(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)
Funcionari jueu. Ocupà diversos càrrecs administratius a la cort de l’infant Joan (llavors duc de Girona) i de la infanta Violant de Bar, fins que, acusat de corrupció administrativa, fou processat (1384).
Durant els greus conflictes familiars entre els partidaris de Violant de Bar i de Sibil·la de Fortià es posà al bàndol d’aquesta última.
Un cop mort el rei Pere III el Cerimoniós (1387), fou capturat i condemnat per Joan I, i fou esquarterat.
(Solivella, Conca de Barberà, 1681 – Viena, Àustria, 1762)
Militar. Fill dels barons de Solivella.
L’emperador Carles III de Catalunya li concedí el comtat de Llorac, que vengué durant la Guerra de Successió a la corona d’Espanya.
Fou el pare de Manuel de Llorac i Bertran (Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 1791) Tresorer imperial (1765-91) i comte de Llorac.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 5 agost 1714)
Patriota. Germà de Salvador Lleonard. Col·laborà a les tasques d’informació i espionatge que aquell dirigí en 1713-14.
Durant les seves estades a la Barcelona assetjada servia de capità agregat a la Coronela.
Essent a la muralla de la capital, fou malferit per l’artilleria enemiga. Morí al cap d’unes hores.
(Alella ?, Maresme, segle XVII – segle XVIII)
Organitzador i cap dels serveis secrets catalans del rei-arxiduc Carles III (1713-14).
Mantingué el contacte entre Barcelona, assetjada per les forces filipistes, i el militar Antoni Desvalls, marquès del Poal (entrà a la ciutat i en sortí nombroses vegades).
Posà en marxa un servei d’espionatge, amb xarxes d’agents, i intervingué en l’avituallament de la ciutat.
(Catalunya, segle XIV)
Dama. El 1351, poc després d’haver nascut el futur rei Joan I, Pere III el Cerimoniós li conferí la majordomia del seguici del príncep. Exercí el càrrec amb gran zel.
Morí quan Joan era encara de poca edat, de tal forma que hagué de ser substituïda encara per una altra dama, Catalana de Puigverd.
(Barcino ?, segle I – segle II)
(llat: Lucius Licinius Secundae) Llibert de Luci Licini Sura.
Fou, a Barcino, un personatge destacat, a qui foren dedicades una vintena d’inscripcions (cas excepcional), datades poc després de l’any 107, per diverses corporacions municipals, com la de Barcino i les d’Ausa (Vic) i Iammo (Ciutadella).
Fou accensus del seu patró, a la memòria del qual féu erigir l’arc de Berà, i sèvir augustal de Tarraco i de Barcino.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Baró de Les. El seu pare havia estat governador de la Vall d’Aran per Felip V de Borbó i, en fugir-ne després de l’alçament austriacista, fou pres i afusellat pels voluntaris de la Ribagorça (1707).
Represa la Vall pels borbònics, en 1711, Gaspar de Lés en fou nomenat governador. Jurà el càrrec en 1712. Amb el record de la tràgica mort del seu pare, la seva governació es caracteritzà per un seguit de represàlies.
En 1719, declarada la guerra entre França i Espanya, es defensà durament dels francesos, als quals resistí quinze dies a la fortalesa de Castell-lleó. Caigué presoner i fou deportat a França, d’on tornà, un cop signada la pau, per reprendré el càrrec (1721), malgrat l’oposició popular.
(Catalunya, segle XIII)
Agent secret de Pere II el Gran. Fou enviat a Mallorca per preparar-hi l’expedició de l’infant Alfons, tan bon punt les operacions a Catalunya contra els croats francesos prengueren un caire favorable.
El 12 de setembre de 1285 el rei ordenà a Bernat Escrivà que aparellés amb urgència i secret una barca, amb la qual Juneda passà a Mallorca i tingué els contactes que calien per tal de guanyar voluntats a favor de Pere II, que es proposava l’annexió de l’illa.
Acomplida la seva missió, reembarcà tot seguit, abans que es produís la invasió de l’illa.
(Catalunya, segle XIII – Sicília, Itàlia, 1282)
Funcionari jueu al servei de Pere III de Catalunya.
Ocupa diversos càrrecs administratius a Girona i Besalú. Fou home de confiança del monarca, que el nomenà tresorer per a tota la corona. Es cuidà de recaptar l’impost de bovatge.
(Catalunya, 29 setembre 1296 – Tarragona, juliol 1334)
Infant de Catalunya. Fill primogènit de Jaume II de Catalunya i de Blanca d’Anjou. Fou nomenat procurador general del reialme.
Personatge anormal i amb trastorns psíquics que el conduïren a la renúncia dels drets a la primogenitura i a la corona (1319).
Concertat el seu matrimoni amb Elionor de Castella, abandonà la muller un cop finida la cerimònia nupcial a Gandesa (1319), i entrà al convent de predicadors de Tarragona.
L’any següent ingressà a l’orde de Montesa.
