Arxiu d'etiquetes: filipistes

Audiència, Reial

12 Respostes

(Països Catalans, 1707 – 1833)

Institució superior de govern i justícia. Creada per les disposicions de Felip V de Borbó des dels decrets de Nova Planta (1707-16) i per mesures posteriors d’ordre intern, a l’antiga corona catalano-aragonesa.

Alteraren substancialment l’organització político-administrativa d’aquells regnes, amb l’adaptació plenament al patró de les chancillerías de tipus castellà, ja que els antics regnes -ara ja meres “províncies”- foren estructurats sobre la diarquia capità general-audiència, de manera que passaren a ser tribunals de justícia (ja no suprems, sinó també territorials) sotmesos al consell de Castella, integrats per diverses sales amb els oïdors respectius, constituïts com a òrgan assessor o acord reial (real acuerdo) del capità general, el qual el presidia i havia d’atenir-se als seus dictàmens en matèria de govern i d’administració del país, mentre que en matèria de justícia la presidència era exercida pel regent civil, i el capità general no tenia intervenció en els litigis, salvat el dret d’indult en cas de pena de mort.

Les reials audiències borbòniques, a més de les seves funcions judicials, informaven al consell de Castella sobre el nomenament de funcionaris, arbitraven entre les diverses autoritats i s’ocupaven plenament d’afers governatius i policíacs.

Aquest confusionisme entre assumptes judicials i polítics perdurà fins a les Corts de Cadis (1812), encara que la reducció de les audiències a l’esfera estrictament judicial no tingué efecte fins al 1833.

Armendáriz y Perurena, José de

1 Resposta

(Ribaforada, Navarra, 2 novembre 1670 – Madrid, 16 abril 1740)

Primer corregidor de Tarragona (1717). Tinent general de les tropes filipistes que actuaren a Catalunya durant la Guerra de Successió. Fou responsable de la repressió de Manresa de l’agost de 1713.

Fou el primer corregidor de Catalunya, i, per tant, el seu nomenament fou també el primer títol oficial de Catalunya expedit en castellà.

Durant el seu exercici tingué problemes de jurisdicció i d’atribució de funcions amb l’arquebisbat de Tarragona (abril 1717).

Ametller i Pescio, Oleguer d’

3 Respostes

(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)

Advocat. Fill de Francesc d’Ametller i Perer. Exercí diversos càrrecs durant els primers anys de l’administració borbònica a Catalunya.

El mariscal duc de Berwick, i el capità general de Catalunya, príncep Pio, l’elegiren com a assessor del tribunal de la vegueria del darrer veguer de Barcelona Josep Viladomat (27 gener 1716).

Abans de l’establiment del règim corregimental a Catalunya sol·licitava la tinència de corregidor de Barcelona, i poc temps després (1718) li era atorgada una regidoria del primer ajuntament de Barcelona.

El 26 de setembre de 1718 el primer corregidor, José Carrillo de Albornoz, el nomenava alcalde major de la jurisdicció criminal de Barcelona, i quatre anys després Ametller presentava la dimissió del seu càrrec de regidor.

Ametller i Perer, Francesc d’

1 Resposta

(Barcelona, 1653 – Madrid, 9 octubre 1726)

Jurista i polític filipista. Va ésser fiscal a l’Audiència de Catalunya el 1701 i després magistrat del criminal des del 1702 fins al 1705.

Quan les tropes de l’arxiduc entraren a Barcelona marxà a Castella, on Felip V el féu ministre del Consejo de Castilla. Tornà a Catalunya amb l’exèrcit borbònic, com a assessor civil del duc de Pópuli i després del duc de Berwick.

Destituí l’abat de Montserrat i l’empresonà, i desterrà el de Santes Creus el 1713. Formà part de la Junta de Justicia y Gobierno del Principat i féu, com també José Patiño, un informe sobre les característiques de Catalunya per tal d’adaptar-hi el règim de monarquia absoluta.

El seu fou la base del Decret de Nova Planta, si bé era contrari al trasllat de la Universitat de Barcelona a Cervera.

Ametller tornà després a Madrid, on continuà essent membre del Consejo de Castilla, fins a la seva mort.

Fou el pare d’Oleguer d’Ametller i Pescio.

Ambrós

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)

Militar. Féu la guerra de Successió amb el regiment de Rafael Nebot, assolint el grau de capità. Fou home de conducta desordenada, la qual li creà incidents.

