capellades, Anoia, 14 juliol 1985)

Geòleg i geògraf. Germà de Felip. Cursà els estudis universitaris a Barcelona (1925-29). Fou catedràtic de geografia física (des del 1943 al 1978) i director del departament de Geomorfologia i Geotectònica de la Universitat de Barcelona. Dirigí la secció Catalana de l’Instituto Lucas Mallado (geologia) del CSIC.

Col·laborà en nombroses revistes especialitzades i també en la confecció de diversos fulls del mapa geològic d’Espanya, a escala 1:50.000. Ha dirigit obres de geografia, entre les quals sobresurt la Geografia de Catalunya (1958-82). Entre les seves obres excel·leixen els estudis sobre les terrasses del Segre i Los Pirineos (1951), encara avui la millor geografia física i humana sobre el Pirineu.

Fou el sistematitzador de la geomorfologia peninsular (1r volum de la Geografía de España y Portugal, 1952), de les oscil·lacions de nivell al Mediterrani occidental i de la geografia física de Catalunya, on encunyà i definí molts termes orogràfics (Serres Interiors i Exteriors del Prepirineu, Zona de les Nogueres, Subpirineu, Serralada Transversal, Sistema Mediterrani, Altiplà Central, Depressió Central) i afins (relleu montserratí, muntanya oriental humida).