(Catalunya, 1640 – 1652)

(o de Separació) Aixecament secessionista contra la monarquia espanyola. El conflicte es desencadenà a partir d’una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes (Generalitat i Consell de Cent) i el centralisme monàrquic.

Els Reis Catòlics havien realitzat a la Península una unió estrictament dinàstica i personal. Al Principat les institucions tenien encara un força real enfront dels possibles intents d’intromissió de la monarquia espanyola; disposaven d’una clara independència en la gestió de la seva política econòmica i també eren capaces, per la tradició pactista i parlamentària (que sempre havia presidit les relacions entre la monarquia catalana i les forces político-econòmiques del Principat), de defensar-la de les pressions fiscals reials.

Amb l’entronització de la monarquia austríaca, els regnes hispànics es veieren amenaçats amb el pes de les guerres que la dinastia sostenia a Europa. Castella, on s’havia imposat l’autoritarisme monàrquic, finançava la major part de les despeses sobretot amb la plata que li proporcionava el monopoli del comerç amb les Índies. Però durant les primeres dècades del segle XVII el comerç indià havia disminuït sensiblement.

El primer ministre de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, proposà aleshores una política centralista que trenqués l’estatus institucional establert pels Reis Catòlics, encaminada a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució que Castella, tant en homes com en diners, a la política internacional dels Àustries.

A les Corts Catalanes del 1626, Felip IV sol·licità dels estaments de Catalunya, seguint el programa polític d’Olivares, el quint (la cinquena part de les rendes dels municipis catalans, i sobretot de Barcelona), la unió d’armes (el gran projecte d’Olivares, que suposava la participació catalana en la formació d’un exèrcit reial únic i permanent) i l’escusado (prestació eclesiàstica recentment concedida pel papa al rei). El monarca no aconseguí posar-se d’acord amb les autoritats catalanes.

Les Corts no es tornaren a reunir fins al 1632, i per segona vegada van constituir un fracàs per al rei. L’any 1635, però, marcà un període nou en aquests anys, preludi de la revolta, perquè França va declarar la guerra a Espanya i a l’Imperi; Olivares, volent assegurar la contribució catalana a la guerra, va decidir de conduir-la per la frontera catalana i, amb l’entrada de l’exèrcit reial a Catalunya per combatre els francesos, van empitjorar les relacions oficials catalanes amb el rei.

Fou imposada també la contribució directa del personal català a la campanya, i el rei publicà (estiu del 1637) la pragmàtica Princeps Namque, que imposava la mobilització de la noblesa catalana amb els seus vassalls. La Generalitat i el Consell de Cent manifestaren al rei la il·legalitat (segons les Constitucions) d’aquella mobilització.

L’atac espanyol contra França per Catalunya (1637) fou infructuós i calgué augmentar el nombre de tropes reials dins el Principat. La població rural suportava malament i amb constants protestes l’establiment i l’allotjament de l’exèrcit reial al país, el pagament d’impostos especials per sufragar les despeses de guerra, i els freqüents intents de reclutament entre la població pagesa, i ben aviat havien de coincidir tibantor oficial i catalana i malestar popular.

Pel juny de 1639 començà la invasió francesa del Rosselló, i el mariscal francès Condé no trobà a penes resistència i ocupà Òpol i Salses.

Mentre es desenvolupava la guerra amb França a la frontera rossellonesa, tenia lloc (amb les eleccions de diputats de la Generalitat, 1638) l’entrada al govern del Principat de la petita noblesa (el canonge de la Seu d’Urgell, Pau Clarís, ja conegut per la seva lluita contra el col·laboracionisme centralista dels bisbes, esdevingué president de la Generalitat, i Francesc de Tamarit diputat pel braç militar), classe social arruïnada, d’economia feble, i per tant descontenta i susceptible de convertir-se en factor dissident i de trencar l’estabilitat social i política vigent (classe que sovint ha estat comparada amb la gentry anglesa, el principal estament social de la revolució de Cromwell).

L’actitud rebel de la petita noblesa, que contrastava amb la de la gran aristocràcia col·laboracionista de la monarquia (entre la qual cal comptar el virrei, comte de Santa Coloma) i també amb la de la burgesia que temia arribar a posicions extremes, havia de tenir una gran importància en el desenvolupament dels fets posteriors.

Malgrat l’èxit de la campanya del Rosselló el gener de 1640, amb la recuperació de Salses, l’exèrcit reial, amb l’argument del perill d’un nou atac francès, restà al país. A causa de la seva permanència van començar-se a produir greus incidents en diferents llocs del Principat, com a Sant Esteve de Palautordera i a Santa Coloma de Farners. Els tercios es veieren expulsats i perseguits per grups de pagesos revoltats.

El 22 de maig de 1640 aquests entraren a Barcelona, amenaçaren el virrei i posaren en llibertat el diputat militar de la Generalitat Tamarit, que havia estat detingut pel virrei acusat d’afavorir les dificultats que presentaven les poblacions d’allotjar l’exèrcit. Uns dies més tard (7 juny 1640) entraren a Barcelona grups de segadors, com succeïa cada any els primers dies de juny, per tal de llogar-se per a les feines de sega del blat dels camps del pla de Barcelona, i un accident anecdòtic bastà per originar un seriós motí (jornada del Corpus de Sang).

Els segadors, ben aviat secundats per les capes populars de la ciutat, perseguiren els funcionaris reials, saquejaren i incendiaren les seves cases i mataren el virrei, comte de Santa Coloma. L’alçament va adquirir un caràcter d’autèntica revolta social al camp.

La majoria dels pagesos catalans eren antics remences lligats a la terra per un sistema jurídic de parceria i, si bé la noblesa i el clericat no tenien els efectius anteriors a la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), el pes senyorial sobre aquests pagesos no havia desaparegut del tot.

Els pagesos, doncs, després de la jornada del Corpus atacaren durament les propietats de l’alta aristocràcia senyorial que, en general, era la classe social que detenia els càrrecs polítics de l’administració central (virregnat, audiència, etc). L’assassinat del comte de Santa Coloma deixà tota l’autoritat del país a mans de la Generalitat i del seu president Pau Clarís, el qual, típic representant de la petita noblesa, encapçalà l’aixecament polític, presidint els primers contactes amb França i la definitiva aliança franco-catalana, a la qual se sumà la burgesia urbana, cansada de la pressió fiscal de la monarquia. Independentment de la revolta pagesa, els organismes oficials catalans ja s’havien sentit prou ofesos pel govern per iniciar l’alçament polític.

Des d’un bon començament l’enllaç de la Generalitat amb França s’establí a través de la petita noblesa pirinenca. Els catalans demanaren ajuda militar als francesos contra la política d’ocupació de les tropes reials espanyoles, després de la mort del virrei i de l’alçament del país. El cop d’estat antirevolucionari i centralista de Tortosa (setembre 1640) tingué un paper important en la decisió de la política d’aproximació a França per part de la Generalitat.

Richelieu prometé a Catalunya el dret de constituir-se en República lliure sota la protecció francesa. Però França, que accedí a l’aliança amb Catalunya per afavorir les seves pròpies ambicions polítiques (annexió del Rosselló), a l’hora de concretar l’ajuda militar obligà en la pràctica Pau Clarís (gener 1641) a renunciar a la República independent i a proclamar l’obediència a Lluís XIII de França.

Durant la guerra les tropes franceses també provocaren problemes greus entre la població civil catalana a causa del pes feixuc dels allotjaments, que requeien generalment sobre la població pagesa. França, a través de la seva administració política al Principat (virreis, mariscals, Consell de Guerra, visitadors, etc), imposà els allotjaments, les contribucions de guerra i les lleves amb una política dura, marginant els organismes polítics autòctons

Durant la guerra l’exèrcit de Felip IV va dominar les ciutats de Tortosa, Tarragona i Lleida, mentre que l’exèrcit francès procurava assegurar-se el Rosselló. La guerra de la Fronda va debilitar la situació militar francesa a Catalunya; així, França, al començament del 1651, perdé la majoria de les seves posicions.

Amb la capitulació de Barcelona davant Felip IV (1652) acabà la guerra de Secessió, i Catalunya conservà el règim constitucional i les institucions, però el conflicte no fou resolt totalment fins al tractat dels Pirineus (1659) amb la incorporació a França del comtat del Rosselló.