Pel juliol de 1713, fou culpable del desastrós encontre de Torredembarra, per haver fet circular una ordre falsa. Un mes després, participant a l’expedició del Diputat Militar Antoni Francesc de Berenguer, desertà.

Es posà al servei de Felip V de Borbó. Reclutà alguns fusellers en zona ocupada per combatre contra Manuel Desvalls i Ermengol Amill.

Durant el període 1718-19 lluità contra el famós Carrasclet. Podria ser el mateix capità de Nebot que en 1708, sota el nom d’Ambrosi Roch, apareix dirigint una acció reeixida contra els francesos, a Roses.

Amat i de Planella, Josep d’

5 Respostes

(Barcelona, 1670 – 1715)

Primer marquès de Castellbell. Participà en la defensa de Barcelona com a capità de la Coronela el 1697, fet que, ensems amb la seva adhesió a Felip V de Borbó, li valgué la concessió del títol de marquès.

Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700), i com a secretari d’aquesta corporació, s’encarregà de l’edició de Nenias reales y lágrimas obsequiosas a la memoria del gran Carlos II (1701), col·lecció poètica a la qual aportà també la seva col·laboració, en català i castellà.

Fou el pare de Manuel d’Amat i de Junyent i l’avi de Rafael d’Amat i de Cortada.

Alòs i de Rius, Josep Francesc d’

7 Respostes

(Barcelona, 1689 – Madrid, 18 setembre 1757)

Magistrat i polític. Fill de Josep d’Alòs i de Ferrer, i germà d’Antoni. Marquès de Puerto Nuevo i vescomte de Bellver.

Partidari de Felip V de Borbó, seguí el seu pare i el seu germà a Castella i, després de l’ocupació de Barcelona (1714), ocupà diversos càrrecs com a administrador i regidor, i posteriorment el de president de l’Audiència barcelonina.

Fou un dels principals membres fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Alòs i de Rius, Antoni d’

8 Respostes

(Moià, Moianès, 16 març 1693 – Barcelona, 4 agost 1780)

Militar. Fill de Josep d’Alòs i de Ferrer, i germà de Josep Francesc. Marxà a Castella amb el seu pare i formà part de l’exèrcit de Felip V de Borbó durant tota la guerra de Successió.

Rebé el títol de marquès d’Alòs (1747). Fou governador militar de Girona (1762-64) i capità general de Palma de Mallorca (1764-80).

Deixà escrita una Carta, instrucciones y relación de servicios… (1767) en què explica alguns aspectes interessants de la guerra de Successió.

Fou el pare de Josep i de Joaquim d’Alòs i Bru.

Alòs i de Ferrer, Josep d’

4 Respostes

(Barcelona, 1653 – 1720)

Jurista. Doctor en dret, fou catedràtic de dret civil a l’antiga Universitat de Barcelona.

Partidari de Felip V de Borbó, l’arxiduc Carles III de Catalunya li confiscà els béns (1707), però pogué fugir a Castella i fou nomenat magistrat de la Cancelleria de Valladolid.

Tornà a Barcelona, amb les tropes filipistes, fou membre de la Real Junta de Justicia y Gobierno (1714), que governà Catalunya després de l’ocupació borbònica, i posteriorment s’incorporà a la nova Reial Audiència.

Va fer un estudi sistemàtic dels oficis municipals i dels sistemes de provisió i remuneració d’aquests, per tal d’adaptar-los a les noves estructures administratives que havia d’imposar el decret de Nova Planta.

Fou el pare de Josep Francesc i d’Antoni d’Alòs i de Rius.

Veciana i Rabassa, Pere Anton

2 Respostes

(Sarral, Conca de Barberà, 9 abril 1682 – Valls, Alt Camp, 30 gener 1736)

Filipista. Fill de Josep Veciana i Moles. Es casà (1704) amb Maria Tecla Civit. Durant la Guerra de Successió s’establí a Valls, on es mostrà partidari de Felip V de Borbó. Elegit batlle, combaté els guerrillers que el 1718 s’alçaren novament contra els Borbó.

Per aquest motiu organitzà una esquadra que el 5 de desembre de 1719 rebutjà l’assalt a Valls de Pere Joan Barceló el Carrasclet.

El prestigi assolit li valgué el manteniment d’aquesta esquadra com a cos armat permanent (Mossos d’Esquadra), a les seves ordres.

El comandament passà, a la seva mort, al seu fill, Pere Màrtir Veciana i Civit, germà de Josep i de Joan Francesc